Antologia portàtil de la poesia universal (43): Bertolt Brecht

DE LA NOIA OFEGADA

                         1

Quan la noia ofegada anava baixant
dels torrents cap als rius d'aigües manses,
l'òpal del cel lluïa meravellós
com una carícia sobre el cadàver.

                         2
Líquens i algues li penjaven de tot el cos
i a poc a poc va augmentar el seu pes.
Freds, els peixos li nedaven entre els genolls.
Plantes i bèsties li feien difícil el descens.

                         3
I a la tarda el cel era fosc com el fum
i de nit les estrelles la llum mantenien.
Però aviat clarejava, perquè hi hagués
encara per a ella el matí i el capvespre.

                         4
Quan el seu cos pàl·lid dins l'aigua es va anar podrint,
passava que (molt lentament) Déu l'anava oblidant.
Primer la cara, després les mans i finalment els cabells.
I es va confondre amb la molta carronya que els rius arrosseguen.

Bertolt Brecht (1898-1956)

(Bertolt Brecht, Devocionari domèstic. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa)