Diumenge passat vaig publicar una entrada (Sobre algunes autores que he llegit, que he mig llegit o que no he llegit), que, segons sembla, ha tingut una certa repercussió. Si més no, el comptador de visualitzacions de la pàgina del blog es va disparar, cosa que no és habitual. No vull ser malpensat, però supose que en aquest «èxit» alguna cosa hi tenen a veure les impertinències que em vaig permetre sobre algunes escriptores actuals.
Com que aquestes qüestions poden resultar delicades en més d’un punt, voldria fer ara unes precisions. La primera és que aquella entrada s’ha de llegir en relació amb l’anterior (Sobre la valoració crítica dels llibres que es venen molt), en què comentava dos articles i una entrevista sobre la valoració crítica d’algunes autores que venen molts llibres. M’hi vaig limitar a exposar unes consideracions de caràcter general i vaig prometre, al final, que en una altra entrada donaria la meua opinió sobre les autores esmentades (Eva Baltasar, Irene Solà, Sílvia Soler i Mercè Rodoreda). De vegades, els lectors de la serp blanca se m’han queixat amablement que les meues crítiques sobre el nostre panorama literari actual solen ser molt genèriques, sense dir-ne noms ni assenyalar ningú amb el dit. O, també, que només parle dels llibres que m’agraden i m’interessen, cosa que potser dóna una visió inexacta del nostre món literari, com si tot fossen flors i violes. Per això, perquè no es puga dir que tire la pedra i amague la mà, vaig prometre de fer una valoració explícita d’aquestes autores, cosa que vaig complir en l’entrada anterior. Poca cosa. Simplement, uns comentaris superficials sobre la marxa i prou, com una manera d’eixir del pas de la meua promesa precipitada i imprudent.
En resum: hi vaig repartir dues garrotades (a Sílvia Soler i a Irene Solà), dos elogis matisats, o dues crítiques matisades (a Eva Baltasar i a Mercè Rodoreda), i hi vaig afegir dos elogis incondicionals (a Carmelina Sánchez-Cutillas i a Anna Salomé). Em vaig centrar només en dones escriptores perquè eren les esmentades en aquells dos articles i en l’entrevista. I vaig incloure-hi Sánchez-Cutillas i Salomé per marcar un contrast amb les anteriors i també, ho confesse, per no ser acusat de misogínia literària i semblants misèries.
L’altra precisió que volia fer potser és més important. En un post de Facebook en què es comentava l’entrada, Alfons Gregori retreia que el meu rebuig del realisme màgic «ja demostra una limitació de lectures important en unes lletres, com les nostres, en què importants escriptors han practicat amb obres exquisides aquestes modalitats no mimètiques: M. Rodoreda, P. Calders, J. Perucho, J. Moncada, M. A. Capmany, M. A. Oliver. Quanta bona literatura ens perdem si n’eliminem la vessant més imaginativa…» Llevat de la Capmany, he llegit tots els altres autors, però això té igual. La crítica de Gregori continua sent vàlida, i encara amb més raó. En aquell mateix post, Josep Conill afirmava que «evidentment, jo no soc qui per a tractar d’aclarir el que Enric hi pretenia dir, però amb l’etiqueta “realisme màgic” em fa la impressió que vol referir-se (potser de manera imprecisa i telegràfica) a un tipus d'imaginació poc rigorosa i sustentada en l’arbitrarietat i el caprici».
Crec que tots dos l’encerten. Encara que les obres narratives caracteritzades com a «realisme màgic» no em solen entusiasmar, reconec que en comptes d’aquesta etiqueta hauria estat millor recórrer a una altra de més precisa, si més no en el sentit en què la vaig fer servir. Potser és millor dir-ne imaginació gratuïta, que podem trobar tant en una narració de caire fantàstic com en una d’ortodoxament «realista». Per imaginació gratuïta entenc no les derivacions de la narrativa fantàstica, sinó la falta de pertinència, la predilecció per situacions estrambòtiques o costumistes, independentment del seu caràcter irreal o màgic. La imaginació literària esdevé gratuïta quan l’escriptor no és capaç de generar-la a partir d’un món propi d’experiències personals i socials.
Sovint, va acompanyada d’un to «literari» o «poètic», d’un estil inflat i emfàtic. I ja sabeu que l’efecte immediat de la inflació és la pèrdua de valor, dels diners o de la literatura. La inflació literària no es manifesta només en una escriptura ampul·losa, que Gramsci anomenava hipocresia estilística. Sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, previsibles, és a dir, convencionals. Tot plegat revela la falta d’una autèntica cultura literària, que fa prendre per literatura els seus aspectes més superficials i retòricament més cridaners.
Per a acabar, us deixe els enllaços a algunes de les entrades que he publicat en el blog tractant aspectes diversos de la literatura catalana actual i del nostre món literari. Us remarque, per a incitar-vos a la lectura, que de tant en tant deixe anar alguna garrotada, sense deixar res per verd. A algun crític també li va tocar el rebre:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada