Pàgines

diumenge, 1 de desembre del 2019

Tardor de traduccions

Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?

Així comença l’«Oda a la tardor» de John Keats, que he reproduït en la traducció de Marià Manent. En el camp literari, aquesta tardor ens ha dut una abundant collita de traduccions d’obres fonamentals de la literatura universal. En faig un repàs breu. Joan Casas i Feliu Formosa han publicat en una coedició de Comanegra i l’Institut del Teatre la seua traducció de totes les tragèdies de Sòfocles, que ve a afegir-se a les traduccions clàssiques de Carles Riba, una en prosa i l’altra en vers. Recordareu que se n’ha reeditat fa poc la traducció en prosa de les tragèdies tebanes —Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos— en la col·lecció Bernat Metge Essencial (vegeu Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials). Joan Casas i Felliu Formosa han traduït les tragèdies de Sòfocles en versos decasíl·labs, amb la intenció que puguen ser dites damunt d’un escenari. Sembla que els actors pateixen excessivament amb Riba. Com escriu Feliu Formosa en un text que acompanya aquesta edició, «de cara a la feina que jo em plantejava amb els meus alumnes, veia dos problemes en les traduccions ribianes: d’una banda, la fidelitat a l’original amb un llenguatge que potser responia més a criteris filològics que escènics per la manera com Riba va efectuar aquest meritori treball; de l’altra, el temps transcorregut des que aquestes traduccions van ser realitzades». Aquesta nova traducció de Sòfocles es llegeix molt bé. N’he comparat algun fragment amb la traducció en prosa de Riba. Sorprenentment, algunes de les solucions de Riba resulten de vegades més col·loquials. Una altra cosa és la seua traducció en vers, que esdevé hermètica en més d’un punt. Joan Casas ha redactat un extens i documentat pròleg en què exposa les principals característiques de les seues tragèdies de les tragèdies de Sòfocles des del punt de vista teatral.

Continuant amb les literatures de l’antiguitat clàssica, abans de l’estiu vaig llençar les campanes al vol des d’aquest blog per celebrar l’aparició de l’excel·lent traducció en prosa de la Ilíada de Montserrat Ros (vegeu Gran esdeveniment, Ja tinc el meu exemplar i Una nota comparant les traduccions de la «Ilíada» de Joan Alberich i de Montserrat Ros). Encara no ens havíem recuperat de la commoció que acaba d’aparèixer una nova traducció de la Ilíada, en vers, a cura de Pau Sabaté. Aquest títol inaugura una nova col·lecció de la Bernat Metge, dins el procés de renovació d’aquest editorial: la Bernat Metge Universal. Enric Cassases ha redactat un pròleg en què recorda els moments més memorables del poema homèric. Potser, per a alguns lectors es plantejarà un problema greu: quina llegir de les dues traduccions? Totes dues! El fet que hi haja dues traduccions, de tanta qualitat, és una excusa perfecta per a llegir i rellegir aquesta obra. A més, una està en prosa i l’altra en vers (aquesta última ha tendit a fer servir un català més planer). Totes dues, doncs. Ho sé, ho sé: ars longa, vita brevis. D’acord: em quede amb la de Montserrat Ros. 

Totes aquestes obres —les tragèdies de Sòfocles, la Ilíada— demanen un cert esforç i una inversió de temps important. Pensant en els qui s’espanten davant dels volums gruixuts, i pensant també en els qui els agrada la intensitat i concentració, Viena Edicions ha inaugurat la col·lecció Petits plaers, dedicada al gènere narratiu de la nouvelle o novel·la curta (vaig dedicar una entrada a aquest subgènere en Un son profund, pàgines 270-271, contrastant-lo amb el conte i la novel·la). Ja porten publicats set títols, entre els quals El regne de les dones d’Anton Txékhov, Dos amics d’Ivan Turguénev i Aquell estiu sufocant d’Eduard von Keyserling, per citar només els que he llegit fins ara. L’últim, que acaba d’aparèixer, és El blat tendre de Colette. Són volums de format petit, molt ben editats, d’una extensió entre 90 i 120 pàgines.

Adesiara, la mateixa editorial que ha publicat la Ilíada traduïda per Montserrat Ros, ha tret una altra obra fonamental: el Divan occidental-oriental de Goethe, en traducció de Manuel Carbonell. Alguns dels poemes d’aquest llibre van ser musicats, entre altres, per Schubert, Schumann, Mendelssohn, Richard Strauss i Schoenberg. Poca broma! A més d’aquest llibre de poemes, la mateixa editorial ha publicat La taverna, d’Émile Zola, una novel·la de més de cinc-centes pàgines, en traducció de Carles Llorach-Freixes, i La història del bon vell i la bella joveneta, d’Italo Svevo, una narració d’unes assequibles setanta pàgines. 

Reprenem l’alè i continuem. Edicions de 1984 ha publicat La bruixa, de Jules Michelet, en traducció d’Anna-Maria Corredor. No l’he llegida encara, però té molt bona pinta. Michelet va concebre aquesta obra com un estudi històric, però es deu llegir com una novel·la. M’agradarà comparar-la amb Els dimonis de Loudun, d’Aldous Huxley.

I he deixat per al final el que per a mi és la bomba grossa: la traducció d’Eugeni Onegin que ha fet Arnau Barios, que ha aparegut en el Club Editor. Aquest llibre de Puixkin, una novel·la en vers, plena de frescor, riquíssima de contingut, d’una vivacitat que no decau mai, és una de les obres mestres de la literatura universal. Va constituir el model i el fonament de tota la novel·lística russa del XIX. Si no és més coneguda i llegida fora de la seua àrea linguïstica és perquè és molt difícil de traduir. En català ja en teníem una traducció molt bona, en prosa, de Xavier Roca-Ferrer, a partir de la traducció a l’anglès de Nabòkov, publicada per Columna el 2001. Però l’Eugeni Onegin necessita el vers i la rima. Barios ha reproduït tots dos en la seua traducció, cosa que en principi és impossible. El resultat, amb algunes excepcions, inevitables, és esplèndid. 

I no dic res de les dues traduccions al català de la Recherche de Proust que van fent el seu curs: la de Josep Maria Pinto, que està editant Viena, i la de Valèria Gaillard. Proa acaba d’editar els tres primers volums d’aquesta última. 

Com podeu veure, en aquesta repassada m’he centrat només en traduccions d’obres clàssiques de la literatura universal. Es tracta en tots els casos de lectures imprescindibles, obligatòries. Està clar que no ens podem girar de feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada