dijous, 23 de juny de 2011

Un itinerari de literatura universal de Laura Borràs

Estic llegint ara alguns llibres que ofereixen una mena d’itineraris o invitacions a la lectura de clàssics de la literatura universal. L’itinerari literari és un procediment que pot ser útil per als qui fem classe de literatura per provocar i guiar la curiositat dels alumnes. És el contrari del manual d’història de la literatura, del catàleg o de l’inventari. Que conste que no tinc res en contra ni dels manuals, ni dels catàlegs ni dels inventaris. Però un curs de literatura no pot consistir en això. En algunes de les pròximes entrades  comentaré diverses propostes editorials d’itineraris literaris.

El primer llibre de què volia parlar-vos és Per què llegir els clàssics, avui de Laura Borràs, publicat recentment per Ara Llibres. L’obra està estructurada en tres parts. En la primera es discuteix el concepte de cànon literari —què cal llegir— i d’autor clàssic, condició que Laura Borràs reivindica per a alguns autors contemporanis. També defensa, “per damunt de qualsevol consideració historicista”, una aproximació al costat emocional de la literatura, des del moment que “els clàssics serveixen per entendre què som” i “contribueixen al creixement del nostre món interior”. Aquesta aproximació, en el cas de Laura Borràs, no es tradueix en un impressionisme rapsòdic, sinó en una capacitat per delimitar el que un llibre pot dir a un lector actual. Més discutible és la insistència a afirmar, com una de les respostes principals a la pregunta del títol, que les obres clàssiques “són llibres que d’alguna manera ens modifiquen, ens fan diferents de com érem abans d’haver-los llegit”. L’expressió d’aquesta confiança fa bonic i ha esdevingut tòpica en les defenses de la virtualitats de la literatura, però crec que no respon a cap realitat.

La segona i la tercera part apleguen cinc comentaris cada una, sobre “clàssics del món” i sobre “clàssics d’aquí” respectivament. La dedicada als clàssics del món s’inicia amb les versions d’Hesíode i d’Èsquil del mite de Prometeu. Aquest motiu inicial lliga amb la segona obra de l’itinerari —el Faust de Goethe—, ja que tots dos mites, el de Faust i el de Prometeu, presenten concomitàncies. La tercera etapa d’aquest itinerari és L’obra mestra desconeguda  de Balzac, que  “parla del mite fundador de la creació, de l’artista que es creu Déu” —no hem perdut el fil conductor— i planteja moltes de les obsessions de l’artista modern, com ara la transformació de l’art com a mimesi en una forma de coneixement.

De Balzac passem a un altre novel·lista francès, Flaubert, concretament a Madame Bovary. En el seu assaig Laura Borràs ressalta la condició de lectora d’Emma Bovary, cosa que li serveix per plantejar la relació entre els llibres i la vida. I també, com en el relat de Balzac, la relació problemàtica i ambigua entre la realitat i la seua representació i expressió: “Emma Bovary se’ns apareix com un Quixot de la modernitat que lluita no contra les quimeres de la ficció sinó des de les mateixes quimeres de la ficció contra l’abúlia de la realitat. Emma no veu gegants en lloc de molins, ella veu la realitat en tota la seva cruesa perquè la imatge que s’havia fet del món no correspon a la que n’obté realment.”

Laura Borràs
Els morts  de James Joyce tanca la sèrie dedicada als clàssics del món i és un exemple de com un relat pot servir “per entendre què som”. Com remarca Laura Borràs, un dels fets clau d’aquest relat de Dublinesos és que l’acció se situa durant la nit del dia de Reis, durant l’Epifania, en la vetllada que té lloc tots els anys a casa de les senyoretes Morkan. L’epifania fa referència a aquells “moments sobtats de revelació momentània, torbadora, capturada en un lapse de temps tan breu com intens” com la que experimentarà Gabriel Conroy, el protagonista principal d’Els morts, a qui es revelarà la seua veritat en l’ocasió rutinària i banal d’un sopar de família.

En “clàssics d’aquí”, l’itinerari comença amb Ausiàs March. Aquest assaig,  un dels millors del llibre, ofereix una síntesi de la novetat que representa la poesia de March en la literatura del seu temps. S’hi destaca que la seua obra és, “abans que res, una constant afirmació de la seua personalitat”, i que la novetat més important que se li ha de reconèixer és “la de situar l’home al centre del debat, d’interrogar-se sobre la seva naturalesa. Breu: de pensar l’individu a través de l’amor”. L’assaig acaba amb un comentari comparat de la poesia de March amb una de les cançons més conegudes de la lírica trobadoresca, Can vei la lauzeta mover de Bernart de Ventadorn. Afortunadament, Laura Borràs no s’ha endinsat en l’estudi arqueològic de les fonts, sinó que ha intentat exposar, amb una tècnica quasi de close reading, l’actualitat i l’interès de la poesia d’Ausiàs March.

De la poesia de March  passem  d’un bot a Bearn de Llorenç Villalonga i reprenem el fil del motiu fàustic que apareixia en “clàssics del món”. Finalment, tres poetes catalans actuals, Màrius Sampere, Joan Margarit i Maria-Mercè Marçal tanquen el bloc de “clàssics d’aquí”. La tria d’aquests tres poetes no és casual i obeeix a un impuls personal. Laura Borràs confessa que durant el temps que va viure la malaltia i mort del seu pare va buscar en els poetes “paraules que m’ajudessin a posar ordre en el meu dolor”. Aquesta relació emocional i vital amb la literatura la trobem bellament expressada en les paraules amb què l’autora  ha dedicat aquest llibre al seu pare.

En aquests deu assaigs Laura Borràs ha descrit la seua experiència com a lectora d’una sèrie d’obres clàssiques i s’ha esforçat a destacar-ne alguns punts clau, amb la intenció de guiar-ne la lectura i, alhora, d’incitar-la. Una proposta d’itinerari literari, per tant, elaborada des de  l’empatia amb els autors tractats. I també, des d’un entusiasme que és contagiós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada