Els diaris de Victor Klemperer

Repasse la llista de llibres que he llegit aquests últims cinc anys, des del 2021 fins ara. Entre els que m’han absorbit més i han tingut una postlectura més intensa —els he recordat amb insistència, n’he pres moltes notes, m’han impulsat a escriure—, hi ha, en primer lloc, la correspondència de Flaubert, en l’edició dels cinc volums de La Pléiade. També, Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966, en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Tres novel·les: Els virreis, de Federico De Roberto, Middlemarch, de George Eliot, que vaig llegir en anglès i que vull tornar a llegir en la traducció al català recentment publicada, i Ànimes mortes, de Gógol, potser la que em va agradar més de les tres, o amb la que m’ho vaig passar més bé. I una narració breu de Joseph Conrad, The Secret Sharer, que Lionel Trilling considerava una de les millors, si no la millor, de la literatura universal. N’hi ha traducció catalana a Joventut i altres narracions.

A tots aquests llibres hi he d’afegir ara les mil sis-centes pàgines dels diaris de Victor Klemperer, publicats per Galaxia Gutenberg en dos volums: Quiero dar testimonio hasta el final. Diarios 1933-1945. M’agrada mantenir un equilibri entre el temps que dedique a llegir i altres activitats, com ara sentir música, escriure, o badar i no fer res, que al final és el que dóna més gust. De res, massa. Però amb els diaris de Klemperer no hi ha hagut manera. M’han reclamat l’atenció en exclusiva. L’endemà d’acabar-ne la lectura, no vaig pegar brot en tot el dia. Una conseqüència de la ressaca produïda per la borratxera de la lectura.

Victor Klemperer (1881-1960), en el moment en què Hitler pren el poder, era professor de llengües i literatures romàniques a l’Escola Superior Tècnica de Dresde. Deixeble de Karl Vossler, com Carles Riba, era cosí d’Otto Klemperer, el gran director d’orquestra. Havia lluitat en la primera guerra mundial, on va ser condecorat diverses vegades. Casat amb la pianista Eva Schlemmer —ària, en la terminologia nazi—, era un exemple clar del procés d’assimilació que havia experimentat la comunitat jueva alemanya durant les dècades anteriors. Encara que el seu pare era un rabí, Victor Klemperer, igual que els seus germans, no mantenia cap relació amb el judaisme. Ell era i se sentia alemany, però la pujada al poder dels nazis el va convertir en un apàtrida. Ja no era un ciutadà alemany, sinó un no-ciutadà jueu. Reticent a abandonar Alemanya, com va fer bona part de la seua família, quan es va fer l’ànim ja era massa tard.

Com va poder sobreviure? D’entrada, perquè estava protegit pel seu matrimoni. La «puresa racial» d’Eva Schlemmer, que es va negar a divorciar-se, malgrat les pressions del règim nazi, el va salvar de la deportació a l’est. El 1945, els jueus casats amb aris eren els únics que quedaven a Dresde, obligats a viure en habitatges per a jueus, cada vegada més estrets, sempre sota l’amenaça de ser separats del seu cònjuge, abocats al pogrom final. Una mica més, només una mica més, i Klemperer no ho hauria contat. I aleshores, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, es va produir el bombardeig que va destruir Dresde. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort. No va formar part de les vora trenta mil víctimes del bombardeig, segons les xifres acceptades pels historiadors actuals.

Des de la publicació pòstuma, el 1995, els diaris de Klemperer, que cobreixen el període que va des de poc abans del nomenament de Hitler com a canceller del Reich fins a la fi de la guerra, el juny de 1945, s’han convertit en un document excepcional sobre la vida quotidiana i la persecució dels jueus a Alemanya. Contribueix com cap altre a contestar unes preguntes que es plantegen una vegada i una altra sobre aquella època: fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? Què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? Per què va durar tant el Tercer Reich? Klemperer no defensa cap tesi sobre aquestes qüestions, sinó que ofereix un relat minuciós d’aquell temps, ple de detalls i d’observacions, que permeten al lector de respondre ell mateix aquestes preguntes.

A banda de la importància com a document històric, aquests diaris tenen també un valor estrictament literari. Vicent Raga, en un assaig que els va dedicar (Victor Klemperer, L’Espill, núm. 17, tardor 2004, p. 154-160), assenyalava que en aquest cas també s’ha de parlar de literatura de la més alta qualitat, que es fa més evident perquè Klemperer va superar els inconvenients del diari com a gènere literari, sobretot la tendència a la reiteració i, per tant, a la pèrdua de tensió. És un inconvenient gairebé inevitable en un diari portat au jour le jour, perquè la vida de qualsevol persona, fins i tot la de la més aventurera, està muntada sobre una sèrie de rutines. En la vida, que no passe res és segurament el millor que ens pot passar. No news, good news. Però no en un llibre. Els diaris de Klemperer se salven de la reiteració perquè la tirania es manifesta en la seua vida d’una manera progressiva per mitjà de les contínues disposicions legals que assetgen el qui ha estat etiquetat oficialment com a jueu. Una vegada que les lleis de Nuremberg priven els jueus dels seus drets cívics, les normes racistes se succeeixen en cascada. El dogal legalista s’estreny cada vegada més, d’una manera minuciosament cruel, i contrasta d’una manera grotesca amb els fets més banals de la vida quotidiana.

El motiu de la persecució dels jueus, que recorre de cap a cap aquests diaris, canvia perquè cada vegada és més intens. Vicent Raga observava que a Klemperer tot li venia sempre de nou: «Una vegada és el seu cessament com a titular de la càtedra que posseïa a l’Escola Superior Tècnica de Dresden; una altra és la reducció dràstica de la seua remuneració com a professor excedent; després, el desallotjament de la seua residència i l’obligació de passar a viure en successives “cases per a jueus” en condicions cada vegada més precàries i humiliants. […] Una vegada i una altra es declara sorprès en veure’s immers en situacions com aquestes, o per la desaparició o l’apallissament o l’assassinat d’algun company, o en constatar l’existència dels camps d’extermini massius. L’insulten, li escupen pel carrer, el fan baixar del tramvia, es veu obligat a caminar per carrers o voreres determinats.» Raga conclou que «el fet, sorprenentment generalitzat, de no adonar-se del que passa fins que no arriba el moment de consignar-ho, forma part sense dubte de la particularitat aquella del mal del nazisme. Perquè ni tan sols els amenaçats directament per les pràctiques més ignominioses no se n’adonaven de res fins que no n’eren víctimes». El lector sap que al final tot acabarà bé, si es pot dir així, perquè l’autor d’aquests diaris va sobreviure i Hitler no, però durant la lectura oscil·la, com l’autor, entre l’esperança de la caiguda del règim nazi i la depressió perquè no acaba mai, o perquè quan acabe serà massa tard. El present de cada entrada s’imposa, com si llegíssem una novel·la de misteri des de la perspectiva de la víctima. L’historiador Peter Gay, que considerava aquests diaris un dels millors, si no el millor, de la literatura alemanya, va afirmar que llegir-los és una experiència hipnòtica.

Un altre dels mèrits literaris dels diaris de Klemperer és l’equilibri entre el report dels esdeveniments del dia a dia i les reflexions i observacions de l’autor, remarcables per la precisió i la penetració, incloent-hi les que escriu, sense pietat, sobre ell mateix. Els esdeveniments exteriors inclouen una galeria enorme de personatges amb qui entra en contacte: companys d’infortuni, policies, membres de la Gestapo, gent que es troba al carrer. Malgrat el progressiu aïllament a què la dictadura de Hitler va sotmetre els jueus, Klemperer manté sempre una actitud d’obertura cap a l’exterior. No es limita a exposar el seu drama personal, sinó que fa també una semblança minuciosa i plural de la societat alemanya que l’envolta. A Klemperer l’obsessiona el que ell anomena la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que estava passant i sobre el grau de penetració de la ideologia nazi en la gent. Una vox populi dividida en nombroses voces populi, que emeten múltiples judicis diferents. Finalment, la por i la precarietat que van dominar la vida de Klemperer van contribuir, crec, a la qualitat literària d’aquests diaris. La tensió, del tipus que siga, de vegades té uns efectes beneficiosos en l’escriptura. Ara, només de vegades.

Klemperer va continuar escrivint el seu diari fins a la mort, el 1960. Dels diaris del 1945 al 1960 n’hi ha traducció a l’anglès amb el títol de The Lesser Evil. The Diaries of Victor Klemperer 1945-1959. Ja l’he encomanat i el llegiré de seguida que m’arribe.

Abans de la publicació pòstuma dels diaris, Victor Klemperer era conegut sobretot per un llibre en què analitzava com els nazis van deformar la llengua alemanya fins a l’extrem de desenvolupar el que ell anomenava la llengua del Tercer Reich. D’aquest llibre, extret de les anotacions dels diaris, n’hi ha traducció al català: La llengua del Tercer Reich. També podem llegir en català Assaigs i Cultura / El vell i el nou humanisme, que recullen alguns dels assaigs de Klemperer sobre literatura comparada. Aquests volums estan encapçalats cada un per una extensa introducció d’Antoni Martí Monterde. Són dos assaigs excel·lents, molt aclaridors sobre la personalitat intel·lectual de Klemperer i sobre les seues aportacions a la literatura comparada europea.

En pròximes entrades comentaré més coses dels diaris de Victor Klemperer.