Joaquim Mallafrè

Dijous passat va morir Joaquim Mallafrè, a vuitanta-dos anys. Professor, filòleg, assagista, Mallafrè és un dels grans traductors de la literatura catalana, a la mateixa altura que Riba, Sagarra, Nin o Feliu Formosa. Les traduccions d’aquests escriptors formen part, també, de la literatura catalana. Només per això ja val la pena llegir en català.

En aquest blog m’he referit més d’una vegada a les traduccions de Joaquim Mallafrè. No fa molt, vaig escriure una nota sobre dues novel·les d’Elizabeth Gaskell editades per Viena: Nord i sud i Les confessions dels senyor Harrison. Aquesta segona, una novel·la breu, de caràcter humorístic, estava traduïda per Mallafrè. És l’última traducció, crec, que va publicar. En aquella nota deia que feia temps que no m’ho havia passat tan bé llegint una novel·la. I que un dels motius que explicaven el plaer i la sensació de confort que m’havia produït aquella lectura era el bon gust i el sentit de l’idioma del traductor. Un bon gust i un sentit de l’idioma que no li fallaven mai. Afegia que qui vulga aprendre a escriure en català o qui vulga simplement llegir el millor català que es pot llegir a hores d’ara, ha de llegir els llibres que ha signat com a traductor Joaquim Mallafrè.

Va traduir al català, entre altres autors, tres grans clàssics de la literatura anglesa: Henry Fielding, Laurence Sterne i James Joyce. Del primer, el Tom Jones, publicat en dos volums en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal (MOLU). De Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy i Un viatge sentimental per França i Itàlia. De Joyce, Dublinesos i Ulisses. Mallafrè és, sobretot, el traductor de l’Ulisses. Recorde que el meu pare, quan parlava de la novel·la de Joyce, sempre s’hi referia com a l’Ulisses de Mallafrè.

El Tristam i l’Ulisses són dos llibres que no em canse de llegir mai. De vegades, per a divertir-me, i com una manera d’aprofundir en el coneixement de l’anglès i del català alhora, he confrontat alguns fragments de l’Ulisses de Mallafrè amb l’original de Joyce. Ara només n’esmentaré un exemple, extret del capítol setè. Aquest capítol, que transcorre en una redacció de premsa, està format per un seguit de fragments, cada un encapçalat per un titular, com si fos un diari. En l’original n’hi ha un que porta per títol Dear dirty Dublin. És molt fàcil de traduir. Fins i tot el puc traduir jo: Estimada, bruta Dublín. Segons la nota de Carles Llorach-Freixes a la seua traducció de l’Ulisses, editada per Funambulista, aquest titular és una expressió que va posar de moda la novel·lista irlandesa Sidney Owenson, lady Morgan (1781-1859). És una informació que s’agraeix, però que com a lector no em diu res ni em serveix de res. Llorach-Freixes la tradueix així: Sublim i insalúbrica Dublín. Deixem-ho córrer i vegem la traducció que en va fer Mallafrè: Pobra, bruta, estimada Dublín. El lector català hi reconeixerà de seguida els dos últims versos de l’«Assaig de càntic en el temple», de Salvador Espriu. Mallafrè ha aconseguit així que aquesta expressió de l’original anglès tinga també en català una ressonància literària. De genialitats com aquestes, n’hi ha moltes al seu Ulisses.

Fa més de deu anys vaig intercanviar amb Joaquim Mallafrè uns quants correus electrònics. Havia ressenyat en aquest blog la recent aparició d’El poni roig, de John Steinbeck, publicat per Viena en una traducció seua. Al final d’aquesta ressenya, hi havia escrit: «El fet que El cercle de Viena l’haja inclòs en el seu catàleg, tan atractiu, era una raó de pes per a llegir-lo, però potser no m’hi hauria acabat de decidir. El motiu fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador».

Al cap de poc, Mallafrè em va escriure un correu per donar-me les gràcies: «No ens coneixem personalment, em penso. Em balla pel cap que potser accidentalment ens hem trobat en alguna ocasió. La Isabel Monsó ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar el teu treball. La crítica de l’obra és precisa i veu els paral·lelismes i els mèrits narratius de El poni roig. Però no cal dir que el que m’ha arribat al cor és el teu judici, tan amable i positiu sobre aquesta meva traducció i les altres, que m’afalaga que coneixis. Potser el traductor no hauria de ser tan visible, no ho sé. En tot cas procuro ser fidel a l’autor en la mesura que sé i respectant els estils diferents, naturalment. Un avantatge és que tradueixo les obres que m’agraden i no accepto terminis massa breus per a donar la traducció a l’editorial. Per això admiro els traductors professionals que treballen amb tanta dignitat malgrat les exigències de treball a curt termini.»

Vaig aprofitar aquella ocasió, potser amb una certa temeritat, per suggerir-li la traducció d’alguns títols: «de vegades, m’agrada pensar que algun dia podré llegir en català, en traducció teua, The Anatomy of Melancholy i The Life of Samuel Johnson. I, posats a demanar, algun Dickens!» Mallafrè em va respondre de seguida: «Tinc el Burton en anglès i durant un temps vaig coquetejar amb la idea de traduir la seva Anatomy. Però la URV i feines més urgents me’n van fer desistir i ara ja sóc massa vell per a posar-m’hi (vaig fer 70 anys el 2 d’aquest mes). El Jaume Vallcorba em va proposar temps ha la traducció de la Vida del Dr. Johnson. La idea m’atreia; em va fer un esborrany de contracte, però tot i que em donava uns terminis llargs, li vaig dir que no em podia comprometre a una data fixa, que aniria fent i quan hi veiés el termini raonable d’acabament ja faríem el contracte i que de moment es veiés lliure de compromís. Sóc lent i m’angoixen les presses».

Em feia saber que «en vaig traduir un bon grapat de pàgines i, tot i l’interès de l’obra en gran part i en molts aspectes, hi va haver un moment que vaig dubtar si valia la pena traduir tota l’obra. Tenia sentit per a un lector català llegir llistes de despeses domèstiques o de detalls sense transcendència? Vaig pensar si no seria millor fer-ne una continuació abreujada, però, tot plegat vaig anar deixant-ho i ara ja no crec que ho reprengui». Mallafrè em va adjuntar amb el seu correu un fitxer word amb tot el que havia traduït d’aquella obra. Fa un total de 264 pàgines, que corresponen aproximadament a una cinquena part de l’original, acompanyades de 281 notes del traductor sobre diversos aspectes del text. La traducció és excel·lent. Em deia, encara: «tingues en compte que, en ser incompleta, caldria revisar-la molt al final: unificació de situacions, tractaments, etc. Però en fi, si t’hi vols entretenir, potser trobaràs certa gràcia en els versos de Johnson que hi són reproduïts, en els episodis de la seva vida, de la confecció del Diccionari; vaja, pren-t’ho com una mostra de simpatia».

Aquesta traducció interrompuda em produeix un sentiment de recança. Tant se val. Tornaré a llegir aviat el Tristram i l’Ulisses de Mallafrè.