Un calidoscopi del País Valencià a través d’unes famílies amb història

Ara fa dos anys, Edicions Sidillà va publicar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, sobre una sèrie de famílies catalanes vinculades a un mas en diverses comarques del Principat i de la Catalunya Nord. L’objectiu era imaginar-se el país en la llarga distància, i com s’ho han fet determinades famílies per a continuar en un mateix lloc, quan tot ha canviat tant. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, responsables d’Edicions Sidillà i autors d’aquell llibre, juntament amb Ignasi Revés, van entendre que una obra d’aquestes característiques l’havien de fer també a la resta de terres de llengua i cultura catalanes. Enguany, a més d’un nou volum sobre famílies de Catalunya, l’Aran i Andorra, han editat Arrelats. Famílies valencianes amb història, escrit en aquest cas per Juli Capilla, després d’haver voltat pel País Valencià i d’haver parlat amb molta gent.

Els dos volums d’Arrelats sobre les famílies més antigues de Catalunya, giren entorn de la figura de l’hereu i del mas com a eixos centrals. Això ha representat una dificultat a l’hora de fer-ne una versió valenciana, perquè al País Valencià la figura de l’hereu no ha tingut mai prou força ni arrelament. De fet, la renovació intermitent de les famílies no s’hi ha aturat mai. Sembla que les famílies valencianes es desfan i es refan cada tres generacions. És clar que, com indica Nèstor Novell en el pròleg, excel·lent, que ha redactat per a aquesta edició, «el llibre podria haver estat una història de les grans nissagues valencianes». Els Trénor, els Noguera, els Beltran de Lis… Hauria estat la visió i la trajectòria de l’oligarquia secular del País Valencià, però «de segur que l’autor hauria fracassat en el seu objectiu de cercar famílies arrelades al País». Per contra, el conjunt de famílies triades per Juli Capilla, a partir d’anades i vingudes per diverses comarques valencianes, li permet, com diu Novell, «una visió més acolorida i plural que inclou una gran diversitat de sectors econòmics, una diversa procedència social i una ampla representació territorial».

Sense poder basar-se en la figura de l’hereu i en la pervivència del mas familiar, Capilla ha pres com un dels fils conductors del seu llibre el fet que el País Valencià és una creació medieval del segle XIII, i que «la població valenciana, fins ben entrat el segle XX, és hereva dels colons que van repoblar les nostres terres a partir de la implantació del Regne de València, el 1240». Catalans, sobretot, i aragonesos. També hi van venir occitans, navarresos, castellans, mallorquins, maltesos, genovesos… Com que al País Valencià la memòria familiar és prima, la marca distintiva d’un cognom és una pista que permet retrocedir amb profunditat en la història personal i col·lectiva.

El cas més il·lustratiu és el del poble de Quatretonda, a la Vall d’Albaida, a qui està dedicat el primer capítol del llibre. Arreu del País Valencià són habituals els cognoms d’origen toponímic, procedents sobretot de les comarques de Lleida, com ara Amorós, Agulló, Verdú, Alberola, Ivars, Iborra o Ivorra… A Quatretonda, un de cada tres quatretondins tenen el cognom Benavent en primera o en segona posició, o en totes dues. Dir-se Benavent associa la persona quasi inevitablement amb Quatretonda. El cognom procedeix d’un topònim homònim que remet a la població lleidatana de Benavent de Segrià.

Cognoms de clar origen occità són Usó, Bodí, Albiach o Peirats. N’hi ha de mallorquins a Tàrbena i bona part de la Marina i, menys, de genovesos a la Safor i a l’illa de Tabarca: Mafé, Braco, Ruso… Són els rastres de les repoblacions que van seguir l’expulsió dels moriscos valencians a principis del segle XVII. El cas de Tabarca és particular i la reconstrucció que ha fet Capilla de la història d’aquesta illa, com se sol dir, es llegeix com una novel·la. Hi ha alguns altres cognoms que són d’origen maltès, com ara Mifsud o Grima. El primer és ben habitual a Tavernes de la Valldigna. Sembla que tots els qui porten aquest cognom descendeixen d’un maltès especialment prolífic que es va establir en aquesta població el 1800.

A més de la història que ha quedat fossilitzada en aquests llinatges patronímics, Juli Capilla ha resseguit també la de les famílies més clarament arrelades a la terra, com ara els Tena Pitarch, una família de masovers, de Vilafranca dels Ports, una de les comarques valencianes que més ha patit la despoblació. O les famílies que viuen al Carxe, a Múrcia, descendents d’un corrent migratori procedent de les Valls del Vinalopó que va propiciar la presència del català en aquestes terres murcianes. O al Camp d’Elx, un oasi encara, i a l’última barraca de la Punta, un barri integrat per força, a la ciutat de València. Tot plegat és una mostra de la pervivència del món rural. O, més exactament, de les recialles, amb algunes manifestacions de revival com la recuperació a Jesús Pobre d’antics cultius, de vins, la catalogació i rehabilitació dels riuraus, cosa que no deixa de ser un símptoma més de l’ensulsiada d’aquell món. El contrast el marquen algunes famílies autòctones de Benidorm, que han contribuït a la gran transformació d’aquest poble i se n’han beneficiat. Però no s’han diluït, i conserven encara en la memòria familiar el passat de Benidorm com un poble de gent de mar.

Les famílies retratades en aquest llibre apareixen totes lligades, d’una manera o altra, a uns modes de vida tradicionals, amb l’excepció, com acabe de dir, de Benidorm. L’arrelament apareix lligat a unes formes de vida periclitades, incloent-hi la manera de parlar la llengua, que Capilla ha tingut cura de reproduir amb fidelitat. La diversitat dialectal no deixa de ser, també, una recialla, un residu del món rural. Nèstor Novell assenyala en el seu pròleg que el declivi del món rural valencià ha coincidit amb profunds i persistents canvis demogràfics i territorials. És un fenomen que està interrelacionat amb la destrucció del paisatge i del territori, del patrimoni urbanístic i també, és clar, amb l’abandonament de la llengua. Caldria afegir que l’aparició d’un valencianisme polític i cultural des de la dècada dels seixanta és també una conseqüència, no sols una coincidència, del procés de modernització. Tot plegat, ens han portat, a alguns sectors si més no, a la perplexitat i el malestar actuals.

Arrelats. Famílies valencianes amb història és un llibre de lectura molt agradable i instructiva. Editat amb cura —tapes dures, paper de qualitat, nombroses fotografies— pot ser un bon regal de Reis.