«Bola de greix», de Maupassant

Per a aquest últim trimestre del curs he triat com a llibres de lectura en primer de batxillerat tres novel·les curtes del segle XIX: Bola de greix de Maupassant, La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi i Carmen de Mérimée. La tria d’aquests relats obeeix a raons diverses. En primer lloc, és clar, al seu indubtable interès i qualitat. També, a la seua brevetat, tenint en compte que els alumnes estan cansats i van una mica de bòlit amb els exàmens, i al fet que tots tres relats coincideixen cronològicament amb el període de la literatura catalana —el segle XIX— que estem donant ara. Això, a més, ajuda a corregir el panorama estretament nacional, limitat a la literatura catalana, que marca la programació oficial. 

Avui voldria parlar-vos una mica de Bola de greix. Per la seua brevetat i concentració, aquest relat, en què es va inspirar John Ford per rodar La diligència, és ideal per a comentar-lo en classe. La duresa d’aquesta història no deixa indiferent ningú. En català crec que ha estat traduïda quatre vegades com a mínim. El 1925 Ernest Martínez Ferrando la va traduir per a Proa, amb el títol de Bola de sèu, juntament amb altres contes de Maupassant. Aquesta traducció no ha estat reeditada. Del 1988 hi ha una traducció de Purificació Gimeno (Bola de seu. Ed. Amós Belinchón). Més recents són Bola de Greix i altres relats, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Rosa M. Vallribera i la que ha tret Edicions de L’Albí (Bola de greix), en traducció de Lluís Calderer. 

Maupassant va escriure aquest relat al començament de la seua carrera literària. Havia entrat en contacte amb membres de l’escola naturalista i va col·laborar amb Zola i quatre dels seus deixebles en la publicació, el 1880, d’un volum de narracions sobre la guerra francoprussiana, Soirées de Médan. La de Maupassant, Boule de suif (Bola de greix), era tan superior a les altres que el seu prestigi com a escriptor es va establir immediatament. 

En Bola de greix va aplegar diversos personatges molt diferents en l’ambient opressiu d’un viatge en un carruatge, fugint de l’avanç dels prussians, i els va abocar a una situació sense sortida, cosa que provoca inevitablement la reacció de cada un. Aquesta reacció revela la veritat amagada sota l’aparença de la respectabilitat social. Entre els viatgers hi ha tres matrimonis: el comte i la comtessa Hubert de Breville, representants de la vella aristocràcia; el matrimoni Carré-Lamadon, que pertany a la burgesia industrial i, en un esglaó més baix, en una posició una mica ambigua respecte als altres dos, el matrimoni Loiseau, comerciants; ell, estafador, faceciós, baix i gros; ella, seca, alta, forta i resoluda. «Aquestes sis persones —observa el narrador— seien totes al fons del cotxe, el costat de la societat adinerada, tranquil·la i forta, gent distingida i sensata que tenen religió i principis.» La resta dels viatgers són dues monges, Cornudet —un republicà que espera l’adveniment de la revolució comsumint bocs de cervesa— i Bola de greix, una prostituta. 

Tots aquests personatges, encabits en els límits estrets del carruatge, estableixen de seguida, com impulsats per un ressort automàtic, unes relacions ben marcades entre ells: d’una banda, hi ha les dones enfront dels homes; de l’altra, els qui tenen diners —els tres matrimonis— i els qui no en tenen. En aquest joc de relacions, però, Bola de greix no hi té lloc i queda fora de joc. Només quan s’adonen que ella és l’única que ha portat provisions per al viatge i que els ofereix de compartir-les, s’estoven una mica i procuren de ser amables amb ella. La fam pot més que la respectabilitat. Al cap de poc arriben en un hostal, que està en mans dels prussians, i un capità es nega a deixar-los continuar el camí si Bola de Greix no accedeix a gitar-se amb ell. Bola de greix, s’hi nega. I… Al final, l’únic personatge amb principis i amb sentiments altruistes és la prostituta, que és maltractada i humiliada per tots. 

Maupassant, i en això coincideix amb els principals representants francesos del corrent de la novel·la realista, volia desemmascarar les pretensions que disfressaven la lletjor de la societat burgesa. Sota la capa de la respectabilitat, per a Maupassant només hi ha la covardia, l’avarícia, l’egoisme, la hipocresia, la inhumanitat, la sensualitat… A aquesta voluntat de reflectir la realitat, sempre des d’un punt de vista materialista i provocador, responen la major part dels seus contes. Ell mateix va remarcar que, com a escriptor, es considerava, sobretot, un observador, amb l’únic mèrit que la seua visió era més penetrant que la d’un observador corrent. «L’escriptor realista —va escriure—, si és un artista no intentarà presentar-nos una visió fotogràfica i banal de la vida, sinó una visió més completa, més absorbent i penetrant que la mateixa realitat». Es tractava, per tant, d’un realisme sintètic, centrat en la narració d’una anècdota que captura un moment revelador en la vida dels personatges, una mena de realisme que se sol trobar més en el conte i la novel·la curta que no en la novel·la llarga. 

Formalment, el realisme de Maupassant es caracteritza pel recurs a la impersonalitat narrativa, com propugnava el seu mestre Flaubert: el narrador ha de narrar sense comentaris ni explicacions, de manera que semble que la realitat parla o s’imposa per ella mateixa. En el cas de Bola de greix, no obstant això, la presència i la parcialitat del narrador es fa evident moltes vegades a través de la ironia, com quan descriu amb aquests termes l’actitud submisa dels habitants de Rouen envers els prussians: «la temeritat ja no és un dels defectes dels burgesos de Rouen, tal com ho havia estat en temps de les defenses heroiques que donaren esplendor a la ciutat». Més sovint, però, la veu del narrador actua com si fos una càmera que només conta el que veu i el que sent. Aquest narrador exterior, que no participa en l’acció, sembla que és present dins l’escena que està descrivint. N’hi ha un exemple molt bonic en la descripció de la partida de la diligència, de matinada, quan tot és ben fosc: 

«A dos quarts de cinc del matí els viatgers s'aplegaren al pati de la fonda de Normandia, on havien de pujar al carruatge. 

Estaven morts de son i tremolaven de fred embolcallats amb les flassades. No es veien prou bé en la fosca i la superposició de diverses peces de roba gruixudes feia que semblessin capellans obesos amb les seves sotanes llargues. Però dos homes es van reconèixer, un tercer s'hi atansà i començaren a parlar. 

—He portat la meva dona —digué un. 

—Jo he fet el mateix. 

—I jo també. 

—No pensem pas tornar a Rouen i si els prussians s'acosten a Le Havre anirem a Anglaterra —afegí el primer home. 

Tots eren semblants i per això tenien els mateixos projectes. Tanmateix encara no havien enganxat els cavalls. Una llanterna petita, portada per un dependent de cavallerissa, sortia de tant en tant d'una porta fosca per desaparèixer immediatament per una altra. Les peülles dels cavalls produïen, en colpejar el terra, un soroll esmorteït per la palla dels seus jaços i se sentia una veu d'home que parlava a les bèsties i renegava. Una lleugera remor de cascavells anuncià el maneig dels arreus; la remor esdevingué ben aviat una dringadissa clara i contínua, ritmada pel moviment de l'animal, que s'aturava de vegades per tornar a començar tot seguit en una brusca estrebada que acompanyava el soroll sec d'una ferradura colpejant el terra.» 

El lector només comença a veure els personatges quan el dia comença a clarejar i ells mateixos comencen a veure’s. Fins aquest moment només ha estat assabentat de veus, de sorolls, de la llum d’una llanterna, exactament el mateix que hauria pogut veure o sentir si hagués estat en el lloc en què transcorre l’acció. Aquesta descripció objectiva té, a més, un caràcter dinàmic, perquè la descripció de l’ambient mostra també el pas del temps: 

«Finalment, la diligència fou enganxada amb sis cavalls en lloc de quatre a causa de les dificultats de tir. 

—Han pujat tots? —preguntà una veu des de fora. 

—Sí —contestà una veu des de dins— i van marxar. 

El cotxe avançava lentament, lentament, pas a pas. Les rodes s'enfonsaven a la neu; tota la caixa cruixia amb grinyols sords; les bèsties relliscaven, bufaven i treien fum; el fuet gegantí del cotxer esclafia sense parar, voltava en totes direccions, cargolant-se i descargolant-se com una serp prima, i fuetejant bruscament alguna gropa arrodonida que aleshores es posava tibant per la violència de l'esforç. 

La claror augmentava imperceptiblement. Aquells flocs que un viatger de Rouen havia comparat a una pluja de cotó fluix havien deixat de caure. Una mena de resplendor groguenc es filtrava per uns nuvolats obscurs i pesants que feien més fulgent la blancor del camp on apareixien ara una filera d'arbres embolcallats de gebre, ara una cabanya amb una caputxa de neu. 

Dins del cotxe els viatgers es miraven amb curiositat en la minsa claror d'aquella aurora.» 

Aquesta última frase, «es miraven amb curiositat», fa referència, és clar, als viatgers del carruatge. El lector, però, també s’hi sent al·ludit i té la impressió que ell mateix es troba assegut entre els viatgers de la narració. 

Els contes de Maupassant han tingut una influència intensa i perdurable. En recorde ara un d’Anton Txékhov, La corista, que és un remake evident de Bola de greix. De nou, l’oportunitat de fer-ne una lectura comparada, cosa que sempre resulta divertida i instructiva.