Com no s’ha d’escriure una crítica literària

Fa unes setmanes vaig publicar una nota en aquest blog (Com no s’ha d’escriure) sobre un llibre d’Antoine Albalat, Comme il ne faut pas écrire. La complete ara amb una altra sobre un capítol d’aquest llibre, en què Albalat repassa alguns dels defectes que detectava en la crítica literària del seu temps. Comença citant una frase de Vauvenargues, «criticar és molt fàcil i apreciar molt difícil», per remarcar, equànim, que la crítica veritable no consisteix a censurar i a excloure, sinó a sentir i a comprendre. Per a sentir una obra, diu, hi ha prou a llegir-la; però això no és prou per a comprendre-la bé, perquè la seua veritable significació és en un altre lloc: en la xarxa de relacions que estableix amb uns altres llibres. És per això que un crític ha d’haver llegit molt per a criticar un llibre amb un mínim de competència. Es tracta d’una obvietat, és clar, però ja se sap que les obvietats convé recordar-les de tant en tant. Albalat es dolia que la crítica literària del seu temps, en haver esdevingut «une sorte de profession à l'usage de tout le monde», havia patit una depreciació, de la qual era difícil recuperar-se.

Un retret que es fa sovint a la crítica literària, aleshores i ara, és que aquesta no sempre sap defugir la influència que exerceix l’amistat, i que tendeix a adoptar la forma de l’article complaent. És ben difícil evitar aquests inconvenients. Albalat afirma taxatiu que per a ser independent del tot caldria no tenir ambicions, ni relacions ni amics. Per tant, un crític no pot ser mai independent, excepte quan s’ocupa d’escriptors difunts, llargament difunts, i encara. Potser això és una manera exagerada de plantejar les coses. A favor de la crítica indulgent, o que ens pot semblar massa indulgent, se sol al·legar que sempre es pot dir alguna cosa bona d’un llibre mediocre. Es fa inevitable recordar el que va dir Plini el Vell: no hi ha llibre tan dolent que no siga de profit en alguna de les seues parts. Albalat atribueix aquesta sentència a Goethe, però no passa res. Goethe, en un moment o altre, ho va dir tot. I aporta una altra citació, en aquest cas de Bossuet, per a justificar una certa condescendència en la pràctica de la crítica literària: la indulgència també forma part de la justícia. En fi, Albalat, esperit eclèctic, propugnava un equilibri entre la crítica que consisteix a descobrir les qualitats d’una obra i la que només té com a objectiu assenyalar-ne els defectes. L’elogi es pot combinar, com qui no fa res, amb el blasme. El to d’un elogi pot ser una forma de reticència i hi ha maneres d’elogiar que només enganyen el qui elogien.

Ara, bé està ser bona persona, però sense passar-se’n. S’ha d’evitar sobretot de caure en la blanor o més bé en la indiferència de qui tot ho troba bé, cosa que és el pitjor defecte. Una vegada que un crític adquireix fama de bénisseur, ja no se la pot treure mai de damunt. A força de ser conciliador, el bénisseur, aquell per a qui tot és bell, el verd i el vermell, es desacredita, i quan declara que una obra és bona els altres conclouen de seguida que és dolenta. Més: cal fugir com de la pesta del vocabulari banal quan destaquem les qualitats d’un llibre. Es podria fer una llista ben llarga dels clixés que fan servir alguns: prosa acurada, personatges potents o d’alt voltatge, creativitat lingüística, la sensació de la temporada…

Els problemes no acaben aquí. Mal ser un crític moll i bénisseur, però mal també que la reputació d’un crític es fonamente en el seu mal caràcter. Encara que el mal humor pot donar al seu posseïdor una certa notorietat envejable, això no sol anar molt lluny. Albalat assegura que hom s’adona aviat que el crític malcarat i despòtic és un esperit sense lectura, que extreu les seues úniques idees del llibre que examina i que adopta una actitud de severitat com a forma de dissimular la seua nul·litat. Com els mals professors, que suspenen a tothom per a fer-se de respectar. Una altra qüestió és que a la gent li agrada sentir parlar malament dels altres. He comprovat que quan m’he permès alguna lleu impertinència a propòsit d’algun llibre, les visites al blog han augmentat de seguida. El poble vol sang.

Més perills: sempre serà més fàcil escriure una dissertació filosòfica sobre un llibre que no mostrar clarament en què consisteix el talent, la substància i els procediments d’un escriptor. Per a Albalat, la mania de jutjat un llibre des del punt de vista de les idees no pot produir i no produirà mai més que una crítica artificial i pedant. Alguns crítics es distingeixen dels seus col·legues per una mena de nul·litat que Albalat anomena la nul·litat de l’home mediocre amb estudis. Aquests crítics troben la manera d’escriure no sobre un llibre, sinó a propòsit d’un llibre. Parlen de tot, llevat del llibre que suposadament estan ressenyant, i com que no tenen la clau de la casa roden al voltant sense obrir-ne mal la porta. Compte, per tant, amb les digressions. Compte també a pontificar, que és propi de la inexperiència i de la joventut. Buf! Quantes prohibicions! Pontificar, i encara més si ho fem alçant el dit, dret com un ciri, dóna tant de gust!

Prou. En el contrapunt 16 de La literatura recordada vaig tractar més a fons algunes de les qüestions que planteja Albalat. Allí us remet.