Un escrit inèdit de Josep Iborra sobre «AlfaBet» de Josep Palàcios

Continuem amb l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra, que està publicant la Institució Alfons el Magnànim, i de la qual han aparegut fins ara quatre volums (Una literatura possible, vols. I i II, Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció). En la nota preliminar al Diari 1965-1977 vaig explicar que entre la massa de manuscrits inèdits que el meu pare va deixar a la seua mort n’hi havia una part que destacava de la resta perquè estava ordenada i col·locada en un prestatge de la seua biblioteca: un conjunt de quaranta-set quaderns, de diferents extensions i grandàries, numerats i datats per any, segons s’indicava en una etiqueta enganxada a la portada. El primer era del 1946. L’últim, del 2007. Els tres primers, escrits en castellà, entre el 1946 i el 1947, són molt breus i tenen un caràcter escolar. El quart, del 1948, una sèrie de proses disperses, ja està en català. El cinquè, datat del 1948 al 1957, és un recull d’aforismes, alguns dels quals van ser publicats en Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Amb el quadern número 6, del 1965, comença el diari que Josep Iborra va escriure de manera regular i sostinguda fins al 1977. Està format per disset quaderns. A partir del 1976, després de ser nomenat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va interrompre. Quan el va reprendre, el 1983, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Hi va haver, a més, una segona interrupció, entre el 1991 i 1996, cinc anys durant els quals va patir problemes greus de salut. Tot va plegat va contribuir a l’abandonament definitiu de la forma del diari. Els escrits dels quaderns des del 1983, un total de vint-i-tres, ja no estan datats, o molt poques vegades, i consisteixen en notes de lectura i assaigs més o menys elaborats, d’extensió i temàtiques diverses. La interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que ocupaven moltes de les pàgines del Diari 1965-1977, s’abandonen gairebé del tot. És per això que els quaderns redactats entre el 1983 i el 2007 no s’editaran com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull miscel·lani de notes assagístiques, que hem titulat provisionalment Quaderns. En la seua edició estic treballant ara.

L’altre dia vaig trobar en un dels dos quaderns de l’any 2000 un escrit sobre AlfaBet de Josep Palàcios. No fa gaire vaig reproduir en aquest blog un assaig de Josep Iborra sobre diverses obres de Palàcios, que ha estat publicat en El vici de la introspecció. El voldria completar ara amb aquest escrit sobre la segona edició d’AlfaBet (Empúries, 1989). Aquí el teniu:

Josep Palàcios, AlfaBet

Llibre sorprenent, escrit amb cura i precisió. Hi ha un egotisme que és un ergotisme permanent, un joc exhibicionista en què se simula i dissimula, es desnua tapant-se, es fa present ocultant-se, s’autoafirma eufòricament, negant-se desoladament. El seu jo és el joc d’escriure, la seua escriptura és vertiginosa i inestable, superba, altiva, arrogant, humil, paradoxal i obliqua. Un discurs que tracta de desconcertar el lector, de sorprendre’l, d’intrigar-lo i admirar-lo donant-li pistes que més aviat el despisten. No destapa les cartes que desplega sobre la taula. I si en destapa alguna, ens deixa perplexos. Es gira i regira amb trucs i retrucs posant-se en posicions sempre inestables.

En resulta una literatura hermètica en el sentit que qui escriu és un jo hermèticament tancat dins d’ell mateix, del seu món obsessiu. Un món ontològic, o metafísic, que explora en les seues possibilitats extremes, amb una lògica hiperbòlica, respecte d’ell mateix, de Déu i de les relacions fabuloses entre tots dos. S’encara amb Ell en un pla d’igualtat o de superioritat fins i tot. El Déu absconditus troba la rèplica en un jo absconditus. Vol fer-li un escac i mat impossible. El cerca i li fuig, o es cerquen i es fugen tots dos. Juguen a fet i amagar. Però sempre hi ha per part d’ell un desafiament a Déu. El desafia estratègicament, per desorientar-lo, evitar-lo o destruir-lo. La seua insubordinació és absoluta.

Les narracions d’AlfaBet són fabulacions d’un revoltat que capgira el món, que en fa objecte de plantejaments parabòlics o hiperbòlics. L’autor es juga, s’ho juga tot, endinsant-se en un laberint o construint un laberint del qual no es pot sortir (l’autor mateix en parla). Un laberint per viure-hi, no per sortir-ne.

Em recorda vagament, els Cants de Maldoror, i la dialèctica heideggeriana i sartriana, o els temes camusians i l’estil aforístic fusterià.

«Alfabet» versus «Enciclopèdia». Les entrades no són paraules a les quals segueixen les pertinents definicions, informacions, resums… Són lletres, que donen entrada a qualsevol cosa imprevisible perquè no condicionada per la paraula. Una manifestació del protagonisme de les lletres és la tipografia i la topografia. Quin significat té una lletra? Composar-se amb unes altres per fer «literatura».

Josep Iborra (Arxiu de Josep Iborra)