Llibres que fan llegir

Torne a llegir, per tercera o quarta vegada, les Notes disperses de Pla. M’agraden més que El quadern gris. Pla les considerava un complement d’aquest dietari, «però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». Aquesta relectura no la tenia prevista, però com que havia d’escriure una ressenya de La inflació alemanya, vaig llegir el text que Pla va publicar sobre aquella experiència en les Notes disperses. Després de llegir-lo, vaig continuar fullejant el volum d’esma. Algunes de les notes les recordava molt bé. D’altres, era com si les llegís per primera vegada. Entre aquestes últimes en vaig trobar una sobre Montesquieu, un autor, diu Pla, «que no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé —ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. […] és un autor d’una actualitat perenne, d’una lluminositat viva, d’un estil radiant, clar, esvelt, fascinador». Tinc les obres completes de Montesquieu en l’edició de dos volums de La Pléiade. Fa temps que volia llegir-ne Mes pensées, un recull miscel·lani d’observacions i reflexions, el tipus de llibre que més m’agrada. La nota de Pla em va decidir a emprendre’n la lectura tot d’una, que he fet a poc a poc, atrapat del tot. Algunes mostres: «Maxime admirable: de ne plus parler des choses après qu’elles sont faites.» «Il ne faut jamais répondre: si le public ne rèpond pas pour vous, la réponse ne vaut rien.» «Ce que les françois ne savent pas, ils le méprisent; ce que les espagnols ne savent pas, croient le savoir.»

Acabada la lectura de Montesquieu, era inevitable que em vinguessen ganes de llegir de nou les Notes disperses. Aquest llibre de Pla sempre ha estat per a mi una mina de referències. M’ha incitat a llegir molts llibres fonamentals, i encara ho fa, com en el cas de Montesquieu. Avui hi he trobat una nota, que no recordava tampoc, sobre la Correspondència de Grimm. Pla no ho precisa, però deu ser un dels dos germans Grimm, segurament Wilhelm. Sembla que Pla no va arribar a llegir aquest llibre. Diu que «sempre m’interessà la figura de Grimm; però, malgrat aquest interès, no se’m presentà mai l’ocasió de comprar la seva Correspondència». I escriu aquesta observació: «És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat de llibres inútils que es troben al comerç.» He intentat localitzar, debades, alguna referència sobre aquest llibre amb el cercador de Google. M’he cansat aviat i ho he deixat córrer. Un altre dia hi tornaré. En una altra nota, Pla parla dels tres llibres que més l’han impressionat i que ha tingut més sovint a les mans amb un interès més permanent: el Tractat teologicopolític de Spinoza, les Cartes provincials de Pascal i el Zibaldone de Leopardi, «tres llibres esvelts en els quals es percep, literalment, el mecanisme de la intel·ligència, la tensió i les possibilitats de la intel·ligència».

No totes les notes són sobre llibres! La primera és un text molt dur, molt precís, sobre la família i la vida familiar. N’hi ha una altra que m’ha interessat, d’una pàgina i mitja: un relat d’una navegació des de l’Alcúdia, a Mallorca, fins a Ciutadella. En la pàgina vint-i-tres Pla rememora les moltes hores de les nits d’hivern que va passar rodant pels vells carrers de Cadaqués. És un text estrany, obsessionant: «Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni sentiu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d’aigua que expulsa el mar.»