Un calidoscopi de lectures

L’ofici de lector recull una tria dels articles i ressenyes que Joan Garí ha publicat durant els darrers deu anys. La majoria procedeixen del setmanari El Temps, del diari Ara i del seu blog, que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que ha escrit per a la premsa periòdica. De fet, el títol del llibre és el mateix que el nom del blog. L’edició ha estat a cura d’Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant, que ha redactat també una introducció.

La majoria de les gairebé 120 ressenyes d’aquest volum estan dedicades a autors del segle XX, llevat, si no he comptat mal, de sis sobre Tolstoi, Montaigne, Schopenhauer, Flaubert, Balzac i Whitman, respectivament. A pesar de la gran varietat d’obres i escriptors comentats, L’ofici de lector no es llegeix com un simple recopilació miscel·lània de materials publicats prèviament. Hi ha diversos motius que reapareixen al llarg del llibre i es converteixen en una mena de fil conductor, com ara la preferència per la novel·lística nord-americana —«quan pense amb novel·les contemporànies sempre em vénen al cap els americans», afirma Garí—, o l’interès pels llibres sobre la Shoa o la guerra civil espanyola. Com recorda l’autor en una de les ressenyes, «llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres». L’ofici de lector és una invitació a assistir al diàleg o al joc de variacions temàtiques i formals que una sèrie de llibres molt diferents estableixen entre ells. 

Però el que més contribueix a la unitat d’aquest calidoscopi de lectures és l’enfocament adoptat per Joan Garí com a crític literari, encara que ell refusa explícitament aquesta etiqueta. «Jo no he pretès mai —diu— passar per un “crític”. Només sóc un escriptor que opina als mitjans dels llibres que he llegit.» En les paraules amb què es presenta al seu blog, insisteix en aquest punt: «jo només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit. De fet, sóc un escriptor que, en línies generals, preferiria ser només un lector. Escriure, però, em suposa una extensió plausible de l’ofici de llegir». En aquest distanciament conscient de la figura del crític literari hi ha en realitat, crec, un rebuig de la crítica acadèmica, la que es reclama com una disciplina asèptica, amb pretensions d’«objectivitat», de «metodologia» i de «rigor científic». Col·loque aquestes paraules entre cometes perquè ja coneixeu la idea grotesca que la gent de lletres sol fer-se d’aquests conceptes. Contra la crítica acadèmica, en canvi, Garí reivindica el caràcter literari, lliure i personal, de l’assaig i, per tant, de la crítica literària. Ell mateix denuncia en aquest llibre que, a força de considerar assaig qualsevol cosa que no és ni narrativa, ni poesia, ni teatre, «hem poblat el món d’”assajos” que no tenen res a veure amb la literatura, criatures plúmbies i contrafetes, refregits de tesis doctorals…»

Contra l’enfocament «asèpsic» i «objectiu», Garí tendeix a relacionar la lectura dels llibres ressenyats amb una circumstància concreta de la seua vida personal: una conversa amb el seu fill, un record, o el fet mateix de no haver tingut ganes d’acabar el llibre que està comentant… I, sobretot, amb la seua activitat com a escriptor. Quan en una de les ressenyes es pregunta «fins a quin punt paga la pena seguir escrivint novel·la com es feia tot just abans de l’obra de Joyce o de Proust», està plantejant-se una qüestió que per a ell, com a novel·lista, és fonamental, davant la qual no pot restar ni indiferent ni «asèptic». Garí assenyala, a més, que «la lectura dels llibres d’altri, en tot cas, seria una cosa trista sense procurar, mentrestant, escriure’n de propis. Llegir i escriure, de fet, haurien de ser una parella inextricable, i sense dubte ho són a ca meua». Més encara: l’ofici de lector és «l’ofici previ, bàsic i insubstituïble, de tot autèntic escriptor». 

Les ressenyes recollides en L’ofici de lector són una mostra d’aquest intent de prolongar la lectura en l’escriptura i es llegeixen com si fossen les entrades d’un dietari de lectures, malgrat que el gènere de la ressenya comporta uns condicionaments que engavanyen una mica. Garí fa un pas més enllà i les considera els fragments d’una autobiografia. En el cas d’un escriptor és ben possible que els llibres que llegeix, molt més que els que escriu, siguen alguns dels fets més importants i decisius de la seua vida: «escrivim l’autobiografia amb els llibres que llegim». L’ofici de lector i l’ofici d'escriptor , en últim terme, no són més que una manifestació de l’ofici de viure.

Aquest itinerari de lectures, en què la intriga narrativa ha estat reemplaçada per la varietat i per la sorpresa a cada cantonada, es clou simbòlicament amb cinc articles dedicats tots cinc a Proust, en paraules de Garí, «el més “literari” dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida».

(publicat en Blog de l’Escola de Llibreria)