Alguns quadres que m’agraden de la National Gallery

Per setena vegada, he visitat la National Gallery de Londres. Deu ser el museu en què he estat més vegades. I això que no és el tipus de museu que m’agrada. Com el Prado o el Louvre, és massa gran, massa mastodòntic. Conté una quantitat d’obres mestres tan enrome que em deixa aclaparat i em descoratja. Els museus haurien de ser sempre petits, a la mesura de la nostra capacitat de resistència física i estètica. 

Jo ja fa temps que ho tinc molt clar. Quan entre en un museu, gran o petit, només en mire unes poques pintures. És l’única manera d’evitar el cansament físic i l’avorriment. En el cas de la National Gallery, com que hi he anat més d’una vegada, vaig directamente a les pintures que m’agraden més. No sempre em resulta fàcil explicar per què m’agrada una pintura. D’entrada, hi ha el caràcter hipnòtic d’alguns quadres, que retenen la meua atenció ho vulga o no. Un dels quadres de la National Gallery que he tornat a veure en aquesta ocasió és el Sant Jordi i el drac de Tintoretto: 

D’aquest quadre m’agraden moltes coses: el color, el moviment, l’organització en plans clarament separats, la figura de sant Jordi que, en realitat, no es veu, i està totalment representada en l’acció. Al costat d’aquest quadre n’hi havia un altre, que no recordava, també de Tintoretto. Un retrat d’un Vincenzo Morosini, corprenedor pel contrast entre la fragilitat física del personatge i el seu poder polític, representat per la roba: 

En la mateixa paret de la sala, cap a l’esquerra, hi vaig veure un Greco extraordinari, L’agonia a l’hort de Getsemaní, que sembla una visió onírica: 

He tornat a veure, una mica d’esma, els quadres de John Constable i de Turner. La primera vegada que em van agradar molt. Ara, ja no tant. Ací teniu, però, The Hay Wain de Constable: 

Sí que m’he aturat una bona estona davant l’autoretrat de Rembrandt. Potser inconscientment, Rembrandt va descobrir, com va assenyalar Kenneth Clark, que, si volia penetrar més profundament en la personalitat humana, havia de començar examinant-se ell mateix, en un procés que comportava alhora distanciament i implicació. Tots els autoretrats de Rembrandts difereixen de l’un a l’altre en un grau sorprenent. Aquesta variació, escriu Clark, demostra que l’autoretrat més fidel és l’expressió de l’estat d’ànim del pintor. L’autoretrat de la National Gallery correspon a l’últim any de la vida de Rembrandt. S’hi veu una persona feixuga i cansada. Cap reproducció li pot fer justícia: 

Dels moderns, em vaig fixar només en dos quadres. Aquesta dona eixint del bany, de Degas: 

I Banyistes a Asnières de Seurat. En aquesta ocasió em va sorprendre la prodigiosa consistència física de l’herba. Totes les reproduccions d’aquest quadre resulten llastimosament esblaïmades al costat de l’original. Kenneth Clark detectava una estranya semblança entre l’obra de Seurat i els frescos de Piero della Francesca. Clark remarcava també que, en ple impressionisme, Seurat va saber donar una quietud monumental a les impressions més efímeres: 

I me’n vaig anar de la National Gallery. Però com que la carn és dèbil i no s’ha de pagar entrada, vaig tornar sobre les meues passes per reveure alguns dels italians. Mentre caminava apressat per les sales en direcció als quadres de Piero della Francesca, vaig veure de cua d’ull un quadre que no coneixia, que em va deixar clavat. Es tracta de Sant Jeroni al seu estudi d’Antonello de Messina: 

Em va recordar el gravat de Durer del mateix títol (m’hi vaig referir en l’entrada Dos gravats de Durer), per la sensació de repòs i ordre, encara que no té la lluminositat i la sensació de llibertat del gravat de l’alemany. A la dreta, s’hi veu la silueta del lleó, que es passeja tranquil per les sales. És un quadre menut. M’entraven ganes de posar-me’l sota el braç i endur-me’l. Abans d’arribar a della Francesca, vaig tornar a veure un altre Sant Jordi i el drac que també m’agrada molt, aquest de Paolo Ucello. I Mantegna, que és un altre dels meus preferits. I, finalment, sí, Piero della Francesca, la seua nativitat, un quadre que està inacabat: 

El vaig comparar en la memòria amb una altra nativitat que hi ha a la National Gallery, la de Pieter Brueghel el Vell: 

Hi ha un altre motiu de la meua predilecció per la National Gallery, a més de la familiaritat d’anys que tinc amb aquest museu. Els dos crítics d’art que més m’han ensenyat a veure i mirar les pintures van tenir com a referència principal el fons pictòric de la National Gallery. Es tracta de Kenneth Clark, que va ser director d’aquest museu. El seu llibre Civilization, l’he esmentat més d’una vegada en aquest bloc. N’hi ha traducció castellana. També són molt recomanables Looking at Pictures, An Introduction to Rembrandt i The Romantic Rebellion. Romantic versus Classic Art. Aquests dos últims també estan traduïts al castellà. L’altre crític és E.H. Gombrich, sobretot per la seua Història de l’art. Està traduïda al català i al castellà. Pocs llibres donen tant com aquests. 

Nota. No, no he estat a Londres durant els disturbis. No puc fer-ne, per tant, una entrada periodística. Llàstima. L'única aventura que m'ha ocorregut és que vaig perdre l'avió de tornada, cosa que no té cap mèrit per part meua.