diumenge, 23 de gener de 2022

Com no s’ha d’escriure


El títol em va fer gràcia: Comment il ne faut pas écrire. Com no s’ha d’escriure. Em va fer gràcia i també, és clar, ganes de llegir aquest llibre d’Antoine Albalat (1856-1935), escriptor i crític literari francès, autor d’una sèrie de manuals sobre l’art d’escriure, com ara L’art d’écrire enseigné en vingt leçons. En les diverses situacions de la vida, sempre, o gairebé, el més important és saber què no s’hi ha de fer. El que s’ha de fer sol ser discutible, vaporós, hipotètic… Escriure no és una excepció. Albalat, partint del principi que és més fàcil evitar un defecte que adquirir una qualitat, va resumir en Comment il ne faut pas écrire algunes de les característiques que defineixen la mala escriptura. Ho va fer per mitjà d’exemples extrets dels bons autors, i això, diu, sense cap intenció irònica, sinó com una manera de ser més convincent, i també, supose, de no desmoralitzar ningú. Tots comprendrem millor que hem de vigilar l’estil si veiem que fins i tot els grans prosistes també baden de tant en tant.

Les observacions d’Albalat es basen en la tradició literària francesa i algunes tenen a hores d’ara un caràcter d’època, però n’hi ha d’altres que es poden aplicar encara, crec, a qualsevol llengua de la nostra àrea cultural. Com a mínim, val la pena de tenir-les en compte. En aquesta nota intentaré resseguir-ne algunes.

Per a Albalat, la qualitat de l’estil depèn, en primer lloc, de la qualitat dels verbs. Són els verbs els que fan la força de la paraula escrita. No hi ha res que afeblesca tant l’estil com el verb banal o la repetició de verbs sinònims, que no afegeixen res l’un a l’altre. Convé, a més, que els verbs caminen sols, sense l’ajuda dels auxiliars, sempre que siga possible. El Llibre d’estil de VilaWeb, que estic estudiant aquesta setmana, insisteix en aquesta recomanació. A més de recordar que el català té una preferència marcada pels sintagmes de factura verbal, assenyala que «les construccions de base verbal solen ésser més succintes i clares, ni que sigui perquè fan supèrflua la concatenació de termes sinònims o equivalents per a indicar un mateix referent i obliguen, si per cas, a representar aquest referent per pronoms, sempre més àgils i, si s’apliquen adientment, inequívocs» (p. 179). Per tant, compte amb el que Albalat anomena l’«estil-substantiu». Els substantius són massa grisos quan es fan servir sense imaginació, sense sorpresa i sense audàcia. Com a recomanació general, que no com a regla, millor si fem servir una expressió basada en un verb que no en un substantiu.


Compte també amb els adjectius, sobretot amb l’abús dels epítets, que fan la prosa inflada i grandiloqüent, com la de les novel·les de Blasco Ibáñez. No és l’abundància ni la quantitat dels epítets, sinó, al contrari, la seua força i la seua sobrietat la marca del bon escriptor. L’adjectiu més odiós és l’adjectiu banal, inexpressiu, que caracteritza mal o que no caracteritza gens. Però no es tracta només de triar bé l’adjectiu. El lloc, la freqüència o la raresa dels adjectius canvien una frase.

Els estralls del règim indirecte —les ravages du régime indirect— és un dels defectes més subratllats per Albalat. Entén per règim indirecte no sols el que està regit per determinats verbs, sinó l’abús dels girs i genitius a partir de la preposició de. Sempre que un estil és obscur, desordenat i confús, la causa en sol ser el règim indirecte. Dos exemples. El primer de Voltaire, que va escriure la millor prosa del món, segons Borges: «On ne peut douter de la vérité de l’authenticité de ce rituel des barbares» (Essai sur les moeurs). Hauria estat més fàcil escriure: «On ne peut mettre en doute la vérité et l'authenticité de ce rituel des barbares». L’altre és de Ferdinand Brunetière, crític i historiador de la literatura i, segons Albalat, un maníac del règim indirecte, cosa que el portava a escriure d’una manera digressiva, fent marrades, com si estigués pujant o baixant escales: «On ne saurait douter de l’influence de Balzac sur la dernière manière de George Sand». Albalat corregeix: «On ne saurait mettre en doute l’influence de Balzac sur Georges Sand». El principal inconvenient del règim indirecte, a més de fer enrevessat l’estil, és que obscureix el sentit de les frases. La relació lògica entre una sèrie de mots lligats per la preposició de esdevé confusa o s’esvaeix.

Convé evitar també l’abús de les conjuncions i de les locucions prepositives, com ara en efecte, d’altra banda, en definitiva, evidentment, en realitat, comptat i debatut, tot plegat, siga com siga, de tota manera, etc. Aquestes falques no s’han de prodigar, si no volem que les frases semblen soldades artificialment. Les frases, més que lligades per les conjuncions, han d’estar lligades pel sentit i han d’impulsar el lector endavant. El mateix es pot dir sobre els paràgrafs d’un text. De vegades el lector té la sensació que el text no avança, que no entra en matèria, o que no la desenvolupa ni li treu suc, com si estiguéssem xipollejant en un fanguissar. Flaubert, després de corregir uns textos que havia escrit Louise Colet, li deia que no són les perles les que fan el collar, sinó el fil que les relliga.

Més coses: les repeticions. En la poesia les repeticions es poden utilitzar a tort i dret, i no passa res. El poeta queda com un senyor. En la prosa, no. Les repeticions no s’han d’evitar, com pensen alguns, per l’efecte cacofònic que produeixen en l’oïda delicada del lector. La cacofonia sol ser un símptoma d’un mal més profund: un error en la construcció de la frase, una falta concisió o el fet que la prosa no avança ni va al gra. La correcció d’una repetició no consisteix a reemplaçar un mot per un altre de sinònim, sinó a reescriure la frase d’una altra manera. Cercar un sinònim per no repetir un mot és repetir igualment. De vegades, volent suprimir una repetició d’aquesta manera mecànica, l’únic que aconseguim és fer-la més visible. Més que la repetició d’un mot o d’una expressió, s’ha d’evitar la repetició d’una idea. El Llibre d’estil de VilaWeb també insisteix sobre aquest punt en un apartat en què parla de la necessitat d’escriure amb discreció retòrica: «Un dels aspectes d’aquesta escriptura retòrica és, per exemple, el de l’ús de sinònims “per a no repetir”. Però aquest ús és, justament, un dels efectes de la repetició, i no pas la solució, que està basada en uns altres procediments» (p. 170). En alguns casos, però, la repetició està justificada. Pascal aconsellava repetir determinats mots, quan ho exigia la claredat del discurs.


Hi ha una altra mena de repetició, encara. Albalat deia que cada escriptor acaba presoner de la seua estètica i del seu gust, del seu estil particular, que en bona part està fet de fórmules i de procediments que li tornen a cada moment mentre escriu. Aquests hàbits d’expressió, si l’escriptor no vigila —si no corregeix a fons—, engendren aviat la monotonia. Hi ha un perill, o una fatalitat, quan prenem com a model l’escriptura dels grans autors: el més fàcil d’imitar són els seus tics, els seus manierismes. Se’ns apeguen de seguida, si no parem compte. Dos exemples de la literatura catalana. N’hi ha que no poden defugir alguns tics de la prosa de Pla, de la prosa de l’última època si més no, com ara l’abús d’adjectius acabats en -ble (plausible, considerable, notable, etc.) o l’expressió de vol gallinaci, que ha esdevingut ridícula de tan repetida. Uns altres, sobretot unes altres, han patit la influència nefasta de Mercè Rodoreda, que els obliga a enllaçar termes de manera compulsiva amb la conjunció i, la qual cosa, com tothom sap, produeix un efecte de naturalitat, de lirisme i de santa innocència.

Més que les receptes o les lliçons concretes que proposen els llibres d’Albalat, m’ha interessat la seua insistència a mantenir una actitud vigilant. Quan escrivim, deia, el primer que ens ve al cap és el clixé, l’embull, l’expressió imprecisa i descolorida. Per això defensava la superioritat de la correcció sobre la primera versió, que sol ser més simple i més banal. Com a consol, remarcava que «il n’est personne qui ne soit capable d’écrire un peu moins mal en se corrigeant».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada