dissabte, 16 de maig de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2)

En Els dietaris i els assaigs, un dels textos recollits en L’estupor (pàgines 196-198), Josep Iborra hi ofereix una síntesi perfecta, en tres pàgines, de la constitució del diari com a gènere literari i de la seua relació amb l’assaig. Allí us remet, doncs. En aquesta entrada em limitaré a citar aquest assaig, a resumir-lo i a complementar-lo amb alguna nota.

Josep Iborra afirma d’entrada que «el dietari, com a gènere literari, és una forma moderna d'escriptura». De seguida, matisa que «sempre hi ha hagut dietaris, però antigament consistien en una sèrie d'anotacions datades que, generalment, es referien a dades personals o familiars, un registre del curs dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar o social, que fixaven la memòria de tot allò que es considerava important». 

Aquells diaris tenien una finalitat estrictament utilitària. Alguns membres de la noblesa —o els seus secretaris o administradors— els escrivien «per resseguir la història dels respectius llinatges» o «per portar una mena de comptabilitat del patrimoni». Els burgesos els feien servir com una mena de registre de la marxa dels negocis i de la comptabilitat domèstica, «sense oblidar, però, les commemoracions familiars: naixements, enllaços matrimonials, defuncions, com feien els nobles. També n'hi havia que eren cròniques de la ciutat, escrites per dietaristes atents als fets rellevants de cada dia». D’aquest últim tipus se n’han conservat en català alguns exemples notables durant l’anomenat període de la decadència, com ara, al segle XVII, els dietaris dels valencians Joaquim Aierdi o Pere Joan Porcar, o, a Catalunya, l’extensíssim Calaix de sastre del baró de Maldà, ja del segle XVIII. Tots aquests diaris «no tenien una funció literària, sinó que es reduïen pràcticament a finalitats utilitàries, memorístiques. Una altra qüestió és el valor que tenen per una raó o altra, sobretot per als historiadors, lingüistes, sociòlegs, etc.» 

De tots aquests diaris privats, que no van estar mai destinats a la publicació, Josep Iborra es fixa en el que va portar el pare de Montaigne. L’autor dels Essais afirmava que havia fallat en aquest sentit, i que no havia fet com el seu pare. Per a Josep Iborra, però, Montaigne no va fallar, «sinó que ben al contrari va aprofundir d'una manera decisiva el dietari patern quan es va posar a escriure els Assaigs». En aquest llibre hi ha una transposició de la vida domèstica —deutes, cobraments, morts i naixements— a la personal —ell mateix com a matèria del seu llibre, de manera que es registra en els Essais «com en aquells quaderns es registrava la matèria dels afers de la família. Però es registra en el sentit més profund de la paraula, és a dir, en el d'escarbar-se i anotar-se tal com es constata dia a dia, sense dates. El que li interessa són les dades». En definitiva, si Montaigne ha estat declarat el patró del gènere assagístic, «també se li podria atribuir aquest títol pel que fa al dietari com a gènere literari. És el fundador d'un tipus indefinit d'escriptura que es desenvoluparà i constituirà en diferents direccions, com a gènere literari, a partir del XVIII i sobretot del XIX i del XX».

Josep Iborra, 1966
Josep Iborra hi trobava encara una altra raó per considerar Montaigne el pare del diari com a gènere literari: el fet que ell mateix en va escriure un, amb el seu secretari, del viatge que va fer per Suïssa, Alemanya i Itàlia entre el 1580 i el 1581. I concloïa que «Montaigne inaugura la literatura del jo en la seua forma específicament dietarista-assagística. En la seua obra encara es troben barrejats o fosos el dietarista i l'assagista, que només amb els dos últims segles es diferenciaran, encara que no sempre resulte fàcil distingir-los. En definitiva, són dues formes i direccions ideals, dos extrems d'una gamma temàtica, extensa i diversa, oberta formalment. Hi podem trobar les descripcions i les narracions, l'especulació i el diàleg». 

Finalment, en el paràgraf amb què tanca Els dietaris i els assaigs, precisa que «en tot cas, es podria dir que l'assaig és l'especulació d'un subjecte molt marcat a propòsit de qualsevol tema. El diari, en canvi, és més proteic, més multiforme i multitemàtic, perquè, amb dubtes o sense, hi trobem un seguit de textos, generalment curts, que formulen les experiències personals i circumstancials de l'escriptor en relació al que viu, sent, pensa, recorda i observa, dia a dia o amb intervals més o menys grans en el temps. Que pot incloure notes especulatives, notes assagístiques, és evident. Quan aquestes dominen en un llibre, ja no es pot parlar pròpiament de “dietari”. El subjecte que escriu deixa de ser protagonista del llibre, s'eclipsa, no circula ja per la seua anècdota personal. Deixa de narrar-se, de sentirse, de pensar-se». 

En acabar de rellegir aquest assaig del meu pare, he pensat de seguida en els seus diaris, un conjunt de més de trenta quaderns datats des del 1965 fins a la dècada dels vuitanta, en l’edició dels quals estic treballant des de fa més d’un any (vegeu Editant els diaris de Josep Iborra). En aquest blog n’he publicat ja una mostra (Uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra). A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, en els seus diaris Josep Iborra fa moltes referències a la seua situació personal, cosa que permet de considerar-los uns diaris íntims. És cert que els fets de la seua vida quotidiana a penes hi apareixen, llevat d’algunes al·lusions escadusseres, ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster. Però al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o sobre temes diversos, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. A mesura que avance en la lectura i edició d’aquests quaderns, el component purament assagístic guanya cada vegada més pes. Però sempre hi ha una oscil·lació entre els dos pols, entre aquests «dos extrems d'una gamma temàtica, extensa i diversa, oberta formalment». El toc i el to personal, pascalià, no desapareix mai del tot. Per això considere aquest assaig de Josep Iborra, a més d’una síntesi de la constitució del diari com a gènere literari modern, és també una reflexió sobre la forma literària en què havia cristal·litzat la seua escriptura. 

Tornem a la constitució del diari com a gènere literari. Encara que tinga el seu origen en Montaigne (el nostre pare Montaigne!), la seua consolidació definitiva tindrà lloc, com indica Josep Iborra, a partir del segle XVIII i sobretot del XIX i del XX. És a partir d’aquesta època que els diaris comencen a publicar-se, fins i tot en vida de l’autor. I això era una novetat. Abans, hauria estat impensable de publicar un diari. I no ja per pudor, sinó perquè es consideraven uns documents essencialment privats, que, com les notes de la comptabilitat domèstica, no podien tenir interès per a ningú, excepte per a l’interessat i, si de cas, per al seu cercle més immediat. O per a l’estudiós especialitzat. 

Sobretot a partir del segle XIX, molts escriptors han publicat el seu diari mentre vivien, o l’han deixat preparat per a una publicació pòstuma, com una part de la seua obra literària. En alguns casos, com l’única obra literària. Contra la publicació d’un diari en vida de l’autor, en diferents lliuraments, com una mena de work in progress, s’ha objectat que aquella només té sentit si es fa pòstumament, encara que només siga perquè un diari només acaba amb la vida del seu autor. A més, la publicació més o menys immediata, en vida, pot deformar la veritat del diari. Un altre aspecte que justifica la publicació pòstuma és que el temps desactiva els components pertorbadors de l’exposició íntima o simplement personal, tant per a l’autor com per a les persones que apareixen en els seus quaderns. Alguns escriptors s’han preocupat de prendre precaucions al respecte. Thomas Mann va ordenar que els seus diaris només es publicassen al cap de vint anys de la seua mort. 

Tant se val, però. El fet és que el diari s’ha convertit en un gènere literari com qualsevol altre. Així i tot, em sembla que el seu estatus és encara una mica ambigu, o indefinit, entre el document en brut, estrictament privat, i l’elaboració literària, destinada a la publicació més o menys immediata. Un altre factor que contribueix a aquesta ambigüitat és que el diari esborra o difumina la frontera entre l’escriptor, l’home de lletres, més o menys professional, i una persona qualsevol que escriu. Moltes persones que no han tingut mai cap pretensió literària, han escrit un diari. Tolstoi portava un diari, i la seua dona també, i les filles… i se’ls llegien entre ells, manicomialment. De fet, Tolstoi en portava dos: el que podien llegir els membres de la seua família i un altre de secret, que no deixava veure a ningú. 

Aquest últim punt ens porta a la qüestió de la intimitat i la sinceritat, que sempre es planteja en relació als diaris. En parlem en la pròxima entrada. Intimitat i sinceritat! Agafeu-vos fort a la cadira.

Cap comentari:

Publica un comentari