Les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra

Estic bastant entretingut últimament col·laborant en la part de literatura d’un llibre de text de 4t d’ESO. Cada pàgina de les que dispose ha de correspondre, com si fos una pindoleta, a un epígraf del currículum d’història de la literatura catalana, des de la Renaixença fins a l’actualitat, il·lustrat amb un text acompanyat d’unes activitats. En la unitat dedicada a la literatura dels anys trenta, que he acabat aquesta setmana, he inclòs una pàgina sobre el periodisme literari, tan important durant aquest període. De primer, havia pensat de reproduir-hi com a text il·lustratiu algun article dels que Carles Soldevila publicava en La Publicitat, en la secció titulada Fulls de dietari. Redactats amb un estil elegant, de frases curtes i de to irònic, els «fulls de dietari» de Soldevila van ser molt llegits i, en paraules de Josep Pla, van ensenyar «una mica a tothom a escriure amb claredat i amb gràcia». A més dels articles de Soldevila, en La Publicitat es van publicar les Converses filològiques de Pompeu Fabra, les col·laboracions de Foix, els escrits de corresponsals com Carner, Sagarra o Pla, i els articles de tema polític de Rovira i Virgili. 

En Empúries hi ha publicada una antologia dels articles de Carles Soldevila (Fulls de dietari. Una antologia) que no us hauríeu de perdre. Moltes de les qüestions que tracta, vuitanta anys després, continuen sent dolorosament actuals. Llegiu, si no, Entre poc i massa, publicat el 1932. Més endavant, si puc, parlaré amb més deteniment d’aquest escriptor: dels seus articles, de les seues novel·les, sobretot de Moment musical, del seu llibre de memòries Del llum de gas al llum electric. Memòries d’infància i joventut i d’una mena de manual que va publicar el 1928 amb el títol de Què cal llegir. 

Al final, però, m’he decantat per una de les converses filològiques de Pompeu Fabra. D’una banda, perquè són molt breus i caben millor en la maqueta del llibre de text en què estic treballant. De l’altra, perquè tenen una utilitat innegable de cara als alumnes. I no únicament de cara als alumnes, és clar. Per a mi, la millor manera d’assimilar la normativa del català, i la més agradable i efectiva, ha estat la lectura de les Converses filològiques. 

Fabra, a més, escrivia d’una manera admirable. Josep Pla, en l’homenot que li va dedicar, un dels millors de tota la sèrie, afirmava que «Fabra va ésser un dels escriptors més clars, més precisos, d'una naturalitat més decisiva i meravellosa del seu temps —potser el millor de tots, al meu modest entendre». 

Vegeu-ne, com a mostra, aquest fragment d’un assaig (reproduït en La llengua catalana i la seva normalització. 62) en què exposa els problemes que comportava la difusió del català literari: 

«Si el català escrit no s’hagués mogut de l’àrea que li assignava Milà i Fontanals —que el considerava solament cridat al conreu de certs gèneres literaris—, podia llavors més lliurement adoptar qualsevol innovació enfora de tota consideració de viabilitat dins la llengua comuna; però, si ha d’ésser emprat per tothom i en tota ocasió, hom ha d’anar amb un compte especial que no perdi el contacte amb la llengua parlada, sospesant bé la viabilitat de cada innovació i espaiant àdhuc, oportunament, la introducció de les innovacions viables. El problema de la depuració de la llengua esdevé, així, particularment difícil, puix que ens trobem, d’una banda, amb una llengua a redreçar en la qual és imprescindible d’introduir nombroses modificacions, i d’altra banda hi ha el perill de caure, per efecte d’aquestes modificacions, en un llenguatge excessivament distanciat del llenguatge parlat i poc apte, doncs, a ésser adoptat per tothom. I, encara, la consideració que ella no ha d’ésser la llengua d’un grup d’homes de lletres, sinó la llengua de què s’han de servir tots els catalans, imposa a tots els escriptors el deure de treballar per la seva uniformació: s’ha d’oferir a la gent una llengua assequible i uniforme.» 

La claredat i la precisió d’aquest text està molt relacionada amb l’ordenació lògica dels diversos elements del període, marcada amb la utilització de diferents nexes: «així (continuïtat, successió)… puix que (causa)… d’una banda (continuïtat, successió)… en la qual (complementació)… i d’altra banda (continuïtat, successió)… i (addició)… doncs (conseqüència)… I (addició)… encara (continuïtat, successió)… sinó (oposició)… de què (complementació)… dos punts (conclusió).» 

Com escrivia Fabra! Quina enveja! Em sembla que aquesta claredat i precisió del seu estil és una conseqüència natural de la capacitat que tenia de pensar clarament i precisa. 

Ara tenim una oportunitat magnífica per llegir o per tornar a llegir les Converses filològiques de Pompeu Fabra, perquè l'Institut d'Estudis Catalans ha publicat el setè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, un volum que inclou una edició crítica de les 915 converses filològiques que Fabra va publicar en la premsa. 

És un volum molt gruixut, que ha eixit a la venda amb un preu de 45 euros, com els altres de la sèrie, però la novetat és que l'obra està disponible al Portal de publicacions de l'IEC, de manera que podeu llegir online el volum íntegre i també us el podeu descarregar en pdf. Debades! Què espereu? No m’agrada el to imperatiu, però les Converses filològiques és clarament un llibre de lectura obligatòria.