Contra el comentari de text de segon de batxillerat

Aquest curs, a causa de l’augment d’hores lectives, m’he vist pràcticament obligat a agafar un segon de batxillerat. Fins ara havia procurat evitar-ho, perquè hi ha unes quantes coses en aquest curs que no em fan gens de gràcia, com ara una part important dels continguts i objectius de la programació, que considere erronis i/o inútils. O l’absurd, compartit per una part del professorat, de considerar-lo com una preparació de l’examen de selectivitat. Ja vaig comentar aquest aspecte, fa temps, en l’entrada La farsa de la selectivitat. 

Però el pitjor d’aquest curs és que està dedicat, sobretot, a practicar un model de comentari de text, basat en les teories de la lingüística del text, que obliga a prestar atenció a aspectes secundaris, sense interès o simplement obvis. O tot plegat alhora. Vegem-ne alguns exemples. Un dels punts d’aquest model de comentari fa referència a la tipologia textual a què pertany el text objecte d’anàlisi. Així, els textos es classifiquen en expositius, argumentatius, narratius, descriptius, instructius, etc. L’inconvenient és que aquestes tipologies textuals no apareixen mai en estat pur. I és per això que es parla de la tipologia textual predominant en un text, cosa que obliga a fer generalitzacions òbvies sobre el text comentat o a manipular-lo per encaixar-lo en una tipologia o altra, predominant o no. 

Un altre punt habitual del comentari és l’anàlisi de la dixi, paraula que en l’argot de la lingüística textual fa referència als elements de l’enunciació: les persones del discurs i el temps i el lloc de l’enunciació. Es demana a l’alumne que s’entretinga identificant aquells elements gramaticals que assenyalen la proximitat o la distància respecte de l’emissor del text com els demostratius aquest o aquell o els pronoms neutres açò, això o allò. De nou, una activitat escolar, en el mal sentit de la paraula. Per no dir res de quan es pregunta en quin canal està escrit el text. L’alumne ha de respondre que el text està escrit en el canal escrit! De tant en tant, algú s’equivoca i diu que està escrit en l’oral, cosa que s’agraeix, perquè com a mínim introdueix una mica d’imaginació en el procediment. Algunes vegades, s’introdueix el refinament de precisar que el canal, oral o escrit, pot ser també unidireccional o multidireccional, o unilateral o multilateral. Disculpeu-me que no em pare ara a analitzar aquests conceptes tan abstrusos. 

Un punt del comentari que produeix resultats especialment deplorables és la identificació de la varietat dialectal geogràfica en què està escrit el text. Quan s’hi detecta algun subjuntiu en i o un possessiu com meva, teva o seva de seguida molts es llancen com uns miures a afirmar que està escrit en català oriental, oblidant que a Lleida, territori que pertany al bloc del català occidental, utilitzen també el subjuntiu en i i els possessius meva, teva i seva. 

S’ha de tenir en compte que la diferenciació entre català oriental i català occidental es basa en diferències fonètiques, que l’escriptura no reprodueix, de manera que no té sentit plantejar-se si un text escrit pertany al català occidental o al català oriental. Aleshores, què s’ha de fer? Parlar de textos valencians o catalans? En aquest cas, el remei em sembla pitjor que la malaltia. Per no dir res dels casos en què, com que no es detecta cap tret dialectal, s’inventa i avant. Recorde haver llegit no fa molt en un llibre, on es recollien diversos textos comentats per al selectiu, que una novel·la d’Enric Valor estava escrita en valencià, perquè utilitzava les formes perifràstiques del pretèrit, quan aquestes formes són les generals en tot el domini lingüístic de la llengua catalana. Errors i pífies a banda, convé recordar que en les cultures consolidades, com l’anglesa o la francesa, no es dedica atenció a les diferències dialectals geogràfiques. Es considera que no valen la pena i que la dialectologia ve a ser una mena d’entreteniment, per a qui ho trobe divertit, semblant a la filatèlia o a la numismàtica. 

La buidor d’aquest model de comentari encara es posa més de manifest quan s’aplica a textos literaris. En aquest cas, a més d’insistir en la idea peregrina que aquests textos es caracteritzen sobretot per l’ús del llenguatge figurat, s’introdueixen conceptes perfectament inútils com el d’autor model i lector model, que, a més, solen provocar resultats hilarants. Vegeu, si no, les banalitats que escriu Maria Josep Cuenca, en el seu llibre Gramàtica del text, sobre l’autor i el lector models de Les veus de Pamano de Jaume Cabré: «llegint aquest fragment, i millor encara la novel·la, podem fer-nos una idea d’un autor de mitjana edat (entre cinquanta i seixanta anys) que ha conegut la Guerra Civil espanyola i la postguerra, probablement a través de familiars directes, i que es posa del costat dels republicans; igualment, podem fer la hipòtesi que el lector model serà una persona d’unes característiques semblants, que puga valorar la tragèdia de què es parla per haver-la viscuda o per haver-ne viscut les conseqüències.» Ja posats, hi hauria pogut afegir que l’autor model de les novel·les de Jaume Cabré, per a la majoria dels seus lectors, té com a característica fonamental el fet de ser un senyor amb ulleres i bigot, la qual cosa resulta fonamental per a entendre no sols el text, sinó el mateix procés de la creació literària. 

No continue repassant més punts per no cansar-vos. Només voldria remarcar per acabar que l’inconvenient principal d’aquest model de comentari de text que es practica en segon de batxillerat és que converteix el comentari en un exercici mecànic, que aplica a qualsevol text la mateixa plantilla, fins a la nàusea, de manera que el text no és més que una excusa o un pretext. La conseqüència immediata és que, literalment, s’evita la lectura del text. El que diu el text, en definitiva, no és pertinent. I no val a dir que tot això té com a finalitat ajudar a entendre els textos, perquè només es fixa l’atenció en el que és obvi o el que, sense ser-ho, no és pertinent. 

De tota manera, s’ha de reconèixer que la pràctica d’aquest tipus de comentari produeix un efecte agradablement anestèsic sobre l’activitat neuronal. És un avantatge que no es pot menysprear.