«Més discordances» de Joan Fuster

Bromera acaba de publicar Més discordances de Joan Fuster, volum que recull els articles que va publicar en Jano —un setmanari que se subtitulava Medicina y humanidades— del 1981 al 1984. El llibre és la continuació d’un altre de publicat, com aquest, en la col·lecció «Biblioteca Joan Fuster», que vaig ressenyar l’estiu passat («Discordances» de Joan Fuster). 

Sembla, segons he llegit ara no recorde on, que aquests articles, originàriament escrits i publicats en castellà, han estat traduïts al català per Enric Sòria i que els dos volums editats per Bromera recullen la totalitat dels articles que Fuster va publicar en Jano. En els llibres, però, només s’indica vagament que la selecció ha estat a cura d’Enric Sòria. És discutible la conveniència de traduir al català uns articles que van ser escrits i pensats en castellà, sobretot ara que l’autor ja no pot controlar-ne les versions. D’altra banda, no és fàcil traduir el castellà de Fuster, que ell mateix reconeixia que era més espectacular i barroc que el seu català. 

En Més discordances es retroben variacions sobre alguns motius temàtics recurrents en Discordances, com les contradiccions del conservacionisme ecologista o la relació entre la vida humana i la malaltia: «”Ser” és “ser un malalt”», adverteix Fuster, perquè sempre hi ha alguna que cosa falla, i «la literatura no és més que un reflex de la nostra permanent “malaltia”». Per a Fuster, una aspirina presa a temps hauria evitat molts mals poemes. 

Alguns dels articles que més m’han agradat d’aquest recull són els dedicats a Picasso, a Eugeni d’Ors o a Goethe. Aquest últim, escriu Fuster, «ens sembla remot, remotíssim» i «saludem la seua memòria amb un gest ràpid, fugint d’estudi». El motiu és que el «paio» —Fuster dixit— imposa massa i ens deixa acovardits: «la seua vitalitat, la seua iridescència eròtica, l’aclaparadora peripècia social de què va ser protagonista, el solemne èmfasi amb què va saber prendre’s a ell mateix, són coses realment desconcertants». D’Ors, pensant en Goethe, parlava d’«enveja». 

Un motiu insistit que he detectat en aquest segon recull és la mort i el pas del temps. En No es mate vostè, mentre puga, Fuster escriu que «la mort se la imagina “com un avorriment etern”. És a dir, “el no-res”. Si és que la paraula “no-res” significa alguna cosa.» En Raons d’una incertesa, expressa així el seu particular memento mori: «No ho oblidem: abans de nàixer no som res; en morir, tornem a no ser res. Quan mengem un moll o un pollastre de granja, hauríem de reflexionar sobre la nostra condició zoològica. La resta és pura metafísica.» 

Aquest advertiment em ressona més dolorosament i més concretament en Hores i pàgines, una reflexió sobre la impossibilitat de llegir-ho tot. Aquesta impossibilitat, és clar, és òbvia, però no es tracta no sols d’això: qui pot dir que ha llegit Montaigne o Homer o qui siga en el sentit d’haver-los assimilat com un joc de referències immediat i familiar? Qui pot dir que ha llegit Fuster? Ell mateix constata: «No resulta gens insòlit comprovar que la majoria de les referències literàries que fan els mateixos literats són de segona mà. I ho són perquè no hi ha altre remei.» 

Altres articles que m’he senyalat amb el llapis: Viatge frustrat a Itàlia, dedicat a Florència. En comparació amb aquesta ciutat, diu Fuster, París, Berlín o Nova York són pedants en els seus recursos culturals. Nota sobre l’amor reprèn la reflexió de l’assaig Amor de Diccionari per a ociosos. En Teoria del coneixement torna a interrogar-se sobre les relacions entre les dues cultures, la humanística i la científica. En Sobre la memòria escriu que «això que designem com a raó, en última instància no és més que una memòria prolongada». 

Els articles de Més discordances pertanyen a l’última etapa de Fuster. Sovint, presenten una forma sincopada i apressada, plena d’interrogants, sense seguir cap tema fins al final. 

Com vaig fer quan vaig llegir Discordances, ara també m’he entretingut a extreure les frases que em cridaven l’atenció per la seua concisió epigràfica o per la formulació d’un punt de vista sorprenent. Són frases que es poden llegir en realitat com a aforismes, com uns aforismes encastats enmig dels paràgrafs. Ací teniu l’enllaç als que vaig extreure de Discordances: Uns aforismes inèdits de Joan Fuster. I ací hi ha els que he extret ara de Més discordances: 

Qui que és no és ja un malalt? I al cap i a la fi, la «salut» no passa de ser una noció abstracta. 

* 

En literatura, el que no és mera «retòrica» és malaltia. 

* 

En realitat, l’inusual ha estat el puritanisme, la bondat afectuosa, les virtuts religioses o laiques. A què vénen si no els santorals? Són llistes d’excepcions. 

* 

Continuem vivint a l’edat mitjana: amb electrodomèstics, però a l’edat mitjana. Més o menys. 

* 

La raó és implacablement lúgubre, o lúcida, fins on pot. Les il·lusions frustrades, en canvi, tenen el recurs de l’esperança, i s’hi apunten. 

* 

Les «classes» sempre hi són, tot i que no sempre «lluiten». 

* 

«Viure» no és més que «sobreviure», i ens hi resignem. 

* 

El meu dòcil costum és un trosset de Mediterrani, suau, horacià, amistós… 

* 

El món de les «humanitats» ofereix l’ambigüitat de caducar i sobreviure alhora. 

* 

El que és curiós és que una societat gerontocràtica com ho és la nostra no eduque les criatures per ser vells un dia o un altre. 

* 

Si Werther hagués tingut una discoteca al seu poble no s’hauria suïcidat. 

* 

Si prescindim de la «màgia» de la paraula —sovint gloriosa— que és pròpia de la poesia, i davant la qual els profans són insensibles, el que queda del poema sol ser una ximpleria. 

* 

Jo sóc partidari de poques paraules, encara que siguen ambigües. Partidari dels aforismes tallants contra l’eflorescència verbal que provoca la confusió. Tot és confús en última instància. 

* 

Conèixer —eterna pretensió— va ser, fa segles, una alternativa a creure, però no s’acaba mai de conèixer. 

* 

Un és qui és perquè no ha oblidat que és, i que és «un». Fins i tot això de l’espill és simple memòria de la pròpia imatge. 

* 

Humilment, hem de denominar raó a una momentània capacitat de comprendre.