Sobre el diari com a gènere literari: la forma del diari (4)

El gènere literari del diari se sol incloure en el que s’ha anomenat la literatura del jo, rètol una mica capciós, perquè, si més no des del romanticisme ençà, tots els textos que es consideren literaris presenten un fort component subjectiu o personal. Una altra manera de classificar aquesta massa de papers és col·locar-los en la secció de no ficció. Ara bé, què diferencia un diari real d’un diari fictici? En una novel·la es poden reproduir fragments del diari d’un personatge, o presentar-la tota en forma de diari. Aquesta és una qüestió que no puc aprofundir ara. Només deixe apuntat que la novel·la ha recorregut sovint a textos «referencials» o no literaris —correspondències, actes judicials, diaris…— que la fecunden constantment, renovant-la. 

En Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2) ja vaig comentar, a partir d’un text de Josep Iborra, la relació del diari amb l’assaig. El diari es diferencia més clarament respecte a altres formes de la literatura del jo, com ara l’autobiografia i les memòries. Aquestes dues s’escriuen després dels esdeveniments reportats, sovint molt després, i només es recorda el que ha marcat realment l’escriptor, com si, en paraules de Julien Green, l’oblit fos una tria que únicament deixés passar el que és essencial. En el diari, en canvi, la memòria no hi té un paper orgànic o organitzador, perquè els esdeveniments i les reflexions s’anoten al dia. Aquest caràcter instantani, de report diari, oposa clarament el diari a l’autobiografia o les memòries.

Una autobiografia, unes memòries, un llibre de viatges, una biografia, tenen una forma més definida, més acabada. La forma del diari és discontínua, fragmentària. Mentre que l’autobiografia porta a terme l’anàlisi ideal d’una vida, en el diari hi ha una atenció tota particular als fets, aïllats i irreductibles. Paradoxalment, en aquest últim la discontinuïtat del fragment va de bracet amb la continuïtat marcada per la progressió dels dies, per la inscripció de la data i, també, per les repeticions. Fins i tot si aquesta unitat és més dèbil que la de la composició autobiogràfica, els diaris també mostren una coherència, lligada a la presència, intel·ligible per al lector, d’una personalitat i d’un estil.

Ni els Pénsées de Pascal, ni Mon coeur mis à nu de Baudelaire, ni els Essais de Montaigne són diaris, a pesar del seu accent fortament personal. L’eix de la temporalitat no està suficientment marcat, i hi ha una bona part d’organització, de reconstrucció. L’anotació dia a dia desapareix, i els motius apareixen més concentrats i desenvolupats. De tota manera, els límits són fluids i una mica arbitraris. Molts diaris tenen tendència a convertir-se en una sèrie de reflexions morals, o en una sèrie d’assaigs més o menys breus, datats. 

La forma del dietari és, en principi, la més lliure. Potser, convindria matisar que és més flexible que lliure. Maurice Blanchot en el seu Le livre à venir, va escriure que el diari íntim, que sembla tan «dòcil i capaç de totes les llibertats», perquè tot hi pot entrar, en l’ordre i en el desordre que es vulga, «està sotmès a una clàusula d’aparença lleugera, però temible: ha de respectar el calendari. Aquest és el pacte que signa. El calendari és el seu dimoni, l’inspirador, el compositor, el provocador i el guardià». El que s’escriu, continua Blanchot, «s’instal·la aleshores, de bon o de malgrat, en el que és quotidià i en la perspectiva que delimita la quotidianitat».

Aquí entrem en una mena de quid pro quo. El diari és potser el gènere literari que pot reflectir millor la vida quotidiana, des del moment que s’escriu au jour le jour, o com a mínim amb una certa regularitat. Però, com ha assenyalat Béatrice Didier, autora d’un estudi crític sobre el diari —sobre le journal intime—, el drama del diari íntim, tant des del punt de vista de l’estetica del gènere com de la psicologia individual, és que no passa res. De vegades, els únics canvis que pot anotar l’autor d’un diari són els meteorològics: avui fa vent, avui ha plogut, avui ha fet molta calor… El dia a dia comporta la repetició. Els dies s’assemblen i les entrades del diari també. Una vida més moguda perdria també tot el seu valor de relat si es consignés trossejada, au jour le jour. El diari d’un aventurer, d’un conspirador polític, d’un Casanova qualsevol, pot arribar a ser molt monòton. A més, tota vida humana, des de la més grisa a la més espectacular —interiorment o exteriorment— està muntada a partir d’una sèrie de rutines. Contra el que solen pensar les mentalitats romanticoides, les rutines són molt agradables i molt productives. Però, és clar, no per al lector.

De cara a la publicació, els escriptors solen refer els seus diaris. En suprimeixen repeticions, i n’eliminen fragments poc consistents, d’interès escàs. La quodianitat s’expressa a partir d’uns detalls curosament triats, més o menys suggestius. Sovint, els diaris que presenten un interès literari més sostingut són aquells, com ara el de Joan Fuster, en què les al·lusions a circumstàncies personals han estat curosament eliminades, no per cap mena de pudor íntim, sinó per aconseguir un producte literari més coherent, més concentrat i unitari. La datació, però, no deixa de ser significativa. El fet és que el diari de molts escriptors tendeix a convertir-se en un diari de lectures, un carnet de reflexions o pensaments, en els quals la quotidianitat desapareix o esdevé molt boirosa. Una mica més i el diari ja no és veritablement un diari. 

A diferència del Diari de Fuster, El quadern gris de Josep Pla combina quotidianitat i circumstàncies personals amb reflexions assagístiques i anotacions de crítica literària, amb la qual cosa aconsegueix un equilibri entre el que en podríem dir l’àmbit interior i l’exterior. És una de les raons que expliquen la varietat i l’interès d’aquest diari per al lector. A més, hi ha un fil conductor que relliga totes les entrades: el de l’adveniment d’un jove al món dels adults i la seua presa de consciència de l’ofici d’escriptor. El que passa és que El quadern gris és en bona part un diari fictici, reconstruït, que per aquesta raó grinyola en algun punt, com he explicat en el contrapunt 45 de La literatura recordada. Josep Pla, però, va escriure també una sèrie de diaris en brut, que no va retocar gens posteriorment, alguns dels quals han estat publicats pòstumament, com ara La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964). Les entrades d’aquests diaris són en realitat notes d’agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la vida de Pla: visites, sopars, apunts sobre l’oratge, estats d’ànim, el que llegia… 

En unes pàgines del Breviari d’un bizantí, Josep Iborra va remarcar l’efecte paradoxal que produeix la lectura d’aquest diaris de Pla. Aquestes notes d’agenda, «aquestes ratlles tan esquemàtiques, tan monòtones i “insignificants”, es llegeixen —és el meu cas— amb una excitació viva, amb ansietat, fins i tot: com si fos una emocionant novel·la d’aventures». Com és possible això? Josep Iborra explica en aquest assaig del Breviari d’un bizantí (pàgines 177-179) els factors que produeixen aquest miracle.