Pàgines

dilluns, 3 de gener del 2011

Introducing Shakespeare

Bon any! A veure si puc reprendre el fil. (Nou dies sense publicar res en el bloc! Quin escàndol!)

En una entrada anterior, vaig comentar-vos que havíem decidit destinar les últimes classes de literatura universal abans de Nadal a introduir Shakespeare. Així, només tornem el dia 10 podrem passar a comentar Hamlet directament i fer via.

La primera classe la vam dedicar a una exposició, molt esquemàtica, sobre els canvis que es produeixen en la cultura europea a finals del segle xv, allò que s’ha anomenat l’entrada en l’edat moderna. Hi vam parlar també de les circumstàncies de l’Anglaterra de Shakespeare i de les característiques del teatre isabelí.

Abans de resumir aquesta classe, un mot sobre la delimitació dels períodes en la història cultural: s’han de prendre sempre cum grano salis. Els grans canvis no es produeixen mai simultàniament a les diferents àrees, ni amb la mateixa intensitat ni de la mateixa manera. La norma és l’encavalcament, el desfasament , l’acceleració, la marxa enrere… Així, a Itàlia, el renaixement caldria situar-lo entre la segona meitat del segle xiv i el segle xv. Anglaterra, en canvi, troba el seu renaixement, en tant que un viu sorgiment de la seua literatura nacional, en una època que per a la resta d’Europa és el barroc. Pel que fa a la península Ibèrica, parlar de renaixement sempre serà un acte de caritat i de bona voluntat. D’altra banda, hi ha alguns autors que rebutgen l’existència d’una solució de continuïtat entre una edat mitjana i una altra de moderna a finals del segle xv i prefereixen parlar d’una edat mitjana de llarga durada, que es prolongaria fins al començament de la industrialització. De fet, durant el segle xvi, durant el segle xvii, durant el segle xviii, la majoria de la població europea va continuar vivint en les mateixes condicions que a l’època medieval i amb els mateixos valors i referents.

En fi, deixem-nos d’escrúpols i repetim el que tot el món sap sobre el començament de l’edat moderna. Quan podem dir que acaba l’edat mitjana? Quin fet marca l’entrada en l’edat moderna? Tres candidats, d’entrada, que no són necessàriament incompatibles entre si: la caiguda de Constantinoble, el 1453, que representa el final del que quedava realment de l’Imperi romà. La invenció de la imprenta, a mitjan segle xv. I els descobriments geogràfics i cosmogràfics, que van representar un colp que va trencar habituds i creences: de sobte, el món es va fer més ampli i més variat, i això constituïa una invitació a pensar les coses de nou, a la comparació de cultures i civilitzacions diferents. Els descobriments d’ultramar, a més, van afavorir el desenvolupament del comerç i del capitalisme, amb l’entrada de productes nous i de metalls preciosos. Per als qui van ser “descoberts” pels europeus el món també va canviar, en bona part per a la seua desgràcia.

Un altre fet fonamental: durant la primera meitat del segle xvi es produeix la Reforma, que marca la fi de la unitat religiosa de l’Occident europeu. (Vegeu l’entrada d’aquest bloc Al principi hi ha la Bíblia sobre les repercussions culturals de la Reforma.)

El segle xvi és també l’època en què culmina l’humanisme que s’havia iniciat a la Itàlia de mitjan segle xiv. A més de recuperar textos clàssics que havien quedat completament oblidats i de posar-los en circulació, els humanistes es van esforçar a través de la crítica textual i de la comparació dels diversos manuscrits a restituir la forma i el sentit originals dels textos de l’antiguitat clàssica, que s’havien anat corrompent durant el procés de transmissió de l’edat mitjana.

Encara que l’humanisme, en principi, és mera crítica de textos, la crítica textual va comportar, ben aviat, la crítica d’idees i de costums. Restituir el sentit i l’estil original d’un text, corregir-lo, implicava encarar-s’hi d’una manera crítica i independent, sense basar-se exclusivament en unes autoritats que venien donades per la tradició. Penseu que de la mateixa manera que es podia corregir un pas de Ciceró, es podia corregir —i reinterpretar— un altre de la Bíblia.

El tracte amb els textos de l’antiguitat clàssica va aguditzar en els humanistes la consciència de la diversitat dels homes i de la singularitat de cada un i va proporcionar motius i idees per construir una alternativa al món medieval. La restitució de la cultura antiga obria perspectives noves. El món es podia corregir com es corregeix un text o un estil. Paral·lelament als descobriments geogràfics, amb l’humanisme apareix, o reapareix, un món nou.


Acostem-nos ara una mica a Shakespeare. A la segona meitat del segle xvi es produeix l’ascens d’Anglaterra com a nació en el conjunt europeu. Aquest ascens ve marcat per la derrota de l’Armada Invencible (antecedent històric de l’hispànic a por ellos, oé), per la separació de Roma, i per la constitució d’una potència comercial i marítima. L'ascens del capitalisme, la redistribució de les terres monàstiques, l'expansió de l'educació i l'afluència de noves riqueses, van permetre el progrés científic i una relativa llibertat de pensament.

Finalment, vam comentar una mica les característiques més importants del teatre isabelí, que es pot situar cronològicament entre el 1580 i el 1640. És un teatre d’arrels populars, encara que va rebre la influència italiana, i s’inspira en la història i en les tradicions nacionals. Nascut als patis d’hostal, es va haver d’adaptar a l’arquitectura preexistent. L’escenari era un entaulat, emplaçat parcialment enmig de l’audiència. La part central del teatre estava descoberta; les obres es representaven de dia. No hi havia escenografia. L’atenció dels espectadors no es concentrava automàticament en l’escenari, com als nostres teatres on l’auditori està en la fosca.


L’hostal implicava una certa classe de públic, heteròclit i turbulent, compost en gran part de mariners (pirates) i de bastaixos, de taverners i de putes. El príncep de Lampedusa, l’autor d’Il gattopardo, en les seues notes sobre literatura anglesa va assenyalar gràficament que a l’Anglaterra isabelina “esser direttore di un teatro equivaleva allora ad essere una mistura di propietario di postribolo e di capo-mafia”. Els nobles i altres persones de certa posició social també anaven al teatre, però el freqüentaven “con lo stesso spirito col quale andavano al bordello; e sempre accompagnati da servi armati”.

La característica més important del teatre isabelí és la importància que assumia la paraula, reforçada en la seua virtualitat per la simplicitat de l’escenari i de l’escenografia. Com va escriure José María Valverde, “per a indicar l’ambient de cada escena, podien utilitzar-se alguns senzills elements convencionals, però sobretot servien les paraules mateixes de l’acció, que aŀludien al lloc de manera més o menys explícita. Aquesta mateixa elementalitat permetia canvis d’escena quasi cinematogràfics. Tot això amb la puntuació utilíssima de la música.”

Les representacions actuals de Shakespeare no solen fer justícia, crec, al seu teatre. L’enorme importància que es dóna en l’actualitat a l’escenografia la trobe una mica gratuïta. No m’ajuda a entendre el text i em fa més nosa que servei: em distrau. A més, no em convenç mai la manera com els actors diuen els versos. Per acabar-ho d’arreglar, és molt difícil seguir una obra de Shakespeare sense el recurs de la lectura. Ho confesse: m’agrada més llegir Shakespeare que no veure’l representat. Afortunadament, sé llegir.

Bé, exposades les característiques generals de l’inici de l’edat moderna, d’Anglaterra i del teatre isabelí, ja tenim el marc en què podem situar Shakespeare. Ja podem començar a parlar-ne.

Per cert, qui era Shakespeare?



Exterior i interior de l’actual The Globe, Londres. Es tracta d’una reconstrucció, més o menys aproximada, del mític teatre on Shakespeare va estrenar les seues obres. En l’actualitat funciona a ple rendiment, amb representacions del maig a l’octubre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada