Un assaig de Josep Iborra sobre Josep Palàcios

El jo nu

La tipografia de la coberta del llibre dóna, d’entrada, una pista. Dalt de tot hi ha el mot «jo» separat per una S majúscula de la resta del nom de l’autor —joSep. A continuació, un espai més avall, una P majúscula amb un punt. És la inicial del seu cognom, que amaga, entre altres raons estrictament tipogràfiques, perquè no forma part del «jo», que és l’eix de tota l’obra, el subjecte que parla contínuament en primera persona. Més avall, les lletres del títol, més grans: Un Nu. Una línia vertical, entre els dos mots, els separa com un espill. Aquest «un» és el «jo»: un «jo nu». Els dos mots tenen dues lletres, les mateixes, però en ordre invers. Un és jo, un jo nu, que parla des d’aquesta nuesa, d’aquest jo despullat. I finalment, baix de tot, entre uns grans interrogants, la frase: «¿Hi ha interrogants de dretes i interrogants d’esquerres?» Una interrogació sobre els interrogants d’un costat i de l’altre.

La tipografia de la coberta és, doncs, tan significativa com el nom de l’autor i de l’obra. És el pòrtic d’un llarg poema que, en conjunt, es pot comprendre com una altra versió de llibres com ara Une saison en enfer de Rimbaud o Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Amb una tècnica impecable, el poeta desenvolupa un vertiginós discurs amb recursos tipogràfics, descomponent paraules, recomponent-les, fabricant-les de vegades. Paròdies de mots, de la sintaxi, de la semàntica, de la fonètica, recursos que ajuden a parodiar el mateix discurs, el d’ell i el dels altres, el de la política i la metafísica, la religió, les arts, la literatura i la música…

Un jo nu que parla no pot afirmar res, com no ho fa el de l’autor d’aquest excèntric i apassionant poema. Des del seu buit, despullat de tota creença, no pot fer més que interrogar, capgirar frases en sentit contrari, mantenir-se en un dubte permanent, sense poder a penes treure el cap a la superfície per a respirar. Tot equival? Tant se val? Què val? I l’autor diu sí i diu no, esborra amb la mà esquerra el que acaba d’escriure la mà dreta. Tot és problemàtic i cal parlar problemàticament, sense cap concessió. El sí equival al no. O és a l’inrevés? Només hi ha un remolí de mots amb què el jo buit es pot dir. Poètica de la devastació. Però els mots són insegurs i més encara les frases. Cal trucar-les, trabucar-les. Pensar és repensar, i pensar-se és repensar-se en el sentit de tornar-ho a pensar i fer-se arrere. Tot és reversible. No es poden fer citacions perquè no hi ha afirmacions determinades, només mostres, retalls, qüestions. I retallar és una operació que falsifica. Ell mateix es falsifica, canvia de màscara. Un jo buit, nu, només es pot presentar recorrent a una careta, posant-se’n una, llevant-se-la i posant-se’n una altra. El jo, què pot fer si no?

El tríptic El punt dins el moviment, El laberint i les nostres ombres en el mur i 33 cops de daus. Soliloquis, solitaris. Parlar per a ell mateix, o sobre ell mateix. D’esquena a la realitat i als altres. Figuracions, figures d’un mateix amb una imaginació de les possibilitats d’explorar-se, d’explicar-se, de veure’s, amb independència de la realitat i jugant-ho tot a les possibilitats, a les propietats de les paraules. Figurar-se amb paraules, en posicions, contorsions, equilibris i desequilibris, en el buit d’un mateix.

Un Jo gestual, gràfic, tipogràfic, significant, signat, sagnat, sagnant. La topografia del seu jo és tipogràfica. Plegat, desplegat, replegat. Instantani, simultani. S’ha inventat un jo apocalíptic. Ell, la seua llengua, la seua escriptura, hauran desaparegut. El jo de J. P. només té assignada la funció d’escriure’s en trossos de paper. Escriu i s’hi inscriu. Res més lluny d’ell que el jo del ioga. Aquest tracta d’abolir-se per entrar en un estat de pau i de calma, en el nirvana. Ben al contrari, aquell s’afirma, s’exagera, gesticula, se’n fa l’exegesi en la seua radical unicitat. El seu imperi, el seu món, és el del seu Jo. Exercir-se, exercitar-se, excitar-se ell mateix, explicar-se és tota la seua raó de ser. Un jo exclòs, exclusiu. Això porta, en la seua escriptura, a una monotonia del jo, ja que esdevé monotemàtic, maniàtic. Fastigós, fatigant, cal llegir-lo a poquet a poquet. Un jo flatós, desficiós. Com a escriptor no crec que resulte atractiu als altres, sinó més aviat antipàtic, intractable, punxós, incòmode. O irritant. Ell mateix se n’exclou.

El jo laberíntic és en un cercle viciós i tracta d’escapar-ne per la tangent. És un jo concentrat en ell mateix, un jo circulant, circular, on no pot fer sinó figurar-se i desfigurar-se, inventar-se figures, posicions i antiposicions. Hipercrític, indissoluble, indiscutible. Un jo egocèntric i egòlatra, però d’un jo buit. L’escriptor s’hi inscriu, s’escriu. En resulta un jo circumscrit. S’adora i es rebutja. Egòlatra d’un jo que no és res, que s’autogenera escrivint una cadena de mots que són el fil umbilical que el remet a ell mateix, com una pura possibilitat, que és una pura impossibilitat. Amb els seus cops de daus tant se li’n dóna que surta un, dos, o un quatre, o un altre quatre, o… El propi jo buit, i en el buit, pot adoptar qualsevol forma. Un joc que és una forma de condemnar-se. Joc solitari, contra els altres i contra ell mateix, contra tot. És la permanent sortida per la tangent. S’insisteix, es discuteix, oscil·la, es gira i es regira. Tot és una fantasia verbal, una fantasia de mots. La llibertat d’escriure, però també la condemna d’escriure. No compromès. Comprendre’s? Un jo devastat, buit. Sortir del laberint és sortir-se’n per la tangent, però que sempre toca un punt del cercle. O no seria una tangent. Una escriptura marcada per una successió de palpitacions. Discontínua, intermitent. L’escriptura opera amb mots, però l’operador és un que parla a la seua, amb independència de les coses i d’ell mateix com a cosa entre elles.

No es pot estudiar i explicar l’escriptura de J. P., perquè no és possible tenir-ne una visió organitzada, conjunta, integral. És com un mur multiplicat d’esquerdes, de jeroglífics, per clars que puguen ser, d’una proliferació de mots, de frases, que són signes que no es poden retenir, només llegir i passar a uns altres. Si es poden trobar banalitats, estan contaminades per qui les ha escrites. De Palàcios només es pot parlar tractant de parlar com ell ho fa? O hi ha una forma de fer-ho des d’uns altres punts de mira? Hi ha, per comprendre el seu cas, uns altres punts de mira? A què respon la seua literatura? Només respon a ell mateix i d’ell mateix, amb les seues màscares, que són les carasses que fa.

Un jo hiperbòlic perquè deslligat de tot. Déu és un mot, res més. És la teologia de la seua literatura. Si Déu és només un mot, no hi ha res a discutir, provar ni negar. Tot, totes les coses, un mateix, són només mots. I amb els mots un pot fer el que vol, o el que ells volen, perquè en el fons tendeixen a ajustar-se paradoxalment, i per tant a negar-se. Sembla un encreuament, un punt d’intersecció de la línia Mallarmé i de la línia Rimbaud. I de Fuster, del Fuster aforístic. Tres coordenades d’un punt mòbil en què s’entrecreuen aquestes línies o direccions del pensament, la sensibilitat i la imaginació. De Mallarmé, donar la iniciativa als mots, l’obsessió del llibre, el silenci, el secretisme, la solitud, reclòs en la seua cambra. De Rimbaud, l’esdevenir voyant, «Jo ho he vist tot», l’obsessió recurrent de no escriure més, torturar-se en el propi infern, les citacions sense dir el nom de l’autor —diu que és la follia, un tema recurrent; ell, en aquest punt, només es refereix a la seua tradició literària: Roís de Corella, Roig, Martorell… i «una mica de J. F.». De Fuster, la forma de la literatura aforística. També, de Dostoievski (sobretot Els germans Karamàzov i Els dimonis), el crim, la culpa i la innocència, Déu, el suïcida. Sobretot, doncs, els maudits, els maleïts, els condemnats. És en aquest sentit que l’aforisme fusterià —escèptic, raonable, paradoxal— esdevé una forma maleïda d’expressió personal, una forma pertorbada, agressivament personal, un gest obscè, o de burla, o d’indiferència, un gest espectacular. La insistència, la seua, en la idea o l’operació del plagi, i de l’originalitat. Tema de Fuster i de Pla, però no, com en Palàcios, tema recurrent a propòsit de la seua pròpia escriptura.

J.P. no és, no vol ser, com Montaigne, la matèria del seu llibre. No s’hi vol pintar. El seu jo és, vol ser, la forma del seu llibre. Una forma que, diu, tracta de formular sacsejant el seu fons. Què vol dir J. P.? Doncs, Jo, i tots vosaltres em sou indiferents o molestos, o superflus, o babaus, o incòmodes, o inexistents, prescindibles… La ingenuïtat maliciosa. Però també la malícia ingènua, de vegades. Totes les seues malícies, no són sempre ingènues? Es vol transgressor, però resta innocent. La seua escriptura és la seua autobiografia, i la seua poètica, del seu jo. Un jo nu, buit, no té vergonyes a tapar-se. Un jo que s’explicita en la seua pròpia dinàmica en tant que escriptor. El jo de J.P. és un escriptor que escriu.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 311-314