“De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon literari”

En l’última escapada a Barcelona vaig entrar un moment en Documenta, fugint de les Rambles, i m’hi vaig comprar un llibre que pot ser molt útil per al curs de literatura universal, tant per als alumnes com per als professors. Es tracta de De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon. Publicat el 2006 per la Universitat de Girona, recull un cicle d’onze conferències sobre obres fonamentals de la literatura universal. De fet, constitueix una proposta de curs, articulat entorn d’una sèrie d’obres clau. No ofereix, per tant, una panoràmica dels grans períodes en què se sol classificar la història de la literatura, sinó un itinerari de lectures, molt vàlid i representatiu. Aquesta és la taula de continguts del llibre: 

-El món literari de la biblioteca bíblica, per Joan Ferrer 

-Unes notes sobre Les Metamorfosis d'Ovidi, per Mariàngela Vilallonga 

-Cronologia, estructura i desig al Canzoniere de Petrarca, per Raffaele Pinto 

-Notes per a llegir el Curial e Güelfa, perJaume Torró 

-François Rabelais: Gargantua, l’home-gegant i l’escriptura subversiva, per Pep Valsalobre 

-Els sonets de Shakespeare: una lectura, per Salvador Oliva 

-Poder, esclavitud i llibertat a La tempesta, de Shakespeare, per Jordi Sala 

-Madame Bovary no era ell, per Xavier Pla 

-Viatge al «cor de les tenebres» ambJoseph Conrad, per Sílvia Mas 

-Ulisses, de James Joyce, o l'epopeia moderna, per Margarida Casacuberta 

-Llengua i dialecte a La consciència de Zeno, d'ltalo Svevo, per Giovanni Albertocchi 

-La literatura i l'ensenyament de la literatura, per Xavier Renedo 

La majoria de les conferències arreplegades en aquest volum tenen un nivell excel·lent. En destacaria, de tota manera, la de Joan Ferrer sobre la Bíblia, la de Jaume Torró sobre el Curial e Güelfa, la de Pep Valsalobre sobre Rabelais, la de Sílvia Mas sobre El cor de les tenebres de Conrad i la de Margarida Casacuberta sobre l’Ulisses. És molt interessant també la ponència de Xavier Renedo sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura. 

Torró intenta vindicar el Curial, sempre en una discreta segona fila, a l’ombra del Tirant. En el Curial tot és molt més mesurat, en contrast amb l’exuberància de la novel·la de Martorell, i això és potser el seu major mèrit. Està escrit en una prosa culta equilibrada, llatinitzant sense que es note gaire, com un precedent de la llengua del renaixement que no vam tenir; no hi ha aquells parlaments llargs i oratoris del Tirant, que provoquen la impaciència del lector actual. La recerca de l’equilibri artístic es pot veure també en el joc de simetries i contrastos que disposa la construcció de la novel·la. No és cap heretgia afirmar que el Curial és més modern que el Tirant, un llibre genial i, alhora, profundament medieval. Compte amb la ingenuïtat de considerar l’erotisme del Tirant com un signe de modernitat. L’edat mitjana ha estat una de les èpoques més poc puritanes de la història europea. 

La conferència de Pep Valsalobre és una invitació molt oportuna a la lectura de Rabelais, ara que acaba de ser traduït íntegrament al català per Emili Olcina (Gargantua i Pantagruel. Laertes). Valsalobre dedica un comentari a un dels capítols més coneguts de Gargantua, aquell en què l’infant Gargantua demostra al seu pare Granganyot el seu enginy a l’hora de trobar diverses maneres de torcar-se el cul. 

Sílvia Mas ha dedicat el seu estudi a El cor de les tenebres de Conrad, “una narració inexhaurible, inabastable, que s’escapa de qualsevol lectura massa rígida i d’una interpretació unívoca”, que s’ha pogut llegir com “un retorn al primitivisme, un viatge en el temps cap a la prehistòria, un viatge cap a l’interior de l’ànima humana, o bé un descens als inferns”. Aquesta ambigüitat apareix reflectida en el mateix títol: “les tenebres tenen un cor i aquest és Àfrica? O bé el cor és descrit com a tenebrós i aleshores la foscor la portem a dins?” El cor de les tenebres és el relat d’un malson, un viatge a un món alliberador i destructiu, fascinant i repulsiu alhora, que ens deixa al llindar de l’horror. 

Margarida Casacuberta, en «Ulisses, de James Joyce, o l'epopeia moderna» proporciona unes claus per guiar-nos en la lectura de la novel·la de Joyce a partir de l’anàlisi dels tres personatges principals: Leopold Bloom ­­­—Ulisses—, Sephen Dedalus —Telèmac— i Molly Bloom —Penèlope. Leopold Bloom és l’Ulisses modern, que no és ningú, i en aquest fet hi ha l’arrel de la seua mateixa humanitat: “el fet que se senti lligat a tots els altres éssers animats, humans i animals, que no sigui ni de res ni de ningú, mancat de prejudicis i de partits presos, poc amic de les grans idees i de les paraules escrites amb majúscula”. Stephen Dedalus és un personatge incomplet i perdut en una mena de laberint, una mena d’alter ego del James Joyce jove i immadur, a punt de trobar el camí que el portarà a escriure l’Ulisses. Aquest camí és indestriable de l’experiència de la passió amorosa i sexual, que per a Joyce representa una mena de porta d’accés al coneixement del món i a la seua representació literària i artística en general. Per això, la data en què se situa l’acció de l’Ulisses correspon a un fet concret de la biografia de Joyce: l’inici de la seua relació amb Nora Barnacle. 

En la pròxima entrada comentaré la ponència de Xavier Renedo, que tanca el volum, sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura.