Pàgines

divendres, 7 de gener del 2011

Qui era Shakespeare?

Contra el que se sol pensar, sabem bastants coses de la vida de Shakespeare, com a mínim en comparació amb les notícies que tenim d’altres autors de la mateixa època. El que passa, naturalment, és que voldríem saber-ne molt més. Sobretot, perquè el poc o molt que ens ha arribat de la seua vida i de la seua persona no acabem de lligar-ho amb la seua obra. Com va poder produir una obra tan plena de significats i de visions? D’on ho va traure, tot allò? Ho portava dins?

Com era físicament? Tenim, per a la nostra imaginació, dues imatges. Una és aquest gravat, bastant mediocre, reproduït com a frontispici en l’edició del 1623, el famós Primer Foli:


Shakespeare portava mort set anys quan es va publicar aquesta edició, de manera que l’autor del gravat no va poder comptar amb un model viu. L’altre és aquest quadre, l’anomenat retrat Chandos, avui a la National Portrait Gallery:


No se sap res de l’origen del quadre ni què va passar amb aquest abans del 1747, quan es va incorporar al patrimoni de la família Chandos. El fet és que durant molt de temps va passar per ser un retrat de William Shakespeare. Bé, com a mínim s´hi assembla. En bona mesura satisfà les nostres expectatives: aspecte exòtic, i, sobretot, l’arracada a l’orella que, com tot el món sap, és un signe d’inconformisme i d’originalitat. Ens agradaria que aquest fos el retrat autèntic de Shakespeare. Ja ho tenim, doncs!

Doncs no, no tenim res. Deixem el terreny de les fantasies i passem a resumir les dades documentals. William Shakespeare va nàixer a Stratford-on-Avon, el 1564. El 1582 es va casar, de penalty, amb Anne Hathaway, vuit anys major que ell. Van tenir tres fills. El 1587 es trasllada a Londres i entra en contacte amb el món del teatre, primer com a actor i després com a autor. Va passar per diverses companyies fins que el 1599 s’instal·la en The Globe, empresa en què va participar amb gran profit econòmic. Entre el 1601 i el 1610 escriu les seues obres mestres. El 1610 torna a Stratford-on-Avon i un anys després s’acomiada del teatre amb La tempestat. El 1616 mor. Aquell mateix any havia fet testament. En la tercera pàgina fa saber que deixa a la seua esposa el seu segon millor llit. No hi fa cap altra menció a la senyora Shakespeare. El 1623, dos dels seus companys de teatre publiquen les seues obres.

D’aquestes dades es dedueix que Shakespeare va guanyar diners com a actor i com a drmaturg, que no va publicar, en vida, res del que va escriure per al teatre, i que es va retirar al seu poble de seguida que va haver guanyat prou diners per a fer una vida agradable i obscurta. Va ser, doncs, una mena d’impresario teatral, que va escriure per proporcionar material per al seu negoci. Quan es jubila, deixa d’escriure. Ja no tenia res més a dir? Molt poc poètic. Molt poc romàntic. De seguida, és clar, sorgeix la sospita: segur que Shakespeare era Shakespeare? Qui hi havia realment darrere d’aquest nom o d’aquesta màscara? Martí de Riquer i José María Valverde, en la seua Historia de la literatura universal, fan un comentari d’aquesta qüestió que val la pena reproduir: “algunos eruditos británicos, incitados, por una parte, por la elusividad de Shakespeare ante todo intento de lectura “romántica” (es decir, ante la búsqueda de revelaciones personales y exhibiciones de sentimientos íntimos), y, por otra parte, profesionalmente despechados por el hecho de que el mayor genio inglés no haya pasado por Oxford ni por Cambridge, ni por ninguna Universidad en absoluto, han difundido la sospecha de que hubiera ese “misterio” a que aludíamos: por ejemplo, se han propuesto hasta cinco personas que serían el verdadero autor de los dramas firmados por el actor Shakespeare —y baste decir que el primero de la lista fue el aburrido Lord Bacon, y el más reciente, nada menos que Marlowe, muerto, por cierto, cuando él y Shakespeare tenían veintinueve años.

Autoria i biografia a banda, hi ha un altre aspecte que contribueix al “misteri de Shakespeare”. Es considera una veritat universalment acceptada que tot poeta s’expressa en la seua obra. Ergo, Shakespeare es va expressar en la seua obra. La dificultat és que Shakespeare era un poeta dramàtic, obligat per tant a fer parlar personatges de passions diverses i oposades. Tots aquests personatges, a més, s’expressen amb una eloqüència inigualable i, com va remarcar Lampedusa, “tutti sembrano aver ragione”. Debades intentaríem identificar Shakespeare amb algun o alguns dels seus personatges. En el seu teatre no hi trobem cap desig d’introspecció ni de manifestació dels seus sentiments i idees personals. Shakespeare se’ns escapa.

Riquer i Valverde, parlen d’”elusividad” a propòsit de Shakespeare. Aquesta és la sensació que tenen molts lectors i molts crítics davant de la seua obra. Elusividad” és una adaptació de l’anglés “elusiveness”. És una paraula que no ha quallat en castellà ni en català. Consulte en el web, per si de cas, el diccionari de la Real Academia Española, que em dóna la resposta següent: “aviso La palabra elusividad no está en el Diccionario.” Moltes gràcies per no defraudar les meues expectatives. Però tampoc no apareix ni en el Casares ni en el Moliner, cosa que és més significativa, ni la recull cap diccionari català, com a mínim ni el de l’Enciclopèdia ni l’Alcover-Moll. És una llàstima, perquè elusiveness és una paraula que delimita un significat que és important a l’hora de caracteritzar algunes obres literàries. L’Oxford Dictionary en dóna aquesta definició: difficult to catch or grasp, eluding distinct perception or precise definition.

Hi ha, però, una obra de Shakespeare en què sí que diu jo: els Sonets. Els Sonets van començar a atraure la curiositat només durant el segle xix, quan Wordsworth va descobrir que “en els Sonets Shakespeare ens ha obert el seu cor”. Cosa que va provocar la indignació de la societat victoriana de l’època. No debades, els sonets estan adreçats a un jove. En classe no vam poder resistir la temptació de practicar una mica la xafarderia literària. Ja us ho conte en una pròxima entrada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada