Comença la vida nova

«En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual poc podia llegir-s’hi, hi ha una rúbrica que diu: Incipit vita nova». Aquesta vida nova va venir marcada per a Dante pel significat que l’amor hi va introduir i, també, per la nova poesia que en va nàixer. Dante va contar aquesta història en la Vida nova, que Adesiara ha publicat en edició bilingüe amb traducció al català de Rossend Arqués, autor també de la introducció que l’encapçala i de nombroses notes que aclareixen i aprofundeixen diversos punts de l’original.

La Vida nova recull un conjunt de poesies que Dante va triar de la seua producció anterior, enllaçades per mitjà del fil d’una narració en prosa. La narració il·lustra el motiu que va engendrar cada un dels poemes, aclareix mitjançant divisions l’estructura de pensament que els articula i en revela el significat simbòlic. L’alternança de la prosa i el vers replica la relació que s’estableix, en un nivell més profund, entre l’experiència recordada i la representada literàriament en els versos. Dante rememora un episodi crucial de la seua vida com a comentari dels poemes que va escriure durant aquell episodi. En realitat, es tracta més d’una reescriptura —una altra representació literària— que no d’un comentari.

Rossend Arqués assenyala que «aquesta mixtura de prosa i poesia té un clar referent en les vidas i les razos dels trobadors que en aquell temps circulaven per les corts italianes septentrionals. La vida era la biografia d’un trobador, i la razo, una explicació plausible de la gènesi d’una determinada poesia». Però la Vida nova va més enllà d’aquest model inicial, sobretot perquè narra en primera persona, com més endavant la Comèdia, experiències personals ja viscudes, que havien quedat impreses en «el llibre de la meva memòria».

Dante conta en aquella obra la primera vegada que va veure Beatriu, quan tots dos tenien nou anys, la salutació d’ella quan en tenien divuit, els esforços de Dante per a ocultar el seu amor, la crisi que va patir quan Beatriu li va retirar la salutació, l’angoixa de Dante i el seu esforç per a superar-la, la determinació de cantar només les virtuts de la seua dama, les anticipacions de la seua mort i finalment la mort de Beatriu, el plany, la temptació de la simpàtica dona gentile, el triomf final de Beatriu i la determinació de Dante d’escriure més endavant sobre ella: «si plagués a aquell pel qual totes les coses viuen que la meva vida s’allargués alguns anys, espero dir d’ella allò que no fou dit de cap altra». Aquell amor que en la vida de la dona no es va poder realitzar, apareix en la seua expressió nua i pura després de la mort de Beatriu. Naix així una situació nova en la història de la poesia europea.

Malgrat aquest aparent propòsit autobiogràfic, la Vida nova, com va remarcar Attilio Momigliano en la seua Storia della literatura italiana, «è l’immagine di uno spirito ancora lontano dalla realtà e tutto concentrato e astratto in se stesso». Hi afegia que «la vitalità di questo libretto è più nella prosa che nella poesia: forse anche perchè la prosa è tutta posteriore, tutta di un solo periodo, e fu scritta con un disegno organico, circa il 1292, quando Dante volle raccogliere in un libro il ricordo del suo amore». La raó de la grandesa d’aquest llibre està per a Momigliano en la seua atmosfera: «Dante apparo continuamente isolato dal mondo, raccolto in se stesso. Tutto in questo libretto assume la fisonomia indefinita, misteriosa, quasi sacra del sentimento di Dante: in questo consiste la sua unità poetica. Le pagine che descrivono la visione della morte di Beatrice, danno la più perfetta idea di questa prosa assorta e malinconica».

La nova poesia que va desencadenar l’amor per Beatriu era el dolce stil nuovo, expressió amb què el gran crític italià Francesco De Sanctis va designar un grup de poetes italians de la segona meitat del XIII, entre els quals hi havia Guinizelli, Cavalcanti i Dante. De Sanctis la va extreure d’un vers del Purgatori (XXIV, 57), en què el poeta florentí Bonagiunta da Lucca es refereix així a l’obra de Dante en contraposició a la lírica trobadoresca: «di qua dal dolce stil novo ch’i’ odo». Uns versos abans, Dante li havia expressat amb gran simplicitat la seua poètica: «I’ mi son un, che quando / Amor mi spira, noto, e a quel modo / ch’e’ ditta dentro vo significando». Ell escriu només quan i com l’amor l’inspira.

«Nuovo» indica la distància que separava aquesta poesia de la que seguia el model de la lírica trobadoresca; «dolce», l’entonació dominant, que ja no és una entonació cavalleresca, sinó psicològica i altament ideal. El dolce stil nuovo fa de l’amor un mitjà d’elevació espiritual i de la dona amada una criatura del cel, la «donna angelo» de qui Dante dirà que és «venuta di cielo in terra a miracol mostrare». L’Amor es converteix en un mediador de la saviesa divina i la connexió directa de la dama amb el regne de Déu li permet agraciar l’amant amb fe, coneixement i renovació interior. Per a Momigliano, aquest procés espiritual d’idealització de la dona és alhora un procés de vivificació: la dona és una criatura plena de vida, una imatge personificada de la intimitat estètica i espiritual del poeta.

No vull acabar aquesta nota sense remetre el lector a l’altre gran crític de Dante, Erich Auerbach. Si teniu temps, llegiu el capítol que li va dedicar en Mimesi i, sobretot, Dante, poeta del mundo terrenal. Auerbach afirma en aquest assaig que la veu de Dante, a diferència dels poetes anteriors, parla des del punt central d’una situació completament determinada, inequívocament única; no associa la seua experiència a una estructura conceptual, ni l’adorna o l’explica metafòricament, sinó que persevera estrictament en el punt concret de partida. No eixampla, sinó que aprofundeix. La representació pròxima al succés, el caràcter invocador del seu to, la unitat visionària de la composició, són essencialment els elements que constitueixen la novetat de la seua veu i els que van revelar al món europeu la possibilitat d’una nova poesia de gran sentiment. Dins del conjunt de la seua obra, la Vida nova va representar la primera manifestació de Dante com a poeta cristià de la realitat terrenal mantinguda en el més enllà, en la perfecció deguda al judici diví, que va culminar en la Comèdia.