Rodin i Liszt sobre Dante

La setmana passada em vaig referir a la densa tradició iconogràfica que ha acompanyat la Divina Comèdia des dels seus inicis. Més lliurement, i sense tanta insistència, les altres arts també han trobat en el poema de Dante un motiu d’inspiració. En aquest punt, és imprescindible esmentar el grup escultòric La porta de l’infern de Rodin i la simfonia Dante de Liszt. 

La porta de l’infern va ser el primer encàrrec oficial que va rebre Rodin. Es tractava d'un projecte molt ambiciós que incloïa 186 figures. Rodin, però, no el va poder culminar. Hi va treballar les figures de manera autònoma i, per això, moltes d'elles, malgrat no haver acabat el projecte, tenen una gran qualitat com a escultures exemptes. Una d’aquestes figures era El pensador. Havia de ser situada a la part superior de La porta de l'infern i és un homenatge al poeta de la Comèdia. Reprodueix molt bé el que Josep Pla considerava la qualitat més dantesca que hi ha: la taciturnitat. 

Estranyament, la Divina Comèdia ha inspirat poc els músics. L’excepció més important és la simfonia Dante de Liszt, digna companya de l’extraordinària simfonia Faust del mateix compositor. Liszt havia començat a llegir Dante arran de la seua primera visita a Itàlia, el 1830, i el 1837 va escriure la versió inicial de la Fantasia quasi sonata per a piano, subtitulada “Després de llegir Dante”. Uns deu anys més tard va començar a compondre una simfonia basada en la Divina Comèdia. Havia de constar de tres moviments: Inferno, Purgatorio i Paradiso. Per desgràcia, en aquest moment va intervenir Wagner, que va aconsellar a Liszt de no compondre el tercer moviment ja que, segons ell, cap humà podia descriure, ni que fos musicalment, les joies del Paradís. El fet és que si hi havia algun compositor que pogués aconseguir això, era sens dubte Liszt. El consell, a més, no era desinteressat, perquè Wagner li tenia enveja. Submisament, Liszt li va fer cas i ens vam quedar sense el tercer moviment, cosa que trenca l’equilibri de la simfonia, encara que el Magnificat coral amb què acaba el Purgatorio ho compensa en part. 

Es pot escoltar la simfonia Dante com una il·lustració de la Divina Comèdia. De fet, l’Inferno comença amb una “descripció musical” de les paraules escrites en les portes de l’infern: Lasciate ogni speranza voi ch’intrate. Però millor encara si ens oblidem de Dante i ens concentrem únicament en la música. És fàcil fer-ne una audició atenta: Liszt hi utilitza la tècnica de la repetició per fixar en la memòria de l’auditori l’estructura formal de l’obra. Aquesta anàlisi de la simfonia Dante, publicada en la Wikipedia, ens pot ajudar. N’hi ha aquest resum en castellà. 

Ací teniu els dos moviments de la simfonia Dante de Liszt, en una versió interpretada per la Leipzig Gewandhauseorchester dirigida per Kurt Masur: 

I. Inferno

II. Purgatorio