«Hores angleses», de Ferran Soldevila, un dels millors dietaris de la literatura catalana

Durant els cursos 1926/1927 i 1927/1928 l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, que aleshores tenia trenta-tres anys, va ocupar el càrrec de lector de literatures hispàniques a la Universitat de Liverpool. Durant aquella estada va portar un dietari, en què explicava les seues impressions del paisatge, de la gent i del conjunt de la societat britànica. Es va publicar amb el títol d’Hores angleses uns quants anys després, el 1938, en plena guerra civil, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes, com un gest simbòlic en defensa de la continuïtat i de la normalitat. I d’esperança. Per a una part significativa de la intel·lectualitat catalana la societat britànica era un model del que podria ser Catalunya una vegada s’hagués acabat la guerra i s’hagués posat fi al feixisme: un país desenvolupat, civilitzat i culte.

El llibre va obtenir un gran èxit i l’edició es va esgotar ràpidament. Durant la postguerra, es va reeditar el 1947 i va adquirir un caràcter emblemàtic entre els cercles de la resistència cultural. Era una mostra i un record de l’alt nivell literari assolit per la cultura catalana del primer terç del segle XX. Ara fa deu anys el va tornar a publicar Adesiara, acompanyat per una presentació d’Enric Pujol, que ha tingut cura també de l’edició del text, i de dos estudis introductoris, un d’Alan Yates, excel·lent, i un altre de Joaquim Nadal.

En el seu assaig, Yates escriu que els lectors actuals «podran jutjar si Hores angleses “compta” per a res avui dia». Crec que aquesta pregunta es pot contestar positivament, sense reserves. Des del punt de vista documental o simplement turístic, i encara que haja passat prop d’un segle, al lector que haja viatjat a Anglaterra li farà gràcia comparar les seues impressions i records amb els de Soldevila. Des d’un punt de vista estrictament literari, Hores angleses presenta una forma literària plena d’harmonia i d’equilibri i és un exemple de l’alta qualitat que va arribar a aconseguir la prosa catalana de la dècada dels trenta.

El que en podríem dir els aspectes anacrònics o d’època, com ara el to noucentista, li donen un encant suplementari. El to noucentista es revela, sobretot, en la qualitat literària més rellevant d’aquest llibre, l’equilibri, que va ser destacada per la crítica des del primer moment. Aquesta qualitat es manifesta en el tipus de prosa que utilitza Soldevila, una mostra d’aquell ideal de prosa genèrica que propugnava Pompeu Fabra, i també en l’estructura del dietari, que alterna les instantànies verbals, de caràcter líric, amb les entrades més llargues, que segueixen el model del relat de viatges. Aquesta alternança dóna amenitat i varietat al dietari, i li confereix un ritme peculiar.

Com a exemple de les primeres entrades, es poden esmentar anotacions escrites de vegades amb un llenguatge gairebé minimalista, com ara aquesta: «paisatge gebrat. Sol dissolent-s’hi». O aquesta altra: «fa uns dies hivernals. La verdor de les fulles els salva de la desolació». D’altres, més desenvolupades i complexes, tenen un gran poder de suggestió: «tarda de diumenge. Petit parc annex a la catedral de Liverpool, al costat del cementiri. En un banc, un minyó que llegeix. En el banc del davant, una parella: ell d’un ros flàccid, camatort, amb els cabells tallats a la Sant Antoni, descansa el seu cap damunt l’espatlla d’ella —minsa, groga, humil—; dues tímides misèries enamorades i apuntalant-se. Un home secardí amb un nen raquític dóna pa a un gat famolenc. Fa una xafagor anguniosa. El pardals es banyen en la terra, aletejant, cercant-hi una mica de frescor. La catedral sorgeix alta, indiferent, color de rosa».

Les entrades més llargues estan dedicades al relat dels viatges de Ferran Soldevila pel Regne Unit: Londres, Oxford, Cambridge, Chester, Stratford, Escòcia i el nord de Gal·les. Juntament amb d’altres dedicades a tractar aspectes com el menjar i les propines, resulten les més típicament turístiques, però es llegeixen molt bé. A més, Soldevila supera el tòpic per l’enfocament deliberadament literari, sensible i culte dels llocs que visita.

Un dels aspectes de la vida anglesa que més atreu l’atenció de Soldevila és la idea de home: «hem anat a Hewall per fer la inscripció a la policia i obtenir el carnet de sojorn. Entre la boira, al capvespre, pels camps, apareixen, esfumant-se, les cases acollidores, amb els llums que s’encenien i semblaven parlar de la pau dels interiors enmig de la desolació i la gelor del defora. N’hi ha prou amb veure un sol cop aquest espectacle per a comprendre per què en aquest país el home té una importància essencial». En un altre passatge, però, anota que en la majoria de les cases angleses només escalfen una o dues habitacions i que a la resta de la casa —de la house— es gelen com uns polls.

Un altre motiu insistit d’Hores angleses, que cridarà l’atenció del lector o de la lectora, és l’admiració que manifesta Ferran Soldevila per les cames de les angleses. En una entrada afirma, entusiasmat, que «enlloc no he vist que les dones mostrin les cames com aquí. Aquí les jovenetes, en general, ensenyen les cames d’una manera esportiva, diguem; però més endavant l’exhibició pren sovint altres característiques. I també altres proporcions. I com que tenen les cames tan llargues —i ben fetes, val a dir-ho— encara sembla que exhibeixin més».

És important destacar que Soldevila no va estar-se a Anglaterra com un simple turista. Pel seu treball es trobava integrat en la vida anglesa. Ell mateix destaca aquesta condició com un fet necessari per arribar a fer-se una idea mínimament clara d’un altre país: «cal viure amb lligams de deure, com a casa nostra, i, com a casa nostra, amb un ritme i un gènere de vida normals, perquè no caiguem en la injustícia —per al nostre país o per al país d’altri— de jutjar-los en un estat d’esperit massa divergent».

Finalment, l’equilibri d’aquest dietari —tan difícil d’aconseguir en aquest gènere— té a veure amb les omissions. Soldevila no diu res de les greus tensions que patia la societat anglesa de la dècada dels vint del segle passat, i el lector, llevat d’alguna al·lusió molt escadussera, té la sensació que Soldevila és un viatger solitari. En realitat, durant els dos anys que va passar a Anglaterra va estar acompanyat de la seua dona.

(publicat en La Veu dels Llibres, 02/10/2021)