Pàgines

divendres, 3 de desembre del 2010

El marc narratiu del Decameró


Façana de l’església de Santa Maria Novella, Florència, on es van trobar els deu joves del Decameró abans de fugir de la ciutat.
En molts dels reculls clàssics de contes de la literatura universal, el mateix procés de transmissió oral dels contes apareix escenificat (els contes no es llegeixen, sinó que es conten) i és això el que crea el marc narratiu. En el Decameró, uns joves que s’han refugiat en una vila al camp, fugint de la pesta que s’ha declarat a Florència, decideixen contar-se cada dia una història per a passar el temps. El fet mateix de contar la història a un altre es converteix en un ingredient de la història i permet encadenar la narració dels cent contes del Decameró. En Les mil i una nits i en els Contes de Canterbury s’utilitza un procediment semblant.

En el Decameró, aquest marc narratiu, a més de la funció purament organitzativa, contribueix també a configurar el significat global del conjunt. La societat constituïda pels deu joves narradors, plàcida i bucòlica, harmònicament reglamentada, es converteix en un contrapunt de la realitat sovint desguitarrada que desfila per les històries de cada jornada. Però aquest contrapunt no és mai motiu de censura moral. Forma part, també, del bucolisme, com un element que embelleix la societat perfecta representada pels deu joves.

Momigliano pensava que aquest fons decoratiu, que actua com a marc dels cent contes, no era la conseqüència d’una necessitat d’unitat i de concentració del llibre de Boccaccio, sinó que revelava un amor purament estètic per les belles perspectives i per les escenes idíl·liques. A diferència de l’arquitectura de la Divina Comèdia, que és el senyal d’una íntima disciplina de l’esperit, per a Momigliano la del Decameró testimoniaria un amor extern per l’ordre i la bellesa, per l’artifici elegant.

En aquest marc elegant i bucòlic, però, hi falten molts detalls. Què fan els deu joves, a més de contar i escoltar històries? Josep Iborra, en un assaig d’Inflexions, sospita “que també Boccaccio tenia in mente, una altra intenció —dolenta— i que, d'alguna manera fa l'ullet picardiosament al lector”. Demà podreu llegir complet aquest assaig en La serp blanca.



Interior de l’església de Santa Maria Novella, Florència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada