Un assaig de Josep Iborra sobre el Decameró

No puc llegir el Decameró sense perdre de vista la colla dels deu personatges que hi funcionen com a narradors i, alhora, com a auditori. Reconec que és una atenció una mica carregada de mala intenció, tant des del punt de mira literari com moral. Perquè òbviament, tota la substància i tot el valor del Decameró es troba en els contes que s'hi apleguen. La resta, el context que serveix a Boccaccio de pretext per engegar-ne la sèrie, sembla ben poca cosa, un pur excipient, en díriem, que cal empassar-se i llegir com un component subsidiari, irrellevant. L'autor hauria pogut prescindir-ne i l'obra no hauria perdut res. O sí? És el que creu, per exemple, Attilio Momigliano, quan diu: “L’artifici elegant del Decameró es revela, més que en qualsevol novel.la, en la idea de donar un aspecte grandiós i digne als relats, aplegant-los en un marc senyorial.” El marc, doncs, no és un pur pretext o un recurs arbitrari, sinó que està justificat per “un amor purament estètic per les belles perspectives, pels espectacles idíl·lics i serens, pel luxe, en els quals es pressent el Renaixement”. Hi ha, a més, afirma, “un ànim elegant i epicuri”. I és per aquest costat -per l’epicuri, particularment- per on em sent temptat a actualitzar i concretar amb una mica d'imaginació el potencial implícit d'una altra història. La filigrana que dibuixa el context de les narracions pot invitar el lector a pensar, com jo, malament del comportament dels protagonistes. ¿Realment viuen d'una manera tan honesta, decorosa i tranquil·la com ho conta l'autor? És evident que literalment i explícitament, es tracta tan sols d'una història marc, d'una mise en scène que no deixa de ser una "invenció" com aquella de l'autor de Les mil i una nits, una trama subtil, amb valor substantiu, que lliga i unifica l'obra. No podem veure-hi, per tant, l'esquema d'una història tàcita —immoral— sense trair l'autor i la seua intenció exclusivament esteticista, "un testimoni d'un amor extern i àulic per l'ordre i la bellesa", com vol Attilio Momigliano. A no ser, és clar, que gosem sospitar que també Boccaccio tenia in mente, una altra intenció —dolenta— i que, d'alguna manera fa l'ullet picardiosament al lector.

I per què no fer-li cas? També aquesta "versió" escabrosa apunta a una altra direcció del Renaixement, menys idealista —rabelesiana, per exemple. En realitat, els mateixos personatges, al començament, se la plantegen com una possibilitat. Quan les set dames es refugien en una església decidides a fugir de la pesta que s'ha declarat a la ciutat, s'hi presenten tres joves que són els promesos de tres d'elles. En veure'ls, tenen la idea d'escapar amb ells. Una de les joves manifesta el temor que siguen blasmades per la gent, "sense culpa nostra ni d'ells", diu. Però una altra contesta: "Això no hi fa res; si jo visc decorosament, no em remordirà la consciència que malparlen de mi". I es decideixen a cridar-los per pregar-los que tinguessen a bé d'acompanyar-les en un viatge a una mansió, fora de la ciutat. Arriben a la finca en què s'han d'estatjar fins que passe la pesta i s'hi instal.len. Què hi faran per omplir el temps? Una d'elles, Pompínea, proposa als seus companys un pla per entretenir-se: "cal viure festivament —afirma— i cap altre motiu no ens ha fet fugir de les tristeses". Anomenaran, per torn, per a cada jornada un principal, "tot el pensament del qual sigui d'haver-se de preocupar perquè visquem alegrement".

Arribats en aquest punt, un lector no informat, ni previngut, pot pensar que aquest plantejament inicial es traduirà en una vida d'alegries i plaers, en plena llibertat d'acció, sense l'ull vigilant i moral de la gent. Si de lluny els blasmen, tant se val, i no perquè viuran honestament, com havia dit una d'elles a l'església, sinó perquè faran els que els donarà la gana, sense escrúpols ni remordiments. La novel·la, doncs, se'ns presenta, en principi, interessant, prometedora d'invencions excitants... Però no, no serà això el que hi llegirem. El que hi llegirem serà —això forma part del programa— un seguit de contes —cent—, que van narrant els personatges. Aquests esdevenen així, bàsicament, narradors i s'eclipsen en aquesta funció. No del tot, però, i aquest és el punt essencial. Escoltar o contar historietes constitueix, només, una part de la jornada. La resta la dedicaran —guiats pel que ha establert el principal de torn— a passejar pel jardí, a contemplar el paisatge, a fruir de bons àpats, a fer la sesta i, a la nit, havent sopat, a cantar i a ballar. En acabar, cadascú se'n va a dormir, tranquil·lament, a la seua cambra... A l’endemà, seguint les instruccions concretes del líder, compliran el mateix esquema. Com que està buit de continguts concrets, l'estada del grup es limita a ser un ritual, que organitza els dies i les nits de la forma més agradable. Ara, l’amor i el sexe no hi tenen cap paper, tot i que hi ha tres parelles d'enamorats, de les quals res ens diu l'autor. Els dies transcorren feliçment sense cap conflicte. I, a més, ben còmodament, perquè hi ha —cal suposar-ho— un personal de servei —invisible— que treballa en la cuina, fa els llits i ho té tot a punt.

Naturalment, si Boccaccio hagués volgut contar, fil per randa, el que podria passar-hi durant aquells deu dies —rivalitats, diversions, discussions, incidents, parlaments, enamoraments, etc.— hauria escrit una altra novel·la, amb les corresponents dosis d'erotisme. Resta el que hi ha, un pur esquema ideal que, implícitament, conté possibilitats que cadascú pot desenvolupar al seu gust, però que donat el plantejament, tendirien inevitablement amb més o menys insistència a explorar i explotar les d'ordre o desordre sexual. En resultarien versions que serien una inversió de l’honesta proposta que hi fa Boccaccio. No puc deixar de pensar, davant aquesta possible novel·la, que la situació inicial del Decameró es presenta com una base suggestiva per a capgirar la seua innocent i alegre història en una utopia de la disbauxa. És el que va fer, més tard, el marqués de Sade, en Els cent vint dies de Sodoma, per exemple, amb les seues "jornades" igualment reglamentades. En el fons, s'hi pot veure l'inrevés de la trama idíl·lica i el·líptica que va inventar l'escriptor italià, que tampoc s’hi quedava curt. Encara avui hi ha lectors que les consideren verdes i immorals...

Josep Iborra, Inflexions. Bromera.