La frontera i la finestra

Entre l’amenaça i l’insult, entre les crides a la calma i la ridiculització, sempre des d’una irritació mal dissimulada, els contraris a la independència de Catalunya insisteixen que, si es fes realitat, produiria la ruïna econòmica, política i fins i tot moral dels catalans. Sembla que, per a aquests detractors, la independència d’un país es du a terme col·locant cocodrils en la frontera, cosa que aïlla inevitablement el país independitzat de la resta del món. 

No deixa de ser commovedora la preocupació que hi ha a Espanya pel benestar futur dels catalans. Llàstima que aquesta preocupació provoque, com a mínim, una certa perplexitat. D’una banda, per venir de qui ve. De l’altra, per la inconsistència de l’argument, que en realitat no és més un tòpic rebregat. El 1924 ja el va contestar Eugeni Xammar amb contundència en una de les cròniques que va enviar a La Publicitat des de Txecoslovàquia, un estat independent de feia poc. Xammar hi afirmava que els qui pensaven que els txecs serien les primeres víctimes de la independència, perquè aquesta comportaria la ruïna de la indústria txeca, «eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se’l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells. La teoria de la incompatibilitat entre la independència i l’existència és una teoria antinatural, anticientífica i antiempírica. És antinatural, perquè suposa que una frontera ha de produir per força els mateixos efectes d’un bloqueig, únic mitjà trobat fins ara per ofegar efectivament la vida econòmica d’un poble. És anticientífica, perquè exclou l’eficàcia, multiplicada per l’estímul de la necessitat, dels esforços de rectificació, adaptació, transformació, etc. És antiempírica, perquè ignora aquest fet indiscutible i que tanca de cop: no hi ha hagut mai cap Estat independent que s’hagi vist obligat a renunciar la independència per tal d’evitar que els seus ciutadans es morissin de fam o de fàstic.» 

Un país no s’independitza per aïllar-se còmicament de l’exterior, sinó per connectar-se amb el món d’una manera més directa i plena, sense intermediaris i sense filtres. Em ve ara a la memòria una frase d’El quadern gris de Pla, gran amic de Xammar: «La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.»

Nota. 

 El 1927 Josep Pla va escriure en la Revista de Catalunya aquestes paraules sobre Eugeni Xammar: «En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat.» 

Políglota, viatger infatigable, intel·ligent i brillant, Eugeni Xammar (1988-1973) va importar, juntament amb Gaziel i amb Josep Pla, «les tècniques i mètodes de treball del periodisme modern, professional, rigorós, sintètic, de dades, matisos, de riques fonts d'informació, de tuteig amb la realitat», en paraules de Francesc Canosa. El model anglosaxó del periodisme. 

Quaderns Crema ha publicat dos llibres que arrepleguen part de la producció periodística de Xammar en català: L’ou de la serp i Periodisme, El primer, del qual he extret el fragment citat més amunt, és d’una qualitat i d’un interès extraordinaris. Recull les cròniques que Xammar va escriure des d’Alemanya, on va arribar el 1922. Hi va viure de primera mà moments històrics com ara la inflació de la moneda alemanya o l’ocupació de les terres del Ruhr per l’exèrcit francès, decidit a cobrar-se les indemnitzacions de guerra fixades al tractat de Versalles. A Berlín, Xammar va coincidir amb Pla. Van viatjar plegats arreu del país i van descriure entre altres coses el frustrat cop d’estat de Hitler en una cerveseria de Munic. Tots dos li van fer una entrevista el 1923. Els escrits sobre la inflació alemanya de Xammar són un complement de primer ordre als textos fonamentals de Josep Pla sobre aquest tema. En les Notes del capvesprol Pla va recordar aquella època de la seua vida compartida amb Xammar: «En un moment determinat, vaig arribar a Berlín, provinent d'Itàlia i d'Àustria per veure el gran fenomen europeu del moment: la inflació monetària de la Constitució de Weimar, impressionant esdeveniment. Xammar vivia llavors a Kantstrasse 145, en un gran pis en què no hi havia res. La rebuda fou generosa. El meu amic s'havia casat amb una prussiana alta i prima, que es deia Amanda, que era germana del maquinista del tren exprés Schnellzug Berlin-Stettin. La parella, anaven moblant el pis de què disposaven, amb clara evidència però lentament. Com que el marc del país s'anava depauperant d'una manera fabulosa i jo disposava d'una moneda forta –que era la pesseta–, férem, durant una temporada, una vida de prínceps: fumàvem Murattis, freqüentàvem els cabarets (prodigioses senyoretes). La nostra generositat augmentà, ens afaitàvem a Adlon i menjàvem al restaurant Kampinski, que Bismarck havia freqüentat profusament. Donada la nostra importància monetària, decidírem fer un gran viatge per Alemanya: de Berlín a Hamburg, Frankfurt an der Oder i la frontera polonesa, Breslau, com aquell qui no diu res, de Breslau a Leipzig, de Leipzig a Munic, de Munic a la Selva Negra i, baixant Rin avall, Heidelberg, Estrasburg, Coblença, Colònia, Düsseldorf i la frontera holandesa. Quan arribàrem a Renània, ens trobàrem amb l'ocupació de la conca del Rhur per les tropes franceses. Férem molts intervius, i, si el país hagués tingut sensibilitat europea, hauríem agafat fama de grans periodistes. Visitàrem moltes petites poblacions: Ulm (campanar prodigiós i inoblidable), Jena (records de Schiller), Weimar (records de Luter i de Goethe), Darmstadt, Kassel (els jardins) i moltes altres meravelles. I Nuremberg, naturalment. Vaig tenir ocasió durant tres setmanes de veure un Xammar espontani i biològic, dominat per una gana permanent, ple de vitalitat, encuriosit, amenitzant el viatge amb les cançons més tronades de les artistes populars del nostre país, a les quals solia posar lletres polítiques, i de vegades entristit per l'inevitable triomf de Hitler. Les misèries que visquérem! El que ens donava una idea més clara que el país anava molt malament era la constatació que Xammar i jo, amb quatre xavos, hi poguéssim viure com uns senyorassos autèntics. El que no té dubte, en tot cas, és que dormírem en els llits més agradables de la República de Weimar, que menjàrem les llebres més suculentes del germanisme i que beguérem els vins del Rin de més alta qualitat existents en aquell moment. Per a mi fou un viatge molt normatiu. Em vaig adonar de la importància que té la moneda, del preu de la moneda en la vida humana. No hi pot haver cap forma de moral, si la moneda no és forta i no serveix per a mantenir l'alimentació de la gent. Alemanya, a l'època de la República de Weimar, fou una jungla plena de bèsties feres. No hi hagué més que feres i pobra gent. Aquesta és una realitat que no m'he tret mai més del cap, que ha estat una de les obsessions més importants de la meva vida. Quan veig a l'època present la frivolitat de la gent, quedo astorat i estic convençut que el món no té remei.» 

Quaderns Crema ha publicat també de Xammar Cartes a Josep Pla i Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Aquest últim és un llibre de records d’una gran amenitat, de lectura obligada. En El Acantilado s’ha editat Crónicas de Berlín (1939-1936), una selecció de les cròniques que Xammar va enviar al diari Ahora, en què va relatar l’ascens, el triomf i la devastació del nazisme. Finalment, en Símbol Editors hi ha un llibre de Quim Torra, Periodisme? Permetin!, sobre la vida i els articles de Xammar.