No era pas que no el reconegués a la llum de la llar, no eren pas
els parracs de mendicant ni la disfressa, no. Els senyals eren clars:
la cicatriu al genoll, la vigoria, la malícia a l'ull. Aterrida,
recolzant-se a la paret, buscava una excusa,
encara una mica de temps, per no respondre,
per no trair-se. ¿Per ell, doncs, havia malgastat vint anys,
vint anys d'espera i de somnis, per un miserable com aquell,
per un barbablanc sangonós? Es deixà caure sense veu damunt d'una cadira,
mirant lentament els pretendents assassinats a terra, com si mirés,
morts, els seus propis desigs. I: «benvingut», li digué,
sentint estranya, llunyana, la seva veu. Al racó, el seu teler
omplia el sostre d'ombres com barrots; i tots els ocells que havia teixit
amb fils vermells, lluents damunt de verds fullatges, de sobte,
aquella nit del retorn, es tornaren de color de cendra, negres,
volant al ras en el cel pla de la seva darrera espera.
Iannis Ritsos (1909-1990)
(Iannis Ritsos, Repeticions. Edicions de la Ela Geminada. Traducció d’Eusebi Ayensa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada