Llegir, ara que tinc temps i fa tanta calor

Els lectors habituals solem fer projectes molt ambiciosos de cara a l’estiu. Aprofitant que són les vacances més llargues de l’any, reservem per a aquest període una sèrie d’obres ben gruixudes que, a més, demanen un esforç especial de concentració. Tant se val. Un d’aquests llibres que he decidit començar són les Leçons de musique, de Pierre Boulez, un volum de més de set-centes pàgines, que recull els cursos que va impartir entre el 1976 i el 1995 al Collège de France. Les dimensions del volum i les matèries tractades imposen d’entrada. He començat per l’última part, que porta per títol La mémoire, l’écriture et la forme. A pesar de la seua densitat i del seu nivell d’abstracció, el lector té la sensació que l’escriptura de Boulez, tan clara i precisa, tan intel·ligent, l’impulsa endavant. Moltes de les seues reflexions sobre la música, que es poden extrapolar als altres camps de l’activitat artística, m’omplen d’entusiasme. Ja veig que per a llegir bé aquest llibre hauré de redactar algunes notes sobre els punts que més m’estan interessant, que aniré publicant en el blog. No serà fàcil.

Algunes altres obres extenses que m’havia reservat per a aquest estiu, que em vénen al cap ara mateix, són: la correspondència de Stendhal, la de Flaubert, els diaris i la correspondència de Tolstoi. I dues novel·les llargues: Los virreyes, de Federico de Roberto, i Vanity Fair, de Thackeray. Procure combinar la lectura d’aquestes obres llargues amb d’altres de mést breus, i així em faig la il·lusió d’estar llegint molt, com ara Esborranys i poemes inacabats, de Kavafis, en traducció d’Eusebi Ayensa, i Tres contes, de Truman Capote, traduïts per Quim Monzó. L’últim d’aquests relats, El convidat del dia d’Acció de Gràcies, és extraordinari. M’agradaria llegir-lo i comentar-lo amb els meus alumnes del curs de literatura universal a l’institut.

Aquest estiu està fent molta calor. Els vents del sud, persistents, carregats d’humitat, em desfibren i em lleven les ganes de fer res. Excepte llegir. Per a mi, és l’últim reducte.