Llull i Dante

En les classes de primer de batxillerat, després de les cròniques i de la poesia trobadoresca, hem passat a Ramon Llull i també hem parlat una mica de Dante, encara que nomes siga per corregir i compensar l’enfocament estrictament nacional de la història de la literatura. Com a il·lustració, hem llegit el començament del cant III: Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate! 

Abans, els he projectat en la pantalla un esquema de l’Infern de la Comèdia, que mostra la seua forma d’embut o con invertit dividit en nou cercles, en cadascun dels quals hi ha els diferents condemnats segons el grau de la seua culpa. Els alumnes han quedat molt perplexos davant de molts dels motius que, segons Dante, ens porten de cap a l’Infern. Em van confessar que no tenien cap possibilitat d’anar al cel. Anna i Clau, quan van observar que en el cercle tercer de l’Infern hi ha els golafres, em van dir, una mica sufocades, que elles mengen molt i que, a més a més, els agrada molt menjar. Els vaig recomanar de no perdre l’esperança. A més, per a Nostre Senyor, el més important per anar al cel és portar-se bé en classe i fer cas al professor de literatura. 

Evidentment, no m’he pogut resistir al joc de comparar les figures i l’obra de Llull i Dante. No vull forçar la comparació, però en tots dos trobe la mateixa vida apassionada i enèrgica, la mateixa ambició de totalitat i de construcció rigorosa. Tots dos, a més, van experimentar una crisi nel mezzo del cammin. Llull, però, se’ns apareix com una personalitat més arrauxada, més ingènua. Més mecànic també. Resulta il·lustratiu comparar la narració que va escriure o dictar de la seua crisi i conversió en la Vita coetanea amb la que en va fer Dante. 

Des del punt de vista literari, la millor qualitat de Llull és la tendència a la dramatització. El contes i la caracterització dels interlocutors són una constant en la seua producció, que arriba fins i tot a donar vida a la geometria amb les seues personificacions: «Reconta’s que en Cercle e en Quadrangle e en Triangle s’encontraren en Quantitat, qui era llur mare…» 

En un capítol de l’Arbre de ciència, titulat De l’eximpli de la branca espiritual humanal, explica així els conceptes d’enteniment, memòria i voluntat: « —Reconta’s que memòria, enteniment e voluntat volgren pujar al cel e veer Déu e haver la sua amistat, e adoncs fo contrast en elles, car cascuna volc anar primera per ço que enans que l’altra veés la bontat de Déu e la sua granea. Al·legava memòria que ella devia anar primera, car ella membrava primerament los objects que l’enteniment e la voluntat prenien, e com los havien lleixats, ella los estojava; e per ço devia anar primera. 

Al·legava l’enteniment que ell devia anar primer per ço car ell mostrava a la voluntat los objects, e ell faïa lo llum en la memòria ab lo qual la voluntat atrobava aquells. E la voluntat atrobava e deïa que ella devia anar primera per ço car ell havia virtut major que l’enteniment ni la memòria, en quant volia amar ço que l’enteniment no pot entendre ni la memòria membrar, adoncs com los hòmens volen remembrar e entendre algunes coses qui ja són estades membrades e enteses en lo temps passat, e en lo temps present no les pot membrar ni entendre, les quals la voluntat vol amar.» 

En aquest text Llull utilitza la narració i la personificació per a definir tres conceptes: hi ha tres dones —memòria, enteniment i voluntat— que volen anar a veure Déu i discuteixen entre elles qui ha d’anar en primer lloc. Les raons que al·lega cada una per a anar al davant serveixen per delimitar cada una d’aquestes capacitats de l’ànima racional. 

Vaig preguntar als alumnes quina triarien de les tres si se’ls oferís de tenir-ne una en un grau màxim. Tants caps, tants barrets: hi va haver respostes per a tots els gustos. Però de seguida es van adonar que la pregunta tenia trampa, perquè les tres qualitats o capacitats de l’ànima es donen corda mútuament. De tota manera, Llull sí que va triar, i va concloure el seu text amb aquesta mena de hit-parade: «Dementre que les tres dones al cel pujaven, com hagren molt anat e es foren acostades al sol, l’enteniment fo ujat e no poc soferre la gran calor del sol; e adoncs dix a la voluntat que anàs primera, qui no temia la calor del sol. Anà la voluntat primera e la memòria enaprés e l’enteniment darrer, qui res no entenia mas que sotsposava ésser ver ço que la voluntat e la memòria afermaven de Déu e de la sua gran bontat.» 

La voluntat, doncs, en primer lloc. Com a consell moral o purament pràctic, no està malament.