"Les bones companyies" de Jordi Cornudella

,

Com ja sabeu els qui seguiu aquest bloc, aquest estiu m’he proposat ressenyar alguns llibres que ofereixen diversos itineraris de lectures. He comentat fins ara Per què llegir els clàssics, avui? de Laura Borràs i el recull De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon literari. A més del seu valor intrínsec i de la utilitat que poden tenir per a l’assignatura de literatura universal, aquests llibres tenen la virtut d’incitar a llegir més i millor, cosa especialment pertinent en aquesta estació de l’any. ¿No és a l’estiu quan tenim més temps i quan tots fem bons propòsits en aquest sentit? 

Les bones companyies de Jordi Cornudella és un altre d’aquests llibres que us volia recomanar. El títol fa referència, com declara l’autor, als “poemes que m’han fet i em fan encara companyia”, bàsicament de la poesia grega arcaica —Alcman, Íbic, Safo, Arquíloc—, d’Horaci i de Carner. El recorregut poètic que proposa inclou també poemes de Goethe, de Robert Frost, de Maragall i de Ferrater, d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi, entre d’altres més. 

No es tracta, però, d’un recull de comentaris miscel·lanis. Jordi Cornudella, com remarca en el pròleg, ha volgut fer “un llibre orgànic”, fortament cohesionat a partir de diversos fils conductors. En primer lloc, a partir del motiu poètic de les estacions com a metàfores de les edats de la vida, un recurs fonamental i recurrent en la poesia de tots els temps, que s’ha utilitzat també sovint en la música i en l’art. A partir de la lectura de diversos exemples de la poesia arcaica grega —Hesíode, Alcman, Íbic, Anacreont, Mimnerm…—, que ha traduït ell mateix, Cornudella analitza com a poc a poc es fixa i evoluciona l’analogia de les edats i les estacions. Els comentaris que en fa són tan meticulosos com pertinents, i expliquen moltes referències que cada vegada són menys familiars per al lector actual. 

De la poesia grega arcaica passem a Horaci, la poesia del qual té com a tema central “la naturalesa consumptiva del temps”. En molts dels seus poemes el que dóna peu a la reflexió sobre aquest aspecte de la vida són “els signes del canvi d’estació en el paisatge”. Un dels poemes d’Horaci que Cornudella tradueix i comenta és la corprenedora oda setena del llibre quart, que A.E. Housman, el “filòleg més rigorós, adust i temut a l’Anglaterra victoriana”, considerava “el poema més bonic de la literatura antiga”. En aquesta composició Horaci expressa la idea desolada que els humans, a diferència de la naturalesa, som criatures d’un sol cicle, d’un sol dia: 

Remeten els freds amb els zèfirs; l’estiu, que estalona 

la primavera, se’n va 

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa 

torna el repòs hivernal. 

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes: 

quan a nosaltres l’ocàs 

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tullus i amb Ancus, 

ombres i cendra som ja. 

I, juntament amb els grecs i els llatins, Josep Carner. El fil conductor dels tombs de l’any no s’ha trencat gens ni mica perquè, com tot lector de Carner sap molt bé, els seus poemes fan explícit molt sovint el moment de l’any en què ocorren. Fins i tot tendeix a servir-se dels cicles naturals com a criteri d’ordenació dels seus reculls de versos. Cornudella destaca amb molta claredat alguns dels aspectes bàsics de la poesia de Carner, com ara la “capacitat de fer patent el món tal com és, aquesta absoluta sobirania mimètica”. Llegiu-ne com a mostra, Incúria d’agost, ara que som a punt d’entrar-hi: 

El pla no fa sinó jeure, 

els turons són aclofats, 

els núvols no van enlloc, 

els arbres s’adormen drets. 

Cau aclaparat el lleure 

sota els cels esbatanats; 

blau ventall d’aires de foc, 

el llagost va pels gorets. 

El penyal voldria beure, 

els herbeis són empolsats, 

pel camí llueix el roc, 

ix un baf de les parets. 

El pla no fa sinó jeure, 

els turons són aclofats, 

els núvols no van enlloc, 

els arbres s’adormen drets. 

Un altre aspecte dels poemes de Carner destacats per Cornudella és que, malgrat l’aparença senzilla que presenten tan sovint, “solen ser refinadíssims, la complexitat retòrica que tan bé dissimulen treballa gairebé sempre únicament a favor de l’exactitud del sentit, està de ple al servei de la resposta emotiva del lector”. No és fàcil llegir Carner. Molts es queden amb la impressió d’un poeta epidèrmic, d’un gran virtuosisme verbal, però superficial i maquinal. La ironia, la tendència elegíaca i la capacitat d’objectivització dificulten de vegades la identificació del centre emotiu dels seus poemes. Entre els que comenta Cornudella m’he trobat amb una sorpresa molt agradable: una lectura meticulosa, gairebé exhaustiva, de De lluny estant, el poema que va inspirar el títol d’aquest bloc. 

Per cert, a quina edat de la vida correspon metafòricament l’estiu on som? Més o menys ha quedat fixat en la tradició literària que la primavera (la joventut) s’oposa còmodament a la tardor (la maduresa i el seu declivi) o a l’hivern (la vellesa i la mort). Però, i l’estiu? Hesíode, recorda Cornudella, deia que “aquesta estació només és bona per seure a l’ombra d’un roc i anar fent traguets de vi fresc”, recomanació ben seductora, però escassament poètica. En la poesia moderna el valor simbòlic de l’estiu sol correspondre a l’espai mític de la infantesa, per això de les vacances i perquè enmig de la calor aclaparadora només els xiquets no renuncien al joc i al moviment continu: “sé respirar / l’olor de mos estius d’infant en l’herba seca”, va escriure Carner en Sol d’estiu. En un dels millors poemes d’Els fruits saborosos, el que porta per títol Les prunes d’or, en canvi, Carner relacionava analògicament l’estiu amb la joventut i, més concretament, amb la passió eròtica: “Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla…” I sintetitzava l’associació calor-sensualitat amb aquest vers esplèndid: “L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!” Aquest poema de Les prunes d’or sempre m’ha sorprès, agradablement, en el marc educadament noucentista d’Els fruits saborosos. 

L’altre fil conductor que relliga les bones companyies d’aquest llibre és el ressò que desperten en la memòria personal de l’autor: “una xarxa de ressons lliga les obres per damunt d’estils, d’èpoques i gèneres, com si s’harmonitzessin en un discurs musical que cadascú de nosaltres, segons com hi pari l’oïda, pot fer seu en alguna manera”. La xarxa de ressons a què es refereix Cornudella no té res a veure amb l’estudi de les fonts i de les influències, sinó amb la seua experiència com a lector, a les relacions inesperades que la seua memòria estableix entre poemes molt allunyats en el temps i en el lloc. Tot plegat configura un itinerari ple d’imaginació, si entenem aquesta facultat com la capacitat de descobrir associacions que no són òbvies, ni pròximes, ni immediates, com una de les formes en què es manifesta la potència de la memòria, la qualitat més valuosa per a un lector. 

Les bones companyies dedica també unes pàgines al record de les converses mantingudes amb Joan Ferraté, “l’amic amb qui he parlat més de poesia i de qui més he après sobre l’art de llegir amb el màxim rigor i amb el màxim profit”, i a la relació entre l’experiència de llegir versos i l’experiència de sentir música.