Un assaig de Carlos Fuentes sobre la novel·la latinoamericana i una proposta de cànon

Carlos Fuentes

Em l’entrada anterior us parlava de la meua mania per les llistes de llibres i de la relació d’aquestes amb el cànon literari. Per sort, veig que no estic sol. Dissabte passat, el narrador i assagista mexicà Carlos Fuentes publicava en Babelia un assaig breu, Estirpe de novelistas, sobre la història i l’evolució de la narrativa latinoamericana i presentava el seu cànon —la seua llista— d’escriptors i obres essencials del segle XX i XXI. Modestament, jo també en vaig proposar un per a ús dels meus alumnes en l’entrada 6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic. Observe que Carlos Fuentes no ha inclòs Isabel Allende en la seua proposta. Puc respirar tranquil. 

Aquest assaig pot ser molt útil per als alumnes i professors de l’assignatura de literatura universal de cara a l’últim tema de la programació, el 6.3. La novel·la hispanoamericana: el realisme màgic. De fet, amb Estirpe de novelistas es pot dir que Carlos Fuentes ens l’ha redactat. Visca! No cal que us recorde la importància d’aquest tema: va per a l’examen. No cal dir-ne més. 

Carlos Fuentes és autor d’un assaig clàssic sobre la narrativa latinoamericana: La nueva novela hispanoamericana (Mèxic, 1969). Ara n’acaba de publicar en Alfaguara un altre amb el títol de La gran novela latinoamericana. En el mateix número de Babelia, hi podeu llegir la ressenya que n’ha escrit Jordi Gracia (Curso personal de novela).