He de tornar a esmentar, una altra vegada, Mimesis d’Erich Auerbach. En una entrada anterior vaig referir-me al capítol primer d’aquest llibre, “La cicatriz de Ulises”, en què Auerbach comparava l’estil dels relats bíblics i dels poemes homèrics. El capítol viii és un comentari del cant x de l’Infern, concretament la trobada de Dante amb Farinata i Cavalcante. Com “La cicatriz de Ulises”, “Farinata y Cavalcante” és un altre comentari crític d’una gran densitat i imaginació. El tinc profusament subratllat i se’m fa difícil destacar-ne algun fragment concret. Si de cas, i com a mostra, vegeu aquesta valoració que hi fa Auerbach de Dante i de la Divina Comèdia:
“En comparació amb tots els seus antecessors, entre els quals hi ha grans poetes, l’expressió de Dante mostra una riquesa, actualitat, força i flexibilitat tan incomparablement més grans, coneix i fa servir una quantitat de formes tan superior, abraça els fenòmens i els assumptes més diversos amb mà tan ferma i segura, que arribem al convenciment que aquest home ha redescobert el món amb les seues paraules.[…]
La Comèdia és, entre altres coses, un poema didàctic i enciclopèdic, en el qual se’ns presenta conjuntament l’ordre còsmic fisicocosmològic, ètic i historicopolític, i és a més una obra d’art imitadora de la realitat, dins de la qual hi ha tots els camps imaginables d’aquesta: passat i present, grandesa sublim i vulgaritat menyspreable, història i llegenda, tragèdia i comèdia, l’home i el paisatge; finalment, és la història de la transformació i salvació d’un home, Dante, i com a tal, una figuració de la història de la salvació de la humanitat en general. […] I, no obstant això, el poema té una unitat innegable. Descansa en el tema general, en l’status animarum mortem, el qual, en tant que judici definitiu de Déu, ha de constituir una unitat perfectament ordenada, com a sistema teòric, com a realitat pràctica, i també com a figuració estètica.”
Després de “Farinata y Cavalcante”, o abans, faríem bé de llegir Dante, poeta del mundo terrenal, del mateix Auerbach. És el millor llibre que he llegit fins ara sobre Dante. Perquè us en feu una idea, transcric alguns dels fragments que vaig anotar-me’n per a les meues classes:
“El càstig en l’Infern no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest. […]
La Comèdia és veritablement una imatge del món terrenal: en tota la seua extensió i profunditat, aquest món terrenal queda acollit en l’estructura del més enllà, ordenat de manera completa, autèntica i definitiva; no s’oculta el caos del seu transcurs, ni tampoc se’l suavitza o se’l priva de les seues qualitats sensibles, sinó que es conserva a la vista de tots i es basa en un projecte que l’engloba i despulla de tota aparença contingent. […]
En el més enllà de la Comèdia, els successos temporals deixen d’existir, només se’n manté el record, i únicament per aquesta via indirecta penetra la realitat en el més enllà; però es veu que el record, del qual està exclòs tot element causal i tota relació contingent amb una situació temporal en la Terra, abraça l’ésser no sols de manera conceptualment més precisa, sinó també sensorialment més completa que el succés temporal massa incert i interpretable de moltes maneres.”
I, per acabar, un altre llibre d’Auerbach, Figura, que examina un aspecte fonamental de la Divina Comèdia. Auerbach hi exposa els diversos sentits del terme “figura”, des de les obres de la literatura grecollatina fins a la interpretació que en fa el cristianisme com a visió completa de la història i com a esdevenir provist de sentit. Aquesta concepció del temps històric té una importància decisiva en la Divina Comèdia. En el poema de Dante l’aparició dels personatges en el més enllà és una consumació de la seua aparició terrestre, i aquesta, al contrari, una figura de la del més enllà. El més enllà és l’acte consumat del pla diví; tot el que s’esdevé a la terra és, per tant, figural, potencial.
Un esdeveniment que haja d’interpretar-se en sentit figural es diferencia del símbol i de l’al·legoria, perquè conserva el seu sentit textual i històric; no es converteix en un simple signe, sinó que segueix sent esdeveniment. Figura i consumació tenen el caràcter, per tant, d’aparicions i esdeveniments reals i històrics. Així s’explica el poderós realisme del més enllà dantesc, que es diferencia de tot realisme terrenal, perquè el més enllà de la persona humana és, d’una banda, la suma i el resultant de les seues accions en la vida terrenal i, de l’altra, revela què era el més decisiu en la seua essència i en la seua vida.
Gustave Doré, Farinata
Salvador Dalí, Farinata
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada