dissabte, 5 de febrer de 2011

Dos gravats de Durer

Durant les classes que he dedicat a Shakespeare he consultat sovint Civilització, el llibre de Kenneth Clark que he esmentat més d’una vegada en aquest bloc. L’he recomanat als meus alumnes, juntament amb la Història de l’art de Gombrich i Mimesis d’Auerbach. Aquests tres llibres comparteixen una característica comuna: no són manuals ni catàlegs informatius, ni una recopilació de dades, sinó una mostra de simpatia i d’intel·ligència dels seus autors, de cultura i de sensibilitat. Tots tres mantenen un fil conductor que, com un motor, impulsa la lectura endavant. Pocs llibres donen tant com aquests.

Civilització de Kenneth Clark té l’origen en els guions que va escriure per a una sèrie de la BBC, que va presentar ell mateix. En aquesta obra les referències a l’art s’entrecreuen i es combinen amb d’altres a la història política, a la música, a la literatura, a la filosofia i a la ciència. La capacitat de síntesi de Clark, la imaginació a l’hora d’establir contrastos i analogies, és una font de sorpreses i de plaer que no decau mai. Clark proporciona un marc general de la cultura occidental on es poden col·locar moltes referències i informacions que, d’aquesta manera, es comprenen i es recorden millor.

Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix un fet ben real. 

En el capítol cinquè de Civilización, Kenneth Clark comenta dos gravats de Durer que il·lustren les dues cares de la moneda de l’home del renaixement. El primer, inquietant i enigmàtic, un dels més coneguts de Durer, és el que porta per títol Melancholia I:



Sobre aquest gravat Clark escriu que “l’obsessió de Durer per la seua pròpia personalitat era part d’un interès apassionat per la psicologia en general, que el va portar a produir un dels grans documents profètics de l’home occidental, el gravat que va titular Melancholia I. En l’edat mitjana, “melancolia” volia dir una simple combinació de peresa, avorriment i desànim que deu haver estat molt corrent en el si d’una societat analfabeta. Però l’aplicació que en fa Durer no és gens simple. Aquesta figura és la humanitat en la seua forma més evolucionada, provista d’ales per a elevar-se. Està asseguda en l’actitud del Pensador de Rodin, i té encara a la mà el compàs, símbol del mesurament amb què la ciència conquistarà el món. Al seu voltant hi ha tots els emblemes de l’acció constructiva: un xerrac, unes tenalles, una balança, un martell, un gresol i dos elements de la geometria dels sòlids, un poliedre i una esfera. Però ella, desdenyant tots aquests instruments de construcció, s’està asseguda, meditant sobre la futilitat de l’esforç humà. La seua mirada obsessiva reflecteix algun transtorn psíquic profund. La mentalitat germànica que va engendrar Durer i la Reforma va engendrar també la psiconanàlisi. Vaig començar esmentant els enemics de la civilització: doncs bé, heus aquí, en la visió profètica de Durer, un mitjà més de destruir-la, aquesta vegada des de dins.”

L’altre gravat de Durer a què es refereix Clark és Sant Jeroni al seu estudi, que ve a constituir una mena de contrapunt de Melancholia I:



Durer mostra sant Jeroni treballant, com remarca Clark, en una cambra típicament erasmiana, diàfana, assolellada, ordenada i plena de coixins, cosa que no es donava en els monestirs. Sant Jeroni al seu estudi és una imatge de la confiança humanista en la cultura i l’estudi. Melancholia I en seria l’altra cara de la moneda. D’una banda, el treball i l’estudi tranquils i esperançats; de l’altra, la inquietud i la inacció depressives. Entre aquests dos gravats hi veig una relació especular, com la que comentava a propòsit de dos contes de Maupassant.

En la música, en la pintura i en la literatura, la pedra de toc per a mi és sempre el contrapunt. Quan sent una peça musical, quan llig una novel·la, m’agrada de tenir entre mans més d’una línia. I que siguen més de dues, si no és demanar massa. Per cert, Contrapunt d’Aldous Huxley és una de les meues novel·les preferides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada