La cosmovisió medieval

En la unitat dedicada a Ramon Llull que vaig redactar per al llibre de primer de batxillerat de l’editorial Oxford, vaig intentar de sintetitzar alguns aspectes de la cosmovisió medieval. Hi ha un llibre que em va ser molt útil, El microcosmos lul·lià de Robert Pring-Mill. És la millor introducció que conec al pensament de Ramon Llull. Publicada en la col·lecció Raixa de l’editorial Moll, el 1961, ha estat reeditada recentment en el volum Estudis sobre Ramon Llull, en la col·lecció Textos i Estudis de Cultura Catalana de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 

És un llibre típicament anglès, intel·ligent i molt clar. La segona part, que porta per títol La visió medieval, explica l’escala de les criatures, la teoria dels quatre elements, les esferes celestials o l’estructuració numerica del cosmos en l’antiguitat. 

El Llibre de meravelles de Llull, juntament amb l’Arbre de ciència, és el que més clarament reflecteix la concepció medieval del cosmos com un tot jeràrquicament ordenat. L’Arbre de ciència és una obra general sobre totes les ciències, una veritable enciclopèdia en què, utilitzant-hi els arbres com una al·legoria del saber humà, es distribueixen i es jerarquitzen tots els aspectes del coneixement. Aquests arbres, amb les arrels, les branques, les fulles, les flors i els fruits, s’estructuren en un ordre del tot impecable, molt semblant al de les grans catedrals gòtiques. 

El Llibre de meravelles, per la seua banda, es pot considerar sintèticament com una enciclopèdia novel·lada. Presenta un repertori de temàtiques ben diverses: Déu, els àngels, el cel, els elements, les plantes, els metalls, les bèsties, l’home, el paradís i l’infern. El protagonista, Fèlix, viatja per tot el món meravellant-se de tot el que veu. Aquest fet de meravellar-se és una barreja de sorpresa, admiració i curiositat per totes les coses, que és tot l’univers. Fèlix troba tota mena de personatges a qui pregunta el que no sap. Les respostes a les preguntes es construeixen a partir de narracions breus que funcionen com a exemples aclaridors, que traslladen les qüestions abstractes al món de la realitat quotidiana. Tota aquesta obra està construïda basant-se en centenars d’aquestes narracions breus o exemples, que són l’explicació d’una altra realitat. 

Escala de les criatures

Aquest procediment d’explicar la realitat a partir de semblances, moltes vegades encadenades, és una conseqüència de la concepció medieval del cosmos. Per a l’home medieval el cosmos estava ordenat jeràrquicament en una sèrie de plans. A sobre de tot hi havia Déu i en el punt inferior d’aquesta escala, els elements minerals. Des de tots els plans es podia percebre l’original diví i per això des de qualsevol pla de l’escala es podia baixar o pujar analògicament a un altre. Qualsevol element de l’univers es podia explicar analògicament, de manera que l’home medieval vivia en un món totalment estructurat i unificat. 

Pel que fa a l’Art lul·liana, el sistema que Llull creia haver trobat per aconseguir la conversió dels infidels, aquesta no era un cos de doctrina, sinó una tècnica de pensament de base lògica i matemàtica que permetia demostrar qualsevol veritat religiosa i, al mateix temps, estudiar i comprendre qualsevol ciència o aspecte de l’univers. Llull s’havia adonat que, per convèncer els infidels, calia abandonar l’ús d’autoritats basades en textos sagrats, ja que aquestes eren rebutjades pels no cristians o donaven lloc a divergències en la interpretació que impedien arribar a cap conclusió. 

Llull va trobar en la concepció de Déu i de l’univers que les tres religions monoteistes mediterrànies compartien el terreny comú on cristians, jueus i musulmans podien discutir racionalment. En el pensament medieval el món es veia com una manifestació de Déu, i per això es deia que el món era com un llibre en què podíem aprendre coses de Déu o com un espill en què se’n podia veure la imatge. El propòsit de Llull era demostrar que les grans veritats cristianes deriven de l’estructura mateixa de l’univers. 

L’Art és un sistema d’explicació de la realitat que condueix a l’acceptació necessària del Déu cristià com a única raó de totes les coses. I com que els principis fonamentals de l’Art són els mateixos que els principis fonamentals de l’univers, es podien aplicar a qualsevol ciència. Per això Llull va escriure tractats de teologia, filosofia, medicina, astronomia o matemàtiques. L’Art serveix tant per a explicar Déu com per a explicar qualsevol aspecte de la creació. 

A més, l’Art permet organitzar el pensament d’una manera sistemàtica a partir de tota una notació simbòlica formada per alfabets i figures. Els elements d’aquesta notació constitueixen uns recursos per a memoritzar i manejar els components estructurals bàsics de l’Art, una mena d’automatització i sistematització del pensament, que en certs aspectes prefigura la informàtica. Es tracta, en part, de convertir el pensament en un procés de càlcul de manera que raonar i esbrinar la veritat resulte un exercici precís i infal·lible.