Els perills de la democràcia parlamentària que va denunciar Émile Zola

Abans de llegir els articles d’Émile Zola sobre l’afer Dreyfus, que he ressenyat en una entrada anterior, pensava que devien ser un document, apassionant, d’un moment clau de la història d’Europa. I ho són. Però se m’ha fet inevitable llegir-los també com una radiografia que revela, més de cent anys després, alguns dels símptomes més pertorbadors de la realitat social i política del nostre país. Supose que a França deu ser una altra cosa, perquè allí els dreyfusistes van guanyar. La seua victòria va consolidar la república i els valors que representava, encara que l’enfrontament es reproduiria durant la segona guerra mundial, entre resistents i col·laboracionistes. Van tornar a guanyar els dreyfusistes, o els seus descendents. Charles Maurras, ideòleg de la dreta reaccionària francesa, notable escriptor, en ser condemnat per col·laboracionista després de la guerra, va exclamar: «és la venjança de Dreyfus!» Ell sabria per què ho deia.

Zola no es va limitar en els seus articles a fer el paper de l’indignat. Sabia detectar amb lucidesa el que realment comptava enmig de totes les passions, com ara alguns dels perills que amenaçaven la democràcia parlamentària. Sobretot, el que representava l’aliança de jutges, militars i policies, i de bona part de l’Església catòlica, amb els sectors polítics reaccionaris. A França, aquesta aliança va fracassar en els seus objectius. Però més tard, a Alemanya i a Itàlia, el nazisme i el feixisme no s’hi haurien imposat sense el suport de bona part dels membres de la judicatura i de la policia. 

Els anomenats eufemísticament poders fàctics, però, no tenen prou amb el control de la força i de la «legalitat». També, com una part fonamental del seu programa d’actuació, intenten manipular i excitar la població en una direcció determinada. En el cas de l’afer Dreyfus, va ser l’antisemitisme, que va embogir una bona part de l’opinió pública francesa. 

Zola va assenyalar que l’opinió pública es transforma en un monstre temible quan la maldat es combina amb l’estupidesa, congènita o adquirida. La raó no pot convèncer la multitud obcecada, ni la pot fer recapacitar, sinó que encara l’exaspera més. Amb jutges i policies del seu costat, per acció o omissió, els partidaris de les llibertats i drets democràtics tenen mala peça al teler. A més, els costa reaccionar davant l’agressivitat, i quan ho intenten ja és massa tard. Zola tenia una gran confiança en la veritat, estava convençut que a la curta o a la llarga s’imposaria, però més d’una vegada devia sentir-se sol, o molt poc acompanyat. Per això moltes de les seues invectives es dirigien als qui no deien res, sobretot els representants polítics del bàndol progressista. Per què callaven? El fet és que tenien les seues «raons». Zola va diagnosticar amb precisió que «el sufragi universal, que sembla tan just, tan lògic, té aquest defecte horrible que qualsevol elegit del poble, en el fons, no és res més que el candidat de demà, esclau del poble en el seu àvid afany per ser reelegit; de manera que, quan el poble es trastoca, en una d'aquestes crisis de les quals tenim un exemple, l'elegit està a mercè d'aquest boig, repeteix el que ell diu si no té el valor de pensar i reaccionar com un home lliure. I aquest és el dolorós espectacle al qual assistim des de fa tres anys: un Parlament que no sap com aprofitar el seu mandat per por de perdre'l, un govern que després d'haver permès que França caigui en mans dels reaccionaris, dels intoxicadors públics, tremola tota l'estona davant de la possibilitat que el derrotin, i fa les pitjors concessions als enemics del règim que representa pel simple afany de manar uns quants dies més».

Émile Zola va escriure aquestes paraules en un article que va aparèixer a L’Aurore el 29 de maig de 1900. Fa més d’un segle. Per a nosaltres, resulten dolorosament actuals, per massa patides i conegudes. I ens recorden que la lucidesa és una de les marques que identifica els grans escriptors.