dilluns, 20 de maig de 2019

Una nota comparant les traduccions de la «Ilíada» de Joan Alberich i de Montserrat Ros

En l’entrada anterior, sobre l’aparició de la Ilíada traduïda per Montserrat Ros, hi vaig reproduir al final uns fragments d’aquest poema homèric en dues traduccions diferents —la de Joan Alberich, publicada el 2012, i aquesta de Montserrat Ros—, sense dir-ne res. Prudentment, no em vaig mullar, i vaig deixar que els seguidors de la serp blanca se’n fessen una idea pel seu compte. Un d’aquests lectors, Marià Sais, ha recollit el guant i va publicar dissabte passat aquest comentari: «Doncs la més antiga em sembla més planera. De vocabulari i sintaxi. Pensava que seria al revés». Aprofitant que algú ha fet el primer pas, intentaré comentar una mica les dues traduccions. 

Cal dir que l’observació de Marià Sais és exacta. La traducció d’Alberich sembla més planera. Si més no, aparentment. De fet, Jaume Pòrtulas, que ha redactat un dels estudis introductoris a aquesta edició, remarca que la traducció de Montserrat Ros és un model de prosa culta neonoucentista i afegeix que aquest és precisament el registre més adequat per a la majoria de les obres de l’antiguitat clàssica. Deixant de banda aquestes consideracions generals, potser el millor per fer-nos una idea més clara de les característiques i el valor d’aquestes dues traduccions és comparar-ne un fragment en les versions respectives mitjançant un exercici de close reading. Per raons de comoditat i d’eficàcia, he triat un fragment molt breu, el de la invocació inicial. El torne a reproduir aquí segons les dues traduccions:

Canta, deessa, la còlera funesta d'Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d'herois a l'Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s'acomplia, des que per primer cop s'enfrontaren barallant-se l'Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.
(Cant I. Traducció de Joan Alberich.)

Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu, ira que causà als aqueus sofrences sens fi, enfonsà a l'Hades intrèpides ànimes d'herois en gran nombre i a ells els féu presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya —s'acomplia el designi de Zeus!—, des d'aquell primer dia que, havent-se barallat, van separar-se l'Atrida, rei d'homes, i el diví Aquil·leu. 
(Cant I. Traducció de Montserrat Ros.)

Montserrat Ros tradueix aquest text en una sola clàusula, amb la qual cosa reforça expressivament el caràcter d’invocació que tenen els primers versos de la Ilíada. A més, aconsegueix una continuïtat rítmica i una fluïdesa que no té la traducció d’Alberich. Si ens fixem en les tries lèxiques, d’entrada pot semblar que Ros es decanta per mots més formals o cultes. Així, Alberich fa servir «sofriments» i «voluntat», allà on Ros tradueix «sofrences» i «designi». Si ens fixem més, però, observem que en altres casos, molt sovint, ocorre justament el contrari. Així, en la traducció d’Alberich apareix un mot com «aus», mentre que Ros tradueix «ocells de rapinya», que és una solució més precisa i, per tant, més clara. També resulta més formal, més «literari» el sintagma complet, la «pastura dels gossos i menja de les aus» d’Alberich que no la «presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya» de Montserrat Ros. Més exemples en la mateixa direcció: Alberich tradueix «precipità a l’Hades» i «ànimes esforçades», mentre que Ros «enfonsà a l’Hades» i «ànimes d’herois». Un altre detall que val la pena destacar: en la primera frase de la invocació Ros repeteix l’antecedent «ira», mentre que Alberich el pronominalitza amb el relatiu compost «la qual», una solució més formal, més separada de la llengua oral. 

Per acabar, fixem-nos en l’última frase: «des que per primer cop s'enfrontaren barallant-se l'Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu», en la versió d’Alberich, i «des d'aquell primer dia que, havent-se barallat, van separar-se l'Atrida, rei d'homes, i el diví Aquil·leu», en la de Ros: «des d'aquell primer dia» és, de nou, una solució més precisa, només una mica!, que no «des que per primer cop». Més important és la segona part de la frase: «s'enfrontaren barallant-se» d’Alberich és una expressió redundant, mentre que «havent-se barallat, van separar-se» de Ros és, de nou, més precisa i més clara. 

Segurament, és una frivolitat per part meua valorar aquestes dues traduccions a partir d’un fragment tan breu. Crec, però, que les conclusions a què he arribat serien les mateixes comparant-ne fragments més extensos. Torne a insistir que les dues traduccions són molt bones. Així i tot, em sembla que la de Montserrat Ros és superior literàriament. És una gran traducció, encara que, com adverteix Jaume Pòrtulas, no és, no pot ser, «un final definitiu: la traducció perfecta i definitiva d’una obra mestra de la literatura universal és una quimera». És cert. També ho és, crec, que la Ilíada de Montserrat Ros quedarà com una de les grans traduccions de la literatura catalana.

1 comentari:

  1. Pels fragments que utilitzes (admeto que no conec gaire cap de les dues versions), es nota que M. Ros cerca més marcadament el ritme dactílic en la seva prosa, restituint la sensació que hom té quan es llegeix l'hexàmetre original. I això és molt important, ja que treure el ritme a la poesia és com treure la música a una cançó. Crec que hauria pogut traduir en vers, car el rime hi és. Però bé, la prosa dona la possibilitat de tenir més flexibilitat i evitar forçar molt la llengua quan el joc es torna més lleig. D'altra banda, la F. Bernat Metge té com a criteri traduir sempre la poesia en prosa (entenent-la més aviat com a guia per a la lectura de l'original).
    Sobre quina sigui la millor versió de la Ilíada, acceptant la teva «provocació», jo proposaria una tercera versió -aquesta sí, la conec-, la traducció de Miquel Peix, utilitzant el mateix fragment:
    «Canta, deessa, la ira funesta d'Aquil·les Pelida,
    ira que obrí als aqueus el camí d'innombrables sofrences,
    i Hades avall estimbà d'herois mil ànimes fortes,
    fent d'aquestos mateixos herois pastura de gossos
    i àpat de tots els ocells, mentre Zeus son designi acomplia.
    Canta primer de tot la baralla que féu que l'Atrida
    cap de guerrers, i Aquil·les diví renyits se n'anessin.»

    No sé quina de les tres és més bona, però es pot dir que a Homer no li han faltat bones traduccions catalanes.

    Salutacions!

    ResponElimina