Dues novel·les d’Elizabeth Gaskell

Vaig llegir, primer, Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell, publicada recentment per Viena en la col·lecció Club Victòria. I després, al cap de molt poc, Les confessions del senyor Harrison, apareguda un any abans en la mateixa col·lecció. Tenia ganes de llegir alguna novel·la d’aquesta autora, que és una de les baules fonamentals de la cadena que va de Jane Austen a George Eliot. Vaig començar per Nord i sud. El títol m’atreia com un imant. En principi Gaskell havia pensat que es digués Margaret Hale, del nom de la protagonista, però Dickens, director de la revista Household Words, on es va publicar en fulletó, va insistir a titular-la Nord i sud. Per sort, es va imposar el parer de Dickens.

Nord i sud és una novel·la social, com Temps difícils, del mateix Dickens, editada un any abans. La jove Margaret Hale es veu obligada a abandonar amb els seus pares el poblet on havia nascut, a l’Anglaterra rural del sud, per anar a la ciutat de Milton, Manchester en la realitat, al cor de la Revolució Industrial. Allà, entra en contacte amb un nou ordre social, dominat pel conflicte entre els patrons de les fàbriques i els treballadors del tèxtil. I coneix el senyor Thornton, un jove empresari, amb unes idees i uns valors oposats del tot als seus. Entre tots dos es desenvolupa una relació plena de tensió, que es modula entre l’atracció i l’aversió fins a la resolució final.

La descripció i la crítica que fa Gaskell del món creat per la industrialització és, crec, més complexa i matisada que la de Dickens en Temps difícils. Nord i sud mostra en aquest punt una de les qualitats que més aprecie en els novel·listes realistes: la imparcialitat, que és la primera condició per a aconseguir una representació literària mínimament objectiva. El títol de la novel·la no al·ludeix a un enfrontament maniqueu entre dos mons socials, sinó al procés de canvi que experimenten els personatges protagonistes quan es veuen confrontats amb modes de vida i de valors diferents, en una mena de viatge d’anada i tornada.

Les conviccions cristianes de Gaskell la porten a reivindicar la necessitat d’una mútua comprensió i col·laboració entre obrers i fabricants, però les seues creences no li impedeixen en cap moment de veure les coses com són. El seu moralisme és escassament prescriptiu i prefereix observar el comportament humà. Denuncia les condicions de vida dels obrers, la tendència dels fabricants a recórrer a la força —la força pública—, o en el millor dels casos, la seua actitud paternalista amb els treballadors. Però alhora admira la seua empenta i la seua capacitat de decisió, i reconeix que també tenen les seues raons. Gaskell deixa parlar a uns i altres. La descripció de la vaga és molt bona, i recorda la que més tard va fer Émile Zola en Germinal. Això sí, en Nord i sud no hi trobarem la desolació desesperada que recorre de cap a cap la novel·la de Zola.

Gaskell no exalta la vida rural contra la ciutat industrial. Un dels aspectes més interessants de la novel·la és el procés que porta la protagonista a admirar la vitalitat d’una ciutat com Milton, «l’energia amb què es vencien dificultats immenses fàcilment». Abans, al poc d’establir-se allí, era molt més reticent. Reconeixia que al sud hi havia menys progrés, però també menys patiment. I que els pobres de les comunitats rurals del sud «no tenen l’expressió esgarrifosa de ser conscients amb abatiment de la injustícia que veig per aquí». Al sud, els pobres no odiaven ni feien mala cara als seus superiors. A Milton, sí.

Així i tot, a poc a poc, encara que Margaret no oblida en cap moment el fum, la lletjor agressiva de la ciutat industrial i els enfrontaments entre obrers i patrons, aprecia com més va més les qualitats de Milton. Quan un obrer li diu que vol anar-se’n a treballar al camp, ella li ho desaconsella amb aquestes paraules: «No suportaríeu una vida tan avorrida; no sabeu com és; us consumiria com el rovell. Els qui han tingut sempre aquesta vida estan acostumats a remullar-se en aigües estancades. Treballen dia rere dia a la vasta solitud dels camps humits de boira; sense parlar ni aixecar el cap, acotats i abatuts. Fangar la terra és molt dur, i els va apagant l’enteniment de mica en mica; la monotonia d’una feina tan feixuga els entumeix la imaginació; no volen trobar-se per parlar d’idees i especulacions, per més salvatges i inconsistents que siguin, quan acaben de treballar; se’n van a casa brutalment extenuats, pobres criatures! I només pensen a menjar i reposar».

En un altre pas, el narrador remarca la dificultat de trobar una criada, perquè costava «trobar en una ciutat manufacturera, ningú que no preferís el sou més alt i l’àmplia independència que suposava treballar en una fàbrica». El senyor Thornton, també evoluciona com Margaret i acaba adoptant una actitud més comprensiva, més humana, encara que això no el fa caure en la ingenuïtat: sap que sempre hi haurà vagues.

Gaskell ha estat criticada com a novel·lista per l’ús d’alguns efectes melodramàtics, per la tendència de recórrer a coincidències a l’hora de fer avançar la trama argumental, o per eliminar determinats personatges, quan ja no li fan servei, per mitjà d’una malaltia sobtada i ràpida, que no els fa patir massa. A més, al lector actual li pot semblar que la protagonista de Nord i sud plora massa. És cert. Però no és que tinga l’aixeta fluixa, sinó que té motius per a plorar. Que plore, doncs. El gran talent que tenia Elizabeth Gaskell per a contar històries i crear personatges fa que oblidem de seguida totes aquestes objeccions.

Nord i sud va influir a fons en Middlemarch, de George Eliot, «una de les poques novel·les angleses escrites per a adults», segons Virginia Woolf. Eliot va prendre Margaret Hale com a model de Dorothea Brooke, la protagonista de Middlemarch. Margaret és un model de dona assenyada, intel·ligent i amb caràcter. Carrega amb responsabilitats i decisions, mentre els altres es lamenten i es posen les mans al cap. I es planteja què ha de fer de la seua vida. Cap al final de la novel·la, la narradora remarca que Margaret «va mirar de resoldre aquell problema tan gran al qual s’enfrontaven tantes dones: el de fins a quin punt cal cedir amb obediència davant l’autoritat i què ens podem quedar per a nosaltres per actuar amb llibertat». També té molt de ganxo. En la novel·la se li declaren dos pretendents, de manera sobtada i maldestra. Ella, és clar, els diu que no, cosa que augmenta el respecte que el lector sent per ella. Margaret Hale i Dorothea Brooke són el contramodel de la dona frívola i tonta, representada en Nord i sud per Edith, la cosina de Margaret, i en Middlemarch per l’exasperant Rosamond Vicy. George Eliot va prendre també d’Elizabeth Gaskell el gust per les observacions socials i psicològiques. Al seu torn, Middlemarch va influir decisivament en la Recherche de Marcel Proust. Poques bromes.

Acabada Nord i sud, vaig recordar un consell de Flaubert: «pour qu’une expérience soit bien faite, il faut qu’elle soit réitérée.» De manera que vaig començar una altra novel·la de Gaskell: Les confessions del senyor Harrison, una novel·la breu (135 pàgines enfront de les 600 de Nord i sud), que es pot etiquetar com a novel·la humorística, un subgènere que té una tradició important en la literatura anglesa. El jove doctor Harrison, narrador de la història, ha acceptat una posició d’ajudant de metge a la petita localitat rural de Duncombe, on cinc de cada sis habitants són dones. Aviat es fixa en Sophy, la filla del rector, però sense voler-ho el jove doctor es trobarà al bell mig de còmiques equivocacions i festejos involuntaris.

Feia temps que no m’ho havia passat tan bé llegint una novel·la. La vaig començar de matí, només alçar-me, amb el propòsit de llegir-ne uns pocs capítols com una manera d’agafar el to abans de posar-me a escriure. Ai, els propòsits, bons o dolents! Aquell matí no vaig escriure ni una ratlla. Però em vaig llegir Les confessions del senyor Harrison d’una tirada. De tant en tant, aprofitant que era sol a casa, esclatava en una riallada.

Com en Nord i sud, de tant en tant Gaskell anota el seu relat amb algunes observacions benhumorades que criden l’atenció per la seua exactitud i pel que tenen de comprensió del comportament humà. La comicitat en Gaskell és un efecte derivat de la ironia. Sobre la senyora Munton, viuda de més de seixanta anys i una mica sorda, assenyala que «com totes les persones sordes que he conegut, era molt parladora, potser perquè quan parlava sabia de què anava i en canvi li passava tot per alt quan era un altre qui començava la conversa». I aquesta altra, encara: «Tothom va riure. Les bromes sobre el matrimoni fan gràcia a tothom; és comprensible.» Ehem! He qualificat Les confessions del senyor Harrison de novel·la humorística. Però en un dels episodis es narra la mort d’un xiquet, de diftèria. Quan el senyor Harrison abandona la casa del xiquet mort, ens diu, només: «Jo, amic de poc, gairebé un estrany, no em podia quedar més temps. El carrer estava tan silenciós com sempre; hi feia la mateixa ombra perquè encara no eren les quatre. Però aquella nit una ànima havia abandonat aquest món.»

Hi ha un altre motiu, i no és el menys important, per a explicar el plaer despreocupat i la sensació de confort que m’ha produït la lectura d’aquesta novel·la: la traducció de Joaquim Mallafrè. Mallafrè té un bon gust i un sentit de l’idioma que no li fallen mai. Qui vulga aprendre a escriure en català o qui vulga simplement llegir el millor català que es pot llegir a hores d’ara, ha de llegir els llibres traduïts per Joaquim Mallafrè.

Mentrestant, continuaré fent cas del consell de Flaubert, i reiteraré l’experiència de llegir Gaskell. A la meua biblioteca tinc, en anglès, la biografia que va escriure de Charlotte Brontë. Aquest llibre, que va crear el mite de les germanes Brontë, el vaig comprar, ja fa molts anys, a Oxford, en una llibreria de vell. Crec que li ha arribat l’hora. I de seguida que puga llegiré dues obres més de Gaskell que estan traduïdes al català: La cosina Phillis i Cranford, publicades per Edicions 1984 i Adesiara respectivament.