“El poni roig” de John Steinbeck

De tant en tant m’agrada fer una ullada al web de Viena Edicions, una de les anomenades “petites editorials”, sobretot a la seua col·lecció El cercle de Viena, dedicada a “a la descoberta de clàssics moderns del segle XX fins ara inèdits en català o a la recuperació d'edicions descatalogades o oblidades”. Fa poc hi vaig veure que havien publicat  El poni roig  de John Steinbeck. No havia llegit res d’aquest autor, ni Homes i ratolins, que va traduir Pedrolo per a Proa, ni La perla ni El raïm de la ira. Ni tan sols he vist la pel·lícula que va fer John Ford d’aquesta última novel·la. Aquest desconeixement meu no obeeix a cap prevenció envers Steinbeck: simplement, no es pot llegir tot. El fet que El cercle de Viena l’haja inclòs en el seu catàleg, tan atractiu, era una raó de pes per a llegir-lo, però potser no m’hi hauria acabat de decidir. El motiu  fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador.

Com sempre, Mallafrè no m’ha decebut: la seua traducció és excel·lent. I El poni roig, una narració molt bella. Està dividida en quatre parts que, encara que admeten una lectura per separat, es troben lligades pels mateixos personatges, per la localització i per una sèrie de motius temàtics i simbòlics. Segueixen també una progressió cronològica, però la transició entre un relat i un altre no és tan òbvia com en els capítols d’una novel·la. La línia temporal no ve marcada per  un progrés evident, i té més aviat un caràcter cíclic, remarcada per la insistència en el pas i el retorn de les estacions. El personatge central és Jody Tiflin, un xiquet de deu anys que viu aïllat en un ranxo de les muntanyes de Califòrnia amb els seus pares. Els quatre relats d’El poni roig il·lustren diferents moments en la vida de Jody en la seua evolució des de la infantesa a l’edat adulta. El tema de l’infant o, més encara, de l’adolescent que ingressa en l’edat adulta, o que entreveu les característiques de l’edat adulta, és un motiu recurrent en la narrativa nord-americana.

John Steinbeck (1902-1968)

La majoria de les vegades el narrador utilitzat per Steinbeck no analitza l’interior dels personatges i es limita a descriure’n la vida a través de les paraules exteriors i de les accions. I, juntament amb les paraules i accions, el paisatge físic en què viuen. Les descripcions de la naturalesa, de les plantes i dels animals, del canvi de les estacions, acompanyen la descripció de les rutines humanes i contrasten amb elles: “Encara hi havia claror al cel per damunt dels turons. Va veure un falcó que volava tan alt que el sol l’agafava de ple i semblava l’esclat d’una espurna.” “Sentia una incertesa en l’aire, un sentiment de canvi i de pèrdua i de guany de coses noves i desconegudes. Cap al cim, dues grans aures, els voltors negres de coll roig, planejaven ran de terra i les seves ombres lliscaven davant d’ells, uniformes i ràpides.” Aquest punt de vista narratiu es reforça amb l’enfocament en la mirada del xiquet: una mirada despullada, neta encara de codis i de prejudicis.

En El poni roig aquesta tècnica objectiva, o objectivista, compartida per altres autors de la Generació perduda com Hemingway o Dos Passos, té el contrapunt insistent d’alguns elements narratius que juguen un paper simbòlic com ara les referències als voltors, o al xiprer negre o a la font que hi ha a prop del ranxo, així com per la xarxa de relacions i variacions que s’estableixen entre els personatges, els animals i el paisatge, cosa que dóna a la prosa de Steinbeck una gran densitat i intensitat. Hi ha la vida exterior. N’hi ha una altra de poètica o simbòlica, que és la que dóna sentit a la primera. (Aquest procediment, però, té un perill: que els jocs de relacions i de referents simbòlics acaben sent tant recercats com les famoses coincidències dels arguments novel·lescos decimonònics.)

El primer relat, que dóna títol al llibre, es centra en el poni que li regala a Jody el seu pare. Un regal excitant i meravellós, que acaba tràgicament. En el tercer, La promesa, tota la il·lusió d’infant de Jody és, de nou, tenir un cavall propi. Amb el seu treball a l’estiu, paga que un semental cobrisca una egua del ranxo. I tindrà un poltre, però aquest relat, com el primer, també acaba amb una mort: la de l’egua, que ha de ser sacrificada en el part. L’experiència és amarga: Jody aprèn o sent que sovint allò que aconseguim ho obtenim a partir del dolor o de la mort dels altres. Aconsegueix el cavall, la seua màxima il·lusió, però li’n queda un regust amarg, un sentiment d’egoïsme i de culpa.

La segona narració —Les grans muntanyes— i la quarta —El guia de la gent—, també estan lligades entre si per aquest joc de variacions entorn d’uns motius que es repeteixen. En aquests dos relats l’element que catalitza la reacció de Jody és l’arribada al ranxo d’un home vell. Tots dos són tractats pel pare de Jody de manera insensible i freda, en contrast amb l’admiració i la curiositat que sent el nen. El primer vell, el Gitano, representa per a Jody una imatge de la solitud i el misteri de la vida. El segon és l’avi del xiquet, que acudeix a visitar-los al ranxo. Li agrada contar una i altra vegada l’experiència central de la seua vida: la història de la caravana que va dirigir a través de les praderies en la conquesta de l’oest, ara ja llunyana i acabada. El nét l’escolta meravellat, però el pare de Jody està fart de sentir la història de sempre i no ho dissimula. Decebut, l’avi constata que “Em sento com si l’expedició no hagués valgut la pena”. Com si hagués viscut debades: “I després vam arribar al mar i s’havia acabat. Això és el que hauria d’explicar en comptes de tantes històries.” El desig que sent Jody d’una vida més lliure i més intensa, representada per l’aventura de l’avi,  es confronta amb el balanç desolat que en fa el vell.

Llegiu El poni roig, si teniu temps. Crec que us agradarà. Mentrestant, podeu veure aquest vídeo d’El poni roig i escoltar-ne un fragment en la veu del traductor, Joaquim Mallafrè: