Oblidar i menysprear

A l’octubre de 1898, a França, enmig d’una gran tensió política i social, es va acceptar la revisió del judici que havia condemnat el capità Dreyfus. El segon consell de guerra va tenir lloc a l’any següent i va condemnar Dreyfus de nou, aquesta vegada a deu anys de presó amb «circumstàncies atenuants». Poc després, el president de la República, Émile Loubet, va indultar Alfred Dreyfus, que es trobava en un estat de salut lamentable a conseqüència del seu empresonament a l’illa del Diable. L’indult, però, no reconeixia la seua innocència. No serà fins al 1906, després de la victòria electoral dels radicals socialistes encapçalats per Jean Jaurès, que es van anul·lar els dos consells de guerra que havien condemnat Dreyfus, i que aquest va ser rehabilitat finalment i reintegrat a l’exèrcit.

Poc després que que el president Loubet signés l’indult, Zols va escriure una carta a l’esposa d’Alfred Dreyfus, que va ser publicada a L’Aurore. Zola es felicitava per l’alliberament de Dreyfus, però al mateix temps reconeixia que es tractava d’una «gràcia amarga», perquè s’havia obtingut pietat «quan el que s’hauria d’obtenir és justícia!» Els jutges, afirmava, havien decidit «colpejar de nou l’innocent per salvar els culpables a costa de refugiar-se en la hipocresia terrible amb aparença de misericòrdia». Així i tot, Zola aconsellava a l’esposa de Dreyfus: «cal oblidar, senyora, i sobretot menysprear». Li deia que era un procediment que a ell sempre li havia fet un gran servei: «ja fa quaranta anys que treballo, que resisteixo gràcies al menyspreu que sento pels insults que m’ha costat cadascuna de les meves obres». I afegia que es tractava d’una qüestió d’higiene, simplement. 

El consell de Zola m’ha fet pensar. És semblant en la forma, encara que molt diferent en el fons, a aquell que recomana perdonar, però no oblidar, cosa que no deixa de ser una contradicció. M’ha recordat de seguida el vers lapidari de l’Infern de Dante, que posa en boca de Virgili, expressant el seu menyspreu pels indiferents i els egoistes: «non ragionam di lor, ma guarda e passa!» Ara bé, es pot oblidar algú i al mateix temps menysprear-lo? Crec que sí. El menyspreu pot ser una de les cares de l’oblit. Algunes de les coses que oblidem són les que no tenen té valor per a nosaltres, el que no tenim en compte: el que menyspreem. Cal fer via, i per fer via cal desfer-se de destorbs. D’altra banda, el menyspreu és una alternativa a l’odi. I al perdó. Entre el perdó i l’odi, hi ha l’alternativa, més higiènica, del menyspreu. «Non ragionam di lor…» Del menyspreu, o, millor encara, de la indiferència.