Disset veus del món editorial català

Lourdes Toledo acaba de publicar, gairebé al mateix temps, tres llibres. Tots tres són una nova mostra de la doble via que segueix la seua trajectòria com a escriptora. Efervescència programada (Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida), editada per Bromera, i El sol de l’hivern (XLIII Premi de Narrativa Curta «25 d’Abril» Vila de Benissa 2023), per Viena, continuen la seua obra més estrictament literària, i més personal, a causa del rerefons clarament autobiogràfic. L’aventura del llibre català. Converses sobre edició entre dos segles, que ha publicat Comanegra, és un resultat de la pràctica intensiva del periodisme cultural per part de Lourdes Toledo. El volum, que porta un títol de ressons fusterians, recull disset entrevistes a editors dels Països Catalans amb l’objectiu d’«oferir una radiografia calidoscòpica —incisiva— del món editorial català del nostre temps, que inclou —per donar-hi profunditat històrica— la conjuntura de final del segle XX, però sobretot el present segle XXI».

A efectes estadístics, entre els entrevistats hi ha catorze homes i tres dones, dues editorials mallorquines i tres de valencianes; la resta són de Catalunya. Hi ha editorials petites, mitjanes i grans. Entre les editorials catalanes, la major part tenen la seu a Barcelona, excepte Pagès Editors (a Lleida) i Editorial Gavarres (al Gironès). Algunes de les entrevistes han aparegut publicades amb anterioritat en La Veu del País Valencià i Eldiario.es, però la major part són inèdites. L’aventura del llibre català s’ha de considerar, per tant, com una novetat en sentit literal. Porta una introducció de l’autora, que ha redactat també un davantal per a cada una de les entrevistes i un epíleg en què fa un balanç del conjunt.

Alguns apunts després de llegir aquest llibre. Tots els entrevistats coincideixen a cantar les lloances de l’ofici d’editor. Són persones que viuen amb passió la seua feina. Això està molt bé. També coincideixen a destacar l’empenta que ha pres l’edició en català. Si repassem algunes de les qüestions controvertides tractades per la major part dels entrevistats, hi ha una primera qüestió: es publica massa? No estem estirant més el braç que la màniga? En general, els entrevistats consideren que no. I raonen per què. Josep Cot, d’Edicions 1984, remarca que l’oferta condiciona la demanda. A més oferta, més demanda. Si no hi ha una bona oferta editorial en català, la gent que pot llegir en català i en castellà llegirà en castellà. De tota manera, Cot matisa que cal un fons que circule. Laura Huerga, de Raig Verd Editorial, coincideix amb ell. Si l’oferta en castellà és millor que la nostra, el lector anirà al castellà. És un fet que l’oferta en català s’ha fet més competitiva i això implica editar més. Però reconeix que «aquest ritme de novetat rere novetat no és sostenible» i que «el sector ha crescut en volum, però potser no tant en vendes». Josep Maria Muñoz, de L’Avenç, ho té molt clar: «es publiquen massa títols a l’any per al nombre de lectors que hi ha».

Alguns efectes secundaris no desitjats d’aquesta política de publicacions. La gran varietat de llibres comporta un públic lector molt fragmentat, dispers, més fragmentat encara perquè es tracta d’un públic escàs. El fet de publicar molt contribueix també a fer que els llibres estiguen poc temps en circulació i en promoció. És el que s’ha anomenat la tirania de les novetats. Alguns, sarcàstics, han observat que ara no es publiquen llibres sinó novetats. Maria Muntaner, de Lleonard Muntaner Editor, afirma que el sistema de les novetats és pervers, perquè t’expulsa de les llibreries. És un problema que pateixen sobretot les editorials petites. Un altre factor que explica la saturació actual és que publicar és molt assequible gràcies als programes informàtics. I escriure, també.

Es publica massa, doncs? Vist des de fora, el ritme de publicació d’algunes editorials sembla de vegades una fugida cap endavant. Déu proveirà. La pregunta es podria reformular potser en aquestes dues: el públic lector en català pot absorbir tot el que es publica en aquesta llengua? ¿I no es publiquen molts llibres que no és que siguen dolents, però sí redundants o directament prescindibles, lletra morta des del primer dia en què van aparèixer?

La fragmentació del públic lector a què m’acabe de referir es veu reforçada per la fragmentació de la comunitat lingüística. Josep Lluch, de Proa, denuncia que «l’Estat de les autonomies ha aconseguit que es desdibuixi la idea d’espai cultural comú. Aquesta divisió ha fet que el País Valencià i les Illes hagin perdut presència editorial. […] Ara els tres països vivim l’un d’esquena a l’altre, i hem caigut en la trampa del regionalisme i un provincianisme raquític». Eliseu Climent, de Tres i Quatre, afirma que no hi ha un espai de comunicació en català, i que els llibres que s’editen al País Valencià no es veuen habitualment a les llibreries de Catalunya. Ara, a alguns dels qui publiquen i dels qui editen en català ja els va bé així. Això últim no ho diu Eliseu Climent. Ho dic jo.

Relacionada amb aquesta qüestió hi ha la necessitat, com reivindica Josep Cot, de disposar d’un sistema informatiu més ampli i estable del llibre. Cot proposa alguna revista que tractés de llibres en un format periodístic d’entreteniment amb combinació de ressenyes, dossiers… El mercat del llibre està molt vinculat als mitjans de comunicació. Es publica molt perquè el lector tinga de tot en català, però molt sovint el lector no s’assabenta de la major part del que es publica. Mal negoci.

En aquest repàs sumari de L’aventura del llibre català s’ha de destacar l’entrevista a Joan Carles Girbés, d’Ara Llibres. Sobretot per la crítica molt dura que fa del sistema editorial valencià. Girbés sap molt bé de què parla. Més desgràcies a la casa del pobre: la distribució. Guillem Frontera, d’Ensiola, afirma que és el gran escull per a les editorials petites. Eulàlia Pagès, de Pagès Editors, és la que tracta de manera més incisiva aquesta qüestió fonamental de la cadena del llibre. Denuncia «la voràgine de llibres amunt i avall, i sovint sense saber quants n’has venut, i assumint els costos logístics, i sovint sembla que treballes més per al transport que per a la literatura». La major part dels llibres que es publiquen no deuen llegir-se mai. Però que no se’n queixen. Viatgen molt.

El problema principal, l’origen de tots els mals i de totes les dificultats, és l’índex de lectors en català, que és encara massa baix. La lectura en català creix molt a poc a poc, i les perspectives de futur no són gaire bones. Lourdes Toledo conclou, equànime, que «l’edició i la història del llibre català ha estat i és una aventura, farcida, això sí, de desventures, desequilibris, incerteses i entrebancs, però també d’èxits: duradora i tenaç». El seu llibre ofereix una imatge molt completa de la complexitat i la diversitat que envolta aquesta aventura.