El filòsof David Hume estava molt preocupat per la qualitat literària dels seus escrits. Per a ell, tan important era el que havia de dir com dir-ho bé, d’una manera clara i precisa. En un passatge de la seua Investigació sobre l’enteniment humà es lamentava que «la fama de Ciceró encara floreix, però la d’Aristòtil ha decaigut del tot. La Bruyère travessa els mars, i encara manté la seva anomenada: però la glòria de Malebranche es limita a la seva pròpia nació i a la seva pròpia època. I hom llegirà, potser, de bon grat Addison, quan Locke estarà completament oblidat».
Hume es dolia de la separació de la gent cultivada en dos mons: el dels erudits i el dels bons conversadors. De què serveix, es preguntava, el treball acadèmic, enclaustrat i allunyat del món, el cultiu de les lletres, separats del gust de viure, de la llibertat de pensament i expressió que s’aconsegueix en el diàleg? El filòsof hauria d’evitar que la filosofia esdevinga cada vegada més i més inintel·ligible, més divorciada de l’experiència que es viu en la vida comuna i en la conversa.
Per a evitar aquests perills era imprescindible adopotar el llenguatge de la república de les lletres i ser fidel a la màxima que el mateix Hume es va imposar: «sigues filòsof, però continua sent un home». Abans d’enunciar-la, havia manifestat, taxatiu: «prohibeixo el pensament abstrús i ls recerques pregones, i les castigaré severament mitjançant la pensarosa melangia que causen, mitjançant la inacabable incertesa amb què t’emboliquen i mitjançant la freda rebuda amb què acolliran les teves preteses troballes, quan les comuniquis».
En escriure aquestes paraules, Hume respirava per la ferida. La seua primera obra filosòfica, publicada el 1739 amb el títol de A Treatise of Human Nature, concebuda com una superació revolucionària de tots els sistemes filosòfic anteriors, no va tenir ni de lluny l’acolliment que el jove Hume esperava. Ni tan sols va merèixer, com va dir ell mateix, «la distinció de provocar les crítiques dels fanàtics». D’aleshores ençà, els seus escrits van obeir el propòsit fonamental de fer-se sentir i entendre. Hume va reescriure el tractat, fent-lo més clar i accessible. El resultat de la nova redacció van ser dues Investigacions: la Investigació sobre l’enteniment humà i la Investigació sobre els principis de la moral.
La qualitat literària, per a Hume, estava lligada a la claredat i la precisió en l’expressió del pensament. En un altre pas de la Investigació, després d’exposar i explicar una determinada qüestió, apunta que «tinc por que si de cas en digués gaire més paraules, o el desenrotllés des d’una varietat més gran de punts de vista, només esdevindria més fosc i intricat. A tots els raonaments abstractes hi ha un punt de vista que, si feliçment podem abastar-lo, ens acosta més a l’aclariment del tema, que no pas tota l’eloqüència i vèrbola del món. Mirarem d’assolir aquest punt de vista i guardar les flors de la retòrica per a temes que s’hi adiguin més».
On incloem Hume, en una història de la filosofia o en una història de la literatura? En totes dues? I Schopenhauer? I Marx? I Nietzsche? El dilema, si és que es tracta d’un dilema, obeeix, en part, a condicionaments acadèmics. La literatura i la filosofia són disciplines diferents, i no se’n parle més. O al reduccionisme que identifica la literatura amb la «literatura de creació»: narrativa, poesia i teatre. Mentrestant, el lector culte habitual llegeix Nietzsche, llegeix Shakespeare i llegeix qualsevol novel·leta policíaca… I faria bé de llegir Hume. De segur que li agradarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada