A principis d’abril vaig publicar una entrada sobre els diaris de Victor Klemperer, un document excepcional sobre la vida quotidiana i la persecució dels jueus a Alemanya durant el règim nazi, que té també un gran valor literari. Destacava que aquest llibre contribueix com cap altre a contestar unes preguntes que es plantegen una vegada i una altra sobre aquella època, com ara fins a quin punt els alemanys coneixien l’extermini dels jueus que es duia a terme.
Val la pena resseguir la informació que aporta Klemperer sobre aquesta qüestió. D’entrada, hi havia una font d’informació de primera mà: els soldats que tornaven de permís del front oriental o el personal que treballava en l’administració d’aquella zona. El 1941, Klemperer, mentre era en un restaurant, va sentir fragments d’una conversa pescats al vol: una noia, destinada en un lloc administratiu a Polònia des de feia un any i ara de permís, contava a unes amigues que allà no paraven d’afusellar, i que això no apareixia gairebé mai als diaris. L’abril del 1942, Klemperer escriu que la seua dona havia coincidit a la parada del tramvia amb un veí, el fuster Lange. Se’n va anar amb ell a un cafè i va començar a contar-li coses davant d’un got de cervesa. Havia estat a Rússia uns mesos de l’hivern, fins a Nadal, com a xòfer del cos militar de la policia. A Kíiv, assassinats en massa de jueus. Nens petits, amb el cap estavellat contra la paret, homes, dones, adolescents, amuntegats i metrallats a milers, un tossal dinamitat i la massa de cadàvers enterrada sota la terra que es va alçar amb l’explosió.
Dos anys més tard, l’octubre del 1944, un conegut va visitar Klemperer. Li va parlar amb terrible pessimisme de la sort dels jueus caiguts en mans de Hitler, polonesos, hongaresos, balcànics, i dels jueus alemanys i occidentals deportats a l’est. Creia, pel que contaven els soldats, que tots havien estat assassinats abans de la retirada, que havien estat massacrats (més exactament: afusellats i gasejats), sis o set milions de jueus (dels quinze que n’hi havia). Klemperer afegia que «les perspectives de supervivència per a la petita resta de jueus que som aquí, en les urpes d’aquestes bèsties desesperades, també les considera escasses: dic “també”, perquè en això opina el mateix que la majoria dels jueus de Dresden.» Un mes més tard, anotava: «A casa dels Winde van parlar una altra vegada del que havia contat un soldat que estava de permís: espantoses matances de jueus a l’est. La tropa havia de beure aiguardent. “Quan ens donaven aiguardent sempre sabíem el que venia.” Alguns s’havien suïcidat “per a no haver de participar en això una altra vegada i portar-ho en la consciència”. Això ja ho han contat de manera semblant massa fonts àries i massa vegades perquè siga llegenda. I coincideix amb el que vivim ací.»
També es tenia notícia dels camps de concentració. El 1938, un any abans de començar la guerra, Klemperer escriu que «les angoixoses al·lusions i els relats fragmentaris sobre Buchenwald són espantoses». El camp de Buchenwald estava situat en territori alemany, a nou quilòmetres de Weinar, i era destinat en principi als alemanys antinazis. A poc a poc apareixen en els diaris altres noms: Theresienstadt, Mauthausen… I Auschwitz. 16 de març de 1942: «Aquests dies he sentit parlar d’Auschwitz (o una cosa semblant) com del més horrible de tots els camps, prop de Königshütte, a l’Alta Silèsia. Treball de mines, mort pocs dies després.» En una entrada de 17 d’octubre de 1942, parlant de la notícia de dues dones que havien mort en un camp: «Totes dues van ser traslladades del camp de dones de Mecklenburg a Auschwitz, que sembla ser un escorxador que treballa a preu fet.»
Hi havia un fet que no es podia ocultar de cap de les maneres: les deportacions en massa dels jueus a Polònia. 25 d’octubre de 1941: «Notícies cada vegada més esgarrifoses sobre les deportacions de jueus a Polònia. Han d’anar-se’n pràcticament nus.» 9 de novembre de 1941: «Continuen les deportacions a Polònia, onsevulga entre els jueus profundíssima depressió. […] vaig trobar els Neumann, que sempre han estat gent valerosa i optimista; completament afonats i pensant a suïcidar-se. Se’ls acabava de presentar la possibilitat d’anar a Cuba i justament aleshores va arribar la prohibició absoluta d’emigrar.» En una altra entrada, de febrer de 1942: «fa molt de temps que conten que molts deportats ni tan sols arriben vius a Polònia. Diuen que durant el viatge els gasegen en els vagons de ramats i que el vagó s’atura en les fosses comunes ja preparades.» Desembre de 1942: un conegut li parla d’atrocitats espantoses comeses contra els jueus romanesos. Van haver de cavar-se ells mateixos la fossa comuna i despullar-se, i després els van afusellar.
La prova més inequívoca de l’extermini dels jueus és que ningú no tornava de les deportacions. Ningú. Ni tan sols n’arribava alguna notícia. Com si se’ls hagués engolit la terra. El juliol de 1942, Klemperer anota en el seu diari: «A un el liquiden al cap de tres dies, a un altre al cap d’un any, però tornar, no torna ningú, literalment ningú. I en una altra de novembre del mateix any: «Al final d’aquest viatge, als jueus del comboi els espera la mort.»
Això és el que sabia Victor Klemperer, tal com ho reporta en els seus diaris. Evidentment, no podia tenir una idea precisa de l’amplitud i dels detalls de la matança. Però el que sabia era molt. I molta d’aquesta informació arribava també a la resta d’alemanys. Ningú no podia ignorar les deportacions. Ningú no podia ignorar que ningú no en tornava. Ningú? Tant la ignorància com el coneixement s’han de matisar. Deixant de banda el sector boví de la població que, sempre i a tot arreu, no s’assabenta de res, ni sap res, la reacció habitual era mirar a un altre costat. Saber podia portar problemes. De més a més, la gent «sap» només el que li interessa, el que l’afecta directament. Encara que als alemanys no jueus els semblés que la persecució antisemita era injusta i inhumana, era una persecució que, per sort, només afectava els jueus. Ja s’ho farien, doncs. En fi, Klemperer constatava que «els pogroms de novembre del 1938 crec que han causat menys impressió en el poble que la supressió de la tauleta de xocolata nadalenca». Hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte. El terror oficial intimidatori feia fàcil mirar a un altre costat, com un pur instint de supervivència. «Em crec i no em crec —escriu el 1933— que l’opinió de la massa siga realment favorable a Hitler. Massa signes del contrari. Però tothom, literalment tothom, està mort de por. Ja no hi ha carta, ni conversa telefònica, ni paraula dita al carrer que no puga ser objecte de denúncia. Cada u té por que l’altre siga un traïdor i un espia.» És difícil ser antinazi quan Hitler és al poder.
Hi ha una altra pregunta estretament relacionada amb la que dóna títol a aquesta entrada: fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? És una qüestió que encara debaten els historiadors actuals i que Klemperer tracta a fons en els seus diaris. En parlaré en la pròxima entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada