Pàgines

diumenge, 4 de juny del 2023

Una biografia de Flaubert


Lectura de Flaubert and Madame Bovary. A Double Portrait, de Francis Steegmuller, autor de diverses biografies i traductor a l’anglès de Madame Bovary i d’una tria de la correspondència de Flaubert. Steegmuller alterna la narració biogràfica amb extenses citacions de cartes i documents. Deixa que parlen Flaubert i els seus amics, mentre els punteja amb una prosa irònica, entretinguda i sempre instructiva. La major part de les biografies que s’han publicat de Flaubert solen ser, en la pràctica, extractes comentats de les seues cartes. En definitiva, la millor biografia que es pot llegir d’aquest escriptor és la seua correspondència. Ara, la de Steegmuller, publicada el 1939, està molt bé i ofereix una visió sintètica, plena de comprensió i simpatia de la personalitat i l’obra de Flaubert. En aquesta entrada em limitaré a anotar alguns detalls que m’han interessat per un motiu o altre o que, simplement, m’han fet gràcia.

Flaubert, després de la crisi nerviosa que va patir el 1844, tenia por que el seu pare el fes tornar a París per reprendre els estudis de dret. Per demostrar-li la seua vocació literària, va decidir llegir-li L’educació sentimental, que havia començat el 1843 i que refaria a fons anys més tard. I això és el que va fer, un diumenge després de dinar. El seu pare, el doctor Flaubert, li va dir que escoltaria de molt bon grat alguns dels seus escrits, i li va proposar de retirar-se al seu despatx per a la lectura. Allí es van instal·lar, cada un en una butaca. A mesura que Flaubert llegia el primer capítol de la seua novel·la, el doctor Flaubert va començar a aclucar els ulls. Al cap de poc, estava dormint profundament. Quan es va despertar, no se’n va disculpar ni li va demanar de continuar. Va riure, i li va dir: «Si la meua única eina hagués estat la ploma, la meua família hauria mort de fam.». I se’n va anar de l’habitació. A Kafka li va passar una cosa semblant. Una vegada que va oferir al seu pare un exemplar d’un llibre que acabava de publicar, aquest li va dir: «Deixa’l damunt de la tauleta de nit!», i va continuar jugant a les cartes.


Flaubert va escriure Madame Bovary aconsellat pels seus amics Louis Bouilhet i Maxime Du Camp, com un exercici o una porga per a curar-se de la seua tendència a l’exageració romàntica, tant en els continguts com en l’estil. Va ser el primer llibre que va publicar Flaubert i l’últim que va concebre. Una vegada escrit, va poder tornar als projectes literaris de joventut. De tota manera, Steegmuller matisa que Flaubert no va satiritzar amb Madame Bovary el romanticisme, sinó el que ell considerava el fals romanticisme. En una de les cartes a Louise Colet, va escriure que «c’est en haine du réalisme que j’ai entrepris ce roman. Mais je n’en déteste pas moins la fausse idéalité». Aquesta frase, que s’ha citat sovint, expressa la dualitat de la seua personalitat literària. Hi ha, d’una banda, el Flaubert de Madame Bovary i de L’educació sentimental. De l’altra, el de Les temptacions de sant Antoni i de Salambó. Ell mateix reconeixia, en una altra carta a la seua amant, que «Il y a en moi, littérairement parlant, deux bonshommes distincts: un qui est épris de gueulades, de lyrisme, de grans vols d’aigle, de toutes les sonorités de la phrase et des sommets de l’idée; un autre qui fouille et creuse le vrai tant qu’il peut, qui aime à accuser le petit fait aussi puissamment que le grand, qui voudrait vous faire sentir presque matériellement les choses qu’il reproduit».

Com a romàntic, rebutjava el món i l’època que li havia tocat viure, i es refugiava en la literatura. Però tenia, alhora, un sentit materialista de la vida —«quant à moi le physique l’emporte sur le moral»— i no concebia la literatura com un mitjà de confessió personal. Detestava qualsevol forma de convencionalisme literari, de platitude, qualsevol actitud impostada. Va dir que Madame Bovary havia irritat molta gent perquè «la franchise déplait. Il y a de l’immoralité à bien écrire». Escriure bé volia dir per a ell en aquest cas escriure amb precisió, amb exactitud, respectant la veritat dels fets, el que en podríem dir la base física, material, dels fenòmens morals. Estava convençut que la precisió és la força de l’estil, encara que l’estil que li era natural era l’estil ditiràmbic i inflat. Li agradaven Montaigne i Rabelais, i Voltaire. Louise Colet, romàntica de cap a peus, en el sentit degradat del mot, el trobava fred i cruel.

Per a Steegmuller, Madame Bovary no és, com va afirmar Flaubert, un livre sur rien, aguantat només per l’estil. Tracta problemes humans reals i diversos models vius van ser importants en la concepció de l’obra. La lectura de Madame Bovary va afectar molt Louise Colet, que es va reconèixer en algunes de les característiques d’Emma i en alguns episodis concrets de la novel·la.

Alguns fets curiosos reportats per Steegmuller. La primera traducció a l’anglès de Madame Bovary la va fer, el 1886, Eleanor Marx Aveling. Era filla de Karl Marx i es va suïcidar prenent verí, igual que Emma Bovary. Una altra víctima de la literatura, com el personatge de Flaubert?
    Un lector va escriure una carta a Flaubert, agraint-li que hagués escrit Madame Bovary, perquè amb aquesta novel·la, deia, l’havia venjat de les infidelitats de la seua dona.
    Els farmacèutics del Séine-Inférieure es van reconèixer en el personatge d’Homais. Reunits en assemblea, alguns dels assistents van proposar de fer una visita a Flaubert i donar-li dues hòsties.
    Flaubert va declarar més d’una vegada que una de les coses que li donaven més plaer en aquesta vida era comprovar la vilesa de què era capaç l’espècie humana. Aquest plaer el va experimentar amb una especial intensitat quan es va descobrir que el fiscal que havia acusat Madame Bovary de ser una novel·la indecent era ell mateix autor d’un llibre de poemes pornogràfics que circulava d’estranquis per París.


Flaubert va ser absolt del procés per immoralitat contra Madame Bovary, però la veritable absolució social li va venir de la crítica que va publicar Sainte-Beuve de la seua novel·la. Sainte-Beuve no era només un crític important: era el crític. Ja podien dir uns i altres el que volguessen. El que comptava era el judici de Sainte-Beuve, que va elogiar en el seu article l’estil de Flaubert, la seua capacitat d’observació i l’art que reflectia la composició de la seua novel·la. Aquesta crítica va representar gairebé un certificat de caràcter moral per a Madame Bovary entre la gran massa de lectors burgesos, molt més que la seua absolució en el tribunal. Sainte-Beuve només hi va apuntar una objecció: Madame Bovary era un llibre sense bondat. La bondat no hi apareixia representada per cap personatge. Només hi havia imbècils, covards, mediocres, rucs, malèvols, pretensiosos i altres exemples de les misèries humanes. Tot el que es descrivia en la novel·la podia ser ben cert, però… només hi ha això en la vida real? Flaubert oferia una visió de la realitat humana massa unilateral, com si tingués una preferència malsana per tot el que deprimeix la confiança en el proïsme. Steegmuller conta que Sainte-Beuve va desaconsellar en privat a una dama la lectura de Madame Bovary. Encara que li va reconèixer que era una bona novel·la, li va advertir que era massa crua per a les dones, i que l’ofendria. (Si no se’n sentia ofesa, és que no era una senyora.) Sainte-Beuve sempre portava amb ell un paraigua, detall que exasperava Baudelaire.

Flaubert li va agrair l’article, encara que en el fons no el va entusiasmar gaire. De fet, va trobar insatisfactòries totes les ressenyes de Madame Bovary. Només al cap d’un temps se’n va publicar una que el va colpir profundament. La que va escriure Baudelaire. De tots els crítics coetanis de la novel·la, Baudelaire va ser l’únic que va comprendre la novel·la i la va criticar amb una profunditat i una justícia que va satisfer l’autor. Va ser l’únic que va percebre la profunda veritat que hi havia en la frase que s’atribueix a Flaubert: «Madame Bovary, c’est moi!» Vaig comentar aquesta crítica de Baudelaire en Un son profund (pàg. 238).

A Louise Colet li feia molta il·lusió que Sainte-Beuve li dediqués algun article. En una ocasió en què van coincidir tots dos, Louise es va descarar i li va dir que li agradaria llegir algun comentari sobre els seus llibres en les seues columnes. El gran crític li va respondre: «Permeteu que us admire en silenci.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada