divendres, 20 de maig de 2011

6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic

Ací teniu el tema 6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic. Ja només falta el 6.2. per tenir-ne la col·lecció completa.

Pel que fa al realisme màgic, eix central d’aquest tema, d’entrada l’únic que se m’ocorre dir és que m’avorreix. “Realisme màgic” és un oxímoron que no va ni amb rodes. Si és màgic, no pot ser realisme. Per acabar-ho d’arreglar, el procediment que va popularitzar García Márquez s’ha repetit fins a la nàusea. És clar que la culpa no és seua. Per cert, diguen el que diguen, el realisme màgic no té res a veure amb Kafka. Un respecte per Kafka, per favor.

Ramon Vinyes
De tota manera, en classe he procurat comportar-me i he explicat que el realisme màgic no l’inventa ni el crea García Márquez. És una característica de molts autors anteriors, com ara Alejo Carpentier, Roa Bastos o José María Arguedas. Pel que fa al cas concret de García Márquez he comentat la influència que hi va exercir un escriptor català, avui mig oblidat, Ramon Vinyes, que va es va establir durant uns anys a Barranquilla, Colòmbia. Ramon Vinyes apareix retratat en la figura del sabio catalán de Cien años de soledad. Cap al final de la novel·la García Márquez hi va anotar aquest homenatge: “Las únicas personas con quienes se relacionó fueron los cuatro amigos, a quienes les cambió por libros los trompos y las cometas, y los puso a leer a Séneca y a Ovidio cuando todavía estaban en la escuela primaria. Trataba a los clásicos com una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que  no se quitó en catorce años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera.”

Faig una enquesta ràpida en classe per veure qui ha llegit Cien años de soledad. Només una persona, Raquel, que últimament està molt calladeta i molt desbordada pels exàmens. Mar Casanova diu que no l’ha llegit, però que té intenció de fer-ho. Alba, en canvi, que sempre està contenta, diu que aquests llibres tan coneguts en realitat no fa falta llegir-los, perquè ja saps de què van.

Acabe passant-los una selecció de títols de narrativa hispanoamericana (1). Els alumnes, que s’han quedat una mica picats,  em pregunten si he llegit alguna novel·la d’Isabel Allende. (Ells sí que l’han llegida, perquè la tenen de lectura obligatòria en castellà.) Els dic que no i que no tinc cap intenció de fer-ho. De seguida, s’arma l’avalot corresponent en la classe. De primer, els alumnes no es creuen que no haja llegit Isabel Allende (perquè Enric s’ho llegeix tot). Després es mostren hipòcritament indignats i em pregunten per què no pense llegir-la si no la conec. Els dic que és una qüestió d’olfacte, i que a l’hora d’invertir el meu temps necessite unes certes garanties. El cas és que la majoria no me’n recomanen la lectura. Alguns, de tota manera, insisteixen que ho faça. Sàdics que són.

De seguida hem passat a Borges. Els meus alumnes saben de la preferència que tinc per aquest escriptor. Em fan gràcia, fins i tot, els tics i manierismes de la seua prosa, que en té, i molts. Borges ha estat per a mi, des de fa molt de temps, una mina de referències bibliogràfiques impagable. De tant en tant, hi torne per recuperar-ne alguna citació o observació. En fi, Borges m’interessa com a crític literari. De fet, els seus contes i la seua poesia són una prolongació dels seus assaigs de crítica literària. Borges  tampoc no té res a veure amb el realisme màgic.


Diego Rivera, Desembarcament dels espanyols a Veracruz

(1) Selecció de lectures de narrativa hispanoamericana
-Jorge Luis Borges: Ficciones.
            Otras inquisiciones
            El hacedor
            Biblioteca personal
-Adolfo Bioy Casares: La invención de Morel
-Julio Cortázar: Cuentos
            Rayuela
-Alejo Carpentier: El reino de este mundo
El siglo de las luces
-Miguel Ángel Asturias: El Señor Presidente
-Augusto Roa Bastos: Hijo de hombre
Yo el supremo
- José María Arguedas: Los ríos profundos
-Juan Rulfo: El llano en llamas
Pedro Páramo
-Juan Carlos Onetti: El astillero
-Gabriel García Márquez: Cien años de soledad
El otoño del patriarca
-Carlos Fuentes: Terra nostra
-Mario Vargas Llosa: La ciudad y los perros
La guerra del fin del mundo
-Guillermo Cabrera Infante:  Tres tristes tigres
-José Donoso: El obsceno pájaro de la noche

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada