dissabte, 21 de setembre de 2019

Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials

Com tots sabeu, el 2017 la Fundació Bernat Metge va passar a formar part del grup Som, que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. Des d’aleshores s’ha volgut donar una nova vida a l’editorial fundada per Francesc Cambó. Així, s’ha creat La Casa dels Clàssics, que impulsa i organitza un programa d’activitats de divulgació dels clàssics en tots els àmbits de la vida i la cultura i obre el projecte editorial de la Bernat Metge a altres formats i a un públic més ampli. Una d’aquestes iniciatives ha estat el llançament de la col·lecció Bernat Metge Essencial. Difosa a començaments de l’estiu amb La Vanguardia, ha arribat aquest mes de setembre a les llibreries amb un preu molt econòmic. la col·lecció reuneix en tretze volums algunes de les obres més representatives de cinc autors grecs i cinc de romans. Concretament, l’Odissea, en la traducció de Carles Riba (volums I i II), El convit de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi (volums I i II), la Poètica d’Aristòtil, Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos de Sòfocles, en la traducció en prosa de Riba, L’amistat (Leli) de Ciceró, La providència. La tranquil·litat de l’esperit. La clemència de Sèneca, Medea. Hipòlit d’Eurípides, l’Eneida de Virgili (volums I i II) i les Poesies de Catul. 

Cada volum inclou una introducció divulgativa redactada expressament per a aquesta edició, com la que signa Jaume Pòrtulas per a l’Odissea o Mònica Miró per a les Poesies de Catul, el text original grec o llatí, la traducció al català i les mínimes notes necessàries per a la comprensió del text. Els responsables editorials adverteixen que les traduccions han estat lleugerament revisades en alguns casos, amb la intenció de fer-ne el llenguatge més proper per al lector d’avui. Desconfiat com sóc, l’avís m’ha produït una certa inquietud. He comprovat, alleujat, que la revisió no afecta les traduccions de Riba, cosa que hauria estat heretgia i blasfèmia. Tot seguit, he contrastat les dues primeres pàgines de dos volums, el de Sèneca i el de Plató, amb l’edició original, i la veritat és que la revisió és molt lleugera. En el cas de Sèneca, en les dues primeres pàgines de De la providència, traduïda per Carles Cardó, només hi he detectat dos canvis: la conjunció causal «puix que» apareix reemplaçada per «perquè» o «ja que», i «noïssin», del verb «noure», per «perjudiquessin». Es manté, en canvi, un mot com «ivaçosa» —«la ivaçosa carrera del cel». Sabia què volia dir «noure», però confesse que desconeixia el significat d’«ivaçosa», que no he sabut deduir pel context de la frase. Consulte l’Alcover-Moll: vol dir ràpida. 

Compare també les dues primeres pàgines d’El convit de Plató, traduït per Eulàlia Presas. En aquest cas hi he notat tres canvis: el possessiu «llurs» és reemplaçat per la forma «els seus», la construcció «Essent nosaltres encara uns nois» per «Quan nosaltres encara érem uns nois» i «Car, altrament, el que és jo, sempre que parlo de filosofia» per «Perquè jo, sempre que parlo de filosofia». Tant en el cas de Sèneca com en el de Plató, la revisió és tan lleugera que potser no calia. Reconec, però, que això de «Car, altrament, el que és jo» és un filferro difícil de fer passar coll avall. Ara, jo el trobe divertit. Les edicions són bilingües, cosa que està molt bé, però tractant-se d’una edició adreçada a un públic ampli potser es tracta d’un refinament excessiu. Supose que s’ha pensat en la utilització d’aquests volums en les classes de llatí i grec de l’ensenyament secundari i universitari. 

He tingut la sort de poder participar en aquest projecte editorial amb la redacció del pròleg al volum de les tragèdies tebanes de Sòfocles, en la traducció en prosa que en va fer Riba per a la Bernat Metge. Les tres tragèdies tebanes —Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos— formen una trilogia per a nosaltres, però es van escriure en èpoques diferents, molt possiblement amb dècades de distància entre les unes i les altres, i en una successió que no és la dels fets. Sòfocles va recórrer en aquestes obres al cicle d’històries tradicionals relacionades amb Tebes, no per produir una trilogia contínua a la manera d’Èsquil, sinó a fi de tractar determinats temes recurrents. Si seguim la cronologia dels fets dramatitzats, les tres tragèdies s’han de llegir en aquest ordre: Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona. L’ordre d’acord amb la cronologia de l’escriptura i de la representació, en canvi, que és el que se segueix habitualment en les edicions del teatre de Sòfocles, és Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos.

Voldria recomanar-vos especialment la lectura d’Èdip a Colonos, no tan coneguda com les altres dues. És l’obra més íntima i personal d’aquest autor, i té el caràcter d’una obra tardana. De fet, Sòfocles la va escriure l’any de la seva mort. Se l’ha comparada sovint amb La tempestat de Shakespeare, pel lloc que ocupa respecte a tot el món del poeta. El que és personal arriba en aquesta tragèdia de Sòfocles fins a l’autorepresentació, com en el cant sobre la tristesa de la vellesa —la «vellesa odiosa, la impotent, la insociable vellesa inamical, on els mals pitjors dels mals s’ajunten». Bella, misteriosa i inquietant, Èdip a Colonos mostra una mescla estranya d’amargor i serenitat. És potser l’única obra de l’Antiguitat que es llegeix com la síntesi i cloenda de l’obra d’una vida. 

La proximitat de la mort en què se sabia el poeta, dóna a l’obra un to commovedor de suau melancolia. El cant de lloança a Colonos, un llogaret prop d’Atenes, on va nàixer Sòfocles, és el cant de cigne del gran poeta a la bellesa i grandesa de la seva pàtria:

Aquí és la blanca Colonos, on el melodiós rossinyol més que enlloc es plany per dins els fondals verdejants.

Habita l’heura vinosa, la impenetrable fronda del déu, innúmera de fruits, que l’abriga del sol i del vent,
del vent de tota tempesta. És aquí que, en bàquica fúria, Dionís sol trescar, aquí que ve a gomboldar les deesses que el van criar.

Aquí, sota el rou del cel, amb constància cada dia s’ufana, amb els seus bells carrolls,
el narcís, antiga corona de les dues Grans Dees, i el safrà que fa uns raigs d’or; mai ensonyades, no, no minven les fonts
dispensadores del corrent de Cefís: fidelment, cada dia, prompte fecundador, escomet amb pura regada els plans
d’aquesta terra, que té el pit ample; i els cors de les Muses no l’han mai avorrida, ni la de les regnes d’or, Afrodita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada