Pàgines

dimecres, 3 d’agost del 2022

Parlava massa


Lectura de les Històries de Tàcit, publicades per la Bernat Metge en quatre volums amb la parsimònia habitual d’aquesta institució. El primer va aparèixer el 1949; el quart i últim, el 1962. El primer i el segon estan traduïts per Marià Bassols de Climent i Josep Maria Casas i Homs. El tercer i el quart, per Bassols de Climent i Miquel Dolç.

Les Històries és la crònica de l’antiga Roma des de la mort de Neró fins a la de Domicià. Constaven originalment de dotze o catorze llibres, dels quals ens han arribat els quatre primers i una part del cinquè, dedicats a la relació dels fets que van ocórrer durant l’anomenat l’Any dels quatre emperadors. Després de la mort de Neró, el juny del 68 dC, va seguir un període de guerra civil. Va durar poc més d'un any. Durant aquells mesos es van succeir quatre emperadors diferents: Galba, Marc Salvi Otó, Vitel·li i, finalment, Vespasià, que va aconseguir estabilitzar l’Imperi i instal·lar una nova línia hereditària en el poder, la dinastia Flàvia.

La lectura de les Històries m’ha atabalat una mica amb legions amunt i avall, canvis constants de bàndol, combats, escaramusses… Una imatge fidel del caos que representa una guerra civil. De tant en tant, però, topava amb un passatge que em feia concentrar tota l’atenció, com ara el relat d’una lluita caòtica, de nit, entre dues legions romanes, fins que l’aparició sobtada de la lluna enmig dels núvols decanta la sort del combat: «a cap dels dos bàndols no es decantava la fortuna, fins que, passada gran part de la nit, la lluna no eixí i il·luminà el camp de batalla amb la seva llum enganyosa. De fet, era més favorable als flavians, perquè els venia a l’esquena i allargava les ombres dels cavalls i dels homes, i l’enemic, prenent les ombres per cossos, tirava massa curt. Els vitel·lians, al contrari, il·luminats de ple per davant, s’oferien sense adonar-se’n als trets d’un adversari, per dir-ho així, invisible». O la visita de Vitel·li al camp on feia un mes havia obtingut una victòria: «no havent transcorregut quaranta dies de la batalla, tot eren cossos lacerats, membres truncats, cadàvers d’homes i de cavalls en descomposició, la terra infecta de podridura, els arbres abatuts i els sembrats espantosament destruïts».


Més impressionants encara són les pàgines sobre la batalla entre els contraris i els partidaris de Vitel·li, quan els primers entren a Roma, mentre la plebs s’ho mira com un espectacle molt divertit: «era present a la batalla, com un espectador, el poble i, com en un combat de gladiadors, encoratjava amb les seves aclamacions i amb els seus aplaudiments ara els uns, ara els altres. Cada vegada que un dels dos bàndols es vinclava, si els vençuts s’amagaven dins les botigues o s’havien refugiat en una casa, reclamava que fossin trets i degollats». La plebs, indiferent als dos bàndols, exultava feliç. Enmig dels desastres públics, els plaers no es van interrompre ni un moment: «Cruel i monstruós era l’espectacle que oferia tota la ciutat: aquí combats i ferides, allí banys i tavernes; entre rius de sang i munts de cadàvers, prostitutes i els qui són com prostitutes; totes les disbauxes d’una pau dissoluta, tots els crims de la més despietada conquesta; s’hauria pensat, en suma, que la mateixa ciutat es tornava boja i es divertia».

Un to desolat recorre les Històries de cap a cap. Cada u tenia una moral, tot estava permès, diu Tàcit: «sé, per testimonis de la màxima garantia, que els vencedors mostraren un menyspreu tan absolut pel bé i el mal, que un simple soldat de cavall vingué a declarar que havia occit el seu germà a la darrera batalla i demanà als seus caps la recompensa». Estava convençut que «els déus no tenen cura de la nostra protecció, sinó del nostre càstig».

Deixant de banda aquests casos de depravació moral, crida l’atenció un fet. Entre els personatges que desfilen per aquestes pàgines, no n’hi ha cap que done la talla, que no tinga algun defecte, algun inconvenient… Sempre hi ha un però o altre. Sobre Galba diu que «posseïa un talent mitjà i, més que virtuts, carència de vicis; no menyspreava la glòria, però tampoc no se n’ufanava massa; no cobejava la hisenda d’altri, administrava parcament la pròpia i avarament la pública; envers els amics i els afranquits, quan els ensopegava bons, era indulgent i no mereixia en aquest sentit cap censura; però si eren dolents, l’excessiva condescendència el feia esdevenir culpable. La noblesa, amb tot, del seu llinatge i la por dels temps l’afavoriren fins al punt que la gent prengué per prudència el que no era sinó deixadesa». I aquesta estocada: «si no hagués assolit el poder, tothom hauria coincidit a creure’l capaç de regir l’Imperi». Quan alguna rara vegada elogia algú, l’elogi es combina amb el retret. Així, escriu sobre Vespasià que «la veritat és que fou l’únic de tots els emperadors que l’havien precedit que millorà amb el poder».


A la mort d’un altre personatge polític, Tàcit en fa el següent balanç: «aquesta fou la fi d’un home certament no pas menyspreable. Havia servit l’Estat trenta-cinc anys, il·lustre en la pau i en la guerra. La seva probitat i el seu esperit de justícia no podrien ésser discutits. Parlava massa: és aquest l’únic retret que, durant els set anys que governà Mèsia i els vuit que fou prefecte de Roma, li hagi fet el rumor públic». Parlava massa! Per a Tàcit, que estimava tant la concisió i l’energia de l’estil, això era el pitjor que es podia dir d’algú. Un cas semblant és el d’un Musoni Rufus, «de l’ordre eqüestre, que es lliurava apassionadament a la filosofia i a les pràctiques estoiques. Mesclat amb els maniples, començava a discórrer sobre els béns de la pau i els perills de la guerra, donant lliçons a gent armada. Alguns ho trobaven divertit, la majoria enutjós. No mancaven els qui l’haurien repel·lit a empentes i trepitjat, si ell mateix, aconsellat pels més prudents i amenaçat pels altres, no hagués posat fi a la seva intempestiva saviesa». Els traductors del primer volum de les Històries, autors també de la introducció que l’encapçala, apunten que Tàcit «creia que era útil assaborir una mica la filosofia, però no lliurar-se a ella del tot. Segons ell, els qui es dedicaven exclusivament a semblants estudis, no feien sinó amagar llur desig de no fer res, sota l’exornament de paraules impressionants».

Tàcit suggereix en més d’un pas que la confusió i l’enviliment generalitzat d’aquell temps eren la conseqüència, en bona part, de la inacció dels bons, de la seua falta decisió. Enmig de tot el caos, el defecte capital per a Tàcit és la moderació, la prudència, que deixa passar les oportunitats o empitjora l’estat de coses. Demà, demà… És una idea insistida de cap a cap del llibre: «en les guerres civils no hi ha res més segur que la rapidesa, i en elles és més convenient d’obrar que de deliberar», «els canvis de govern són oportuns per als grans intents, i no s’havia de dubtar pas quan la inacció era més perjudicial que la temeritat». Aquesta és la crítica que fa d’un cap militar: «ell, per una funesta vacil·lació, perdé deliberant el temps d’obrar; de fet, rebutjant l’un consell i l’altre, volgué seguir un terme mitjà, el pitjor en les circumstàncies crítiques, i no fou ni prou audaç ni prou cautelós». En el terme mitjà hi ha el vici.

Els malvats ho tenen fàcil gràcies a la indecisió i la passivitat dels «bons». Així és la naturalesa humana. No hi ha res a fer. Tacit en fa la constatació una vegada i una altra: «com s’esdevé sempre en les deliberacions malaurades, semblaven les decisions millors aquelles per a les quals l’oportunitat ja s’havia esvanit», «els altres soldats restaren silenciosos, esperant un acte d’audàcia del veí, per la tendència ingènita en els homes de seguir amb prestesa allò que no gosen començar ells mateixos», «com s’esdevé en circumstàncies semblants, tots van donar el consell, pocs van afrontar el perill».

Els moralistes francesos van llegir Tàcit a fons. En van assimilar la visió desencantada, clarivident, de la humanitat, i l’estil que la reflecteix, amb el gust per l’antítesi i la concisió epigramàtica. Poques paraules i moltes idees. No com aquell romà, que era una bellíssima persona, però parlava massa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada