Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

De la personalitat de Montserrat Ros com a traductora, que va treballar durant molt anys en la Bernat Metge com a correctora i editora (en el sentit anglosaxó), Pòrtulas en destaca, a més de la seua preparació i meticulositat, el seu extraordinari domini de la llengua: «la tria de la paraula exacta i, molt especialment, de l’ordre de les paraules dins la frase podia arribar-la a obsessionar. […] D’altra banda, també sabia mostrar, de tant en tant, una habilitat que avui dia ha esdevingut gairebé insòlita: la de trobar expressions que sonessin populars sense que els calgués ésser barbarismes». Per la seua banda, Joan Raventós, que ha redactat la nota de l’editor, remarca que Montserrat Ros «va donar a la prosa de la seva traducció un to marcadament poètic, ja que s’hi pot resseguir amb facilitat la cadència dels hexàmetres de l’original». 

En l’actualitat, el lector en català disposa de quatre traduccions de la Ilíada. N’hi ha dues en vers, en hexàmetres. Una a cura de Manuel Balasch (que en va fer dues versions: Selecta, 1971; Proa, 1997) i una altra de Miquel Peix (Alpha, 1978). La traducció de Balasch, en les dues versions, és molt enravenada, il·legible de vegades. Fa servir un català de filferro. La de Miquel Peix és més fluïda, però només per comparació a l’anterior. El lector farà bé d’evitar-les, a no ser que estiga animat per unes inclinacions masoquistes irreprimibles. La Iíada en català no ha tingut el seu Riba. No el podia tenir. 

En prosa n’hi ha dues: la que va publicar Joan Alberich en la col·lecció Clàssics de Grècia i Roma de La Magrana, on va publicar també una traducció de l’Odissea, i ara, aquesta de Montserrat Ros. La de Joan Alberich és molt bona, i està editada a un preu més assequible. Quina de les dues és millor? Tractant-se de dues traduccions de tanta qualitat, la pregunta segurament no té molt de sentit. Així i tot, no he pogut resistir la temptació i he comparat alguns fragments de totes dues. Aquí en teniu una mostra, perquè us en feu una idea i jutgeu vosaltres mateixos. Atenció als matisos!:

Canta, deessa, la còlera funesta d'Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d'herois a l'Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s'acomplia, des que per primer cop s'enfrontaren barallant-se l'Atrida, cap de guerrers, i eldiví Aquil·leu.

(Cant I. Traducció de Joan Alberich.)

Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu, ira que causà als aqueus sofrences sens fi, enfonsà a l'Hades intrèpides ànimes d'herois en gran nombre i a ells els féu presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya —s'acomplia el designi de Zeus!—, des d'aquell primer dia que, havent-se barallat, van separar-se l'Atrida, rei d'homes, i el diví Aquil·leu. 

(Cant I. Traducció de Montserrat Ros.)

Havent parlat així, començava a sortir del consell. Els altres reis portaceptres s'aixecaren i obeïren el pastor de pobles. Al seu darrere van seguir les tropes. Tal com els eixams d'abelles apinyades surten sempre sense parar d'una roca balmada i volen arraïmades damunt les flors primaverals i a bandades voleien les unes aquí i les altres allà, així innombrables grups de guerrers procedents de les naus i de les tendes desfilaven vora la mar profunda, en grups, cap a l'assemblea. 

(Cant II. Traducció de Joan Alberich.)

I, havent parlat així, es retirà del consell, ell el primer, i els reis, portadors de ceptre, es van aixecar i obeïren el pastor de tropes. I les tropes van acudir en tropell. Com eixams d'apinyades abelles que ixen d'una roca balmada sempre renovades i arraïmant-se volen damunt les flors primaverals, mentre van voletejant en bandades, les unes per ací, les altres per allà, així tan nombrosos eren els guerrers que, procedents de les naus i les tendes, s'arrengaven amunionant-se davant la profunda riba marina per anar a la junta. 

(Cant II. Traducció de Montserrat Ros.)

Glauc, fill d'Hipòloc, i el fill de Tideu van coincidir al mig dels dos bàndols, desitjosos de lluitar. Quan ja eren a prop, avançant l'un contra l'altre, Diomedes, bo en el crit de guerra, li va dir en primer lloc: «¿Qui ets tu, el més valerós entre els homes mortals? Abans mai no t'havia vist a la lluita, que atorga la fama als homes; tanmateix, ara et destaques de molt sobre tots els altres amb el teu coratge, perquè has esperat la meva llança de llarga ombra. Fills de pares desgraciats són els qui s'oposen a la meva fúria. Tanmateix, si ets un dels immortals que ha baixat del cel, jo no lluitaria amb els déus celestes. Ni tan sols va viure gaire temps el fill de Driant, l'esforçat Licurg, que amb els déus immortals es barallà. Ell, en altre temps, va perseguir les dides del delirant Dionís pel sagrat Nisèion. Totes alhora van deixar caure a terra els tirsos, colpejades pel criminal Licurg amb l'agulló per als bous. Dionís, espantat, s'enfonsà a les onades de la mar, i Tetis el va rebre al seu si, esfereït. El dominava una tremolor fortíssima pels crits d'aquell home. Ben aviat s'irritaren contra ell els déus, que viuen feliçment, i el fill de Cronos el va deixar cec. I ja no va viure gaire temps, perquè es va fer odiós a tots els déus immortals. Jo tampoc no voldria lluitar contra els déus benaurats. Si ets un dels mortals, que mengen fruit de la terra, vine més a prop, perquè ben aviat arribis als límits de la teva ruïna». 

     Al seu torn, l'il·lustre fill d'Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per què em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». 

(Cant VI. Traducció de Joan Alberich.)

Glauc, fill d'Hipòloc, i el fill de Tideu, delejant combatre, es van avançar fins al mig dels dos bàndols, i, quan es trobaren a prop marxant l'un contra l'altre, Diomedes de potent crit de guerra fou qui, parlant el primer, va dir: «¿Qui ets tu, tan intrèpid, entre els homes mortals? Mai abans no t'he vist en la lluita que els herois glorifica, i ara ultrapasses de molt tots els altres amb la teva audàcia, que goses posar-te a l'abast de la meva pica d'ombra allargada. Els qui afronten la meva fúria són fills de malfadats! Mes, si ets un immortal que ha davallat del cel, jo per res no contendria amb els déus celestials. No!, que tampoc el fill de Driant, el poderós Licurg, no visqué gaire temps, ell que combatia les deïtats celestes: un jorn empaità les nodrisses de l'embriac Dionís, costa avall del sacratíssim Nisèion, i totes a l'una van deixar caure a terra els seus tirsos, colpides amb l'agullada dels bous per Licurg, occidor de guerrers; i Dionís, volent escapar-se, es va cabussar dins les ones marines. Tetis 1'acollí esbalaït a la seva falda, tot tremolós pels crits d’aquell home. I els déus, de vida molt fàcil, van avorrir Licurg, i el de Cronos el privà de la vista, i ja no visqué gaire temps, car es va fer odiós a tots els eterns. Jo no voldria contendre, doncs, amb els déus benaurats. Però, si, tanmateix, ets un dels mortals que s'alimenten dels fruits de la terra, apropa't més a mi, que així arribaràs abans al terme de la mort.» 

     I l'egregi fill d'Hipòloc li va respondre al seu torn: «Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D'igual manera s'esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s'extingeixen».

(Cant VI. Traducció de Montserrat Ros.)